March - No em pren així

Ausiàs March (1400-1459)

No em pren així com al petit vailet

        LXVIII

No em pren així com al petit vailet

qui va cercant senyor qui festa el faça

tenint-lo cald en lo temps de la glaça

e fresc, d'estiu, com la calor se met,

preant molt poc la valor del senyor

e concebent desalt de sa manera,

veent molt clar que té mala carrera

de canviar son estat en major.

¿Com se farà que visca sens dolor
tenint perdut lo bé que posseïa?
Clar e molt bé ho veu, si no ha follia,
que mai porà tenir estat millor.
Doncs, ¿què farà, puix altre bé no el resta,
sinó plorar lo bé del temps perdut?
Veent molt clar per si ser decebut,
mai trobarà qui el faça millor festa. 

Jo son aquell qui en lo temps de tempesta,

quan les més gents festegen prop los focs

e pusc haver ab ells los propris jocs,

vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,

servint senyor qui jamés fon vassall

ne el venc esment de fer mai homenatge

e en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:

solament diu que bon guardó no em fall.

Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:

herbes no es fan males en mon ribatge.

Sia entès com dins en mon coratge

los pensaments no em devallen avall.

No soy como es el paje diligente

No soy como es el paje diligente,

que busca buen señor, y lo ha hallado;

quando hace frio, le da lugar caliente

y en el verano fresco y regalado;

tiénelo en tan poco el inocente,

que á tal señor, como este, ha despreciado,

y viendo el mal camino, con mudarse

trocar quiere su estado y mejorarse.

Ved cómo en su dolor podrá haver cura

pues ha perdido el bien que possehía;

bien ve, si no lo engaña su locura,

que no tendrá un estado cual tenia.

¿Pues qué hará con tanta desventura,

sino llorar el bien que allí perdía?

Pues se engañó por sí, y es disparate,

Pensar que otro hallará que así le trate.

Yo soy el que en invierno veo la gente

en grandes fiestas junto con su fuego,

y en nieve ando descalço, con la frente

al viento, y gozar pude aquel sossiego.

Sirvo un señor que mi servir no siente:

jamás sirvió, es libre, crudo y ciego,

y tiene un coraçón salvaje y crudo,

mas dize que faltarme nunca pudo.

Baxos desseos, señora, y fundamentos

son yervas que no ciegan mi sembrado,

que en este coraçón de vos prendado

jamás habitan viles pensamientos.

[Versión castellana de Jorge de Montemayor, 1560]

Ausiàs March ens ofereix en aquest cant un símil negatiu —l’únic en tots els seus poemes, segons Robert Archer—: en lloc de dir-nos, com sol fer habitualment, que «així com cell [qui es veu prop de la mort, etc.]... ne pren a mé [qui vaig afanys passant, etc.]», aquí ens diu que a ell no li passa com al petit vailet, que es fa criat d’un senyor tan sols per interès. L’amo el tractava molt bé, li donava menjar i li permetia estar fresc a l’estiu i calent a l’hivern. Tot i així, el vailet no respecta el seu amo ni li és fidel. Així, quan finalment l’amo se n’adona i el fa fora, el noi s’adona, massa tard, del bé que ha perdut, se’n plany amargament i enyora el passat. En canvi, el poeta s’ha fet servent fidel d’un amo molt poderós, un senyor de cor salvatge, que mai no ha estat vassall de ningú ni ha fet homenatge a ningú: l’Amor. Per amor del seu amo, el poeta accepta el sofriment: mentre l’altra gent gaudeix i és feliç, ell de bon grat pateix privacions, perquè el servei a un amo tan poderós així li ho exigeix, i perquè confia en la seva promesa que, al capdavall, no li mancarà un bon premi. El premi, ja s’entén, serà rebre l’amor de la seva estimada, que s’oculta sota el senhal «Plena de seny», i el poeta li fa saber que el seu amor és espiritual, perquè ell aparta del seu pensament els desigs lletjos, els quals no davallen cap al seu interior, igual com les herbes de la seva vora mai no es fan dolentes.

Poema musicat per Raimon, al disc Desert d’amics (Discophon, 1970). El podeu sentir al blog de la UOC Música de poetes.

La imatge d’Ausiàs March (taula de sant Sebastià, col·legiata de Gandia) és treta del dipòsit multimèdia lliure Wikimedia Commons, a través de Viquipèdia.