Soler - El Fossar de les Moreres

Frederic Soler ‘Pitarra’ (1839-1895)

El Fossar de les Moreres

               I

—Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.—

Així mestre Jordi, un dia,
cavant deia en el fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint:
—Ell els mata i jo els enterro—
el fosser deia, enfondint.

Quin vellet, el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho deia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i l’aliè el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre a n’el fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell el seu magall portava,
—Jo —el nin deia— porto el meu.—
I cavant tots dos alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
—Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.—

               II

Molts jorns feia que, assetjada
la ciutat pel de Berwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona,
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia a n’el seu nét:
—Felip Quint, que tan se'n reia,
vet aquí el que n'haurà tret.
Rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al trono reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val re, un ceptre que tant val!—

I així dient, el vell plorava,
i ofegava amb el seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrontosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i es va vendre a n'el francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant el plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot el cor.

Ell, tan lleial a Catalunya,
i el seu fill, tan criminal!
Qui, si té bon cor, no allunya
aquest pensament mortal?
Per’xò el pobre vell plorava
com si cavés el clot seu,
i tot cavant, mormolava:
—Si sigués... No ho voldrà Déu!
Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.—

               III

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs els clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
els morts li van com riuada,
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

—Bé en tenim, fill meu, de feina!
—Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
—Mes, al fossar —respon l'avi—,
no hi hem d'enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'alabi!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són els morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
el botxí de Felip Quint.
Ja hi ha un clot fet per a aqueixos
fora el marge del fossar:
traïdors amb traïdors mateixos!
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i per replantar!—

I, així dient, el nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just el llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
—Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.—

               IV

Ai, pobreta Barcelona,
com t’estrenyen el dogal!
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ta fi mortal.
Mes tos fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en els murs que, caient, cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
els van portant a enterrar
al Fossar de les Moreres,
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
els d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
el lleial amb el traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrere
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que de l'esglai resta mut.
Contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res el llavi;
a tots dos els sembla agravi
el mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang dels seus fills al puny.

—No! —al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu—.
Mira'l: Déu n'ha pres venjança!
Duu el vestit de la host de França...
i és el teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
—El seu crim dels bons l'allunya.
Fou traïdor a Catalunya;
on l'enterrarem? —A fora.
Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.—

El conegudíssim poema de Frederic Soler i Hubert (Serafí Pitarra), jo el vaig aprendre de petit en un llibret que tenia el meu pare, que es diu Les Veus de Catalunya. Recull de poesies dels mellors poetes de la terra, i que encara conservo. Es tracta d’un volumet de 14,5 x 10 cm, sense tapes ni data d’impremta, que sembla format per tres llibrets diferents, d’acord amb la numeració de les pàgines, que recomença a cada llibret. Les primeres 64 pàgines comencen amb El cap d’en Josep Moragues, d’Àngel Guimerà, i acaben amb El fossar de les Moreres, seguit d’un anunci de l’editorial La novel·la d’ara: “Catalans! Compreu La Novel·la d’Ara, la millor publicació catalana que fins avui s’és coneguda. Tot per Catalunya!!” A continuació ve una segona part, de 62 pàgines, que comença per la pàgina 3 amb Glosa, de Joan Maragall i acaba amb Pàtria, de Claudi Omar, fins a la pàgina 62. Després hi falta tota una tercera part, ja que només hi ha les pàgines 61-62, la primera amb el final de l’Oda a Barcelona de Jacint Verdaguer, que acaba “Qui enfonsa o alça els pobles és Déu que els ha creat” i la segona en blanc. Finalment, una quarta part comença per la pàgina 5 amb L’Emigrant, de Verdaguer, i acaba amb un full estripat, el de les pàgines 61-62, que conté Llevant Déu, d’Antoni Careta. No sé si després hi havia encara un cinquè llibret. Aparentment, el volum estava format per quatre llibrets relligats de 64 pàgines cada un, dels quals s’havia suprimit la portadeta del segon i el quart llibret, i tot el tercer, excepte l’últim full. Suposo que l’editorial seria també La Novel·la d’Ara, que va publicar llibres entre 1923 i 1927. Aquestes dates, que es corresponen amb els anys de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), ja lliguen, perquè diverses pàgines del llibre estan en blanc, i alguns versos o paraules soltes també han estat substituïts per espais en blanc, amb la indicació «Advertim els llegidors que aquest quadern ha passat per la prèvia censura militar».

Jo em vaig aprendre diversos dels poemes que hi havia —en algun cas, mirant de substituir les paraules en blanc per les que em suggeria la meva intuïció—. D’aquesta manera, quan, a la festa de final de curs 1964-1965 del Col·legi de Sant Antoni Maria Claret de Sallent, un padre em va dir si hi volia participar, jo li vaig dir que podia recitar «una poesia». El padre hi va estar d’acord i —imprudentment, però afortunada— no em va demanar de quina «poesia» es tractava. Ni tan sols vam assajar res: o no els interessava la poesia o ja es devien refiar de mi, perquè el final de curs anterior m’havien fet dir un discurset en castellà sobre les excel·lències del col·legi claretià i es veu que me’n devia sortir prou airós. El cas és que vaig aparèixer a l’escenari i els vaig engegar, de cor, El Fossar de les Moreres de cap a cap, amb l’entonació dramàtica que em va semblar adequada. Em sembla que vaig obtenir força aplaudiments, i fins, si no ho he edulcorat en la memòria, diria que càlids.

Després em va fer gràcia la cara d’amoïnat del pobre padre organitzador de la vetllada, que em retreia que no l’hagués advertit abans, que justament recitaria «allò». No cal dir que, si li ho hagués dit, m’hauria fet canviar el poema per algun de menys «compromès»: L’Emigrant o alguna cosa així. Alguns d’aquells bons claretians es van quedar una mica neguitosos pel fet d’haver permès que en un acte públic es recités «allò». Em sembla que entre el públic hi havia l’alcalde de Sallent, que potser devia arrufar una mica el nas, no ho sé de cert, ni sé si va fer cap comentari al superior del centre. Però naturalment no va passar res, i al final un altre padre més jove em va dir que ja estava bé, que allò havia suposat com una mena de «posada al dia» (aggiornamento, en deien, en aquells anys conciliars) en la línia de fer que l’Església s’apropés a les inquietuds socials del poble. Perdoneu que recordi encara, amb simpatia autocomplaent, aquella modestíssima «heroïcitat» que va ajudar que els mestres s'adonessin de quin peu començàvem a calçar, als nostres 14 anyets, alguns alumnes que ja cantàvem les primeres cançons de Raimon i seguíem els Setze Jutges, que tot just eren tretze. És clar que tenint el Jordi Fàbregas i l’Àngel Serra a la nostra classe, no ens era gens difícil, ser catalanistes.

Estem farts d’haver de demanar perdó per existir

Joan Fuster

http://www.youtube.com/watch?v=QH7VrgKPeI0&feature=player_embedded

El text del poema, puntuat i adaptat a l'ortografia moderna, però mantenint el lèxic i, per raons mètriques, algunes peculiaritats morfològiques, és de domini públic.