Àngel Guimerà
El cap d'en Josep
Moragues
Els caçadors són destres
i amaguen el parany;
mes, si l’afront vos deixa
els parpres aixecar,
ja la veureu ben alta,
la gàbia amb el reclam.
L’aucell no beu, ni menja,
ni sap d’aletejar.
A la claror del dia,
sobre el barrot callat,
no sent les mestralades
ni el calabruix ni els llamps;
mes, en venint les ombres,
fa por son refilar.
Viatger,
vingues d’on vingues,
si tens el cor
honrat,
flecta els
genolls i prega
com fill,
davant el cap
del pros Josep
Moragues,
el nostre
general.
Mireu-lo a clar
de lluna
sobre el portal
de Mar:
té el pergamí
del rostre
fet clapes i brufat;
la boca, sense
llavis;
els ulls, dos
esvorancs;
dels polsos
arrapats;
contret de
front i celles;
verdós i
negrejant.
Dintre un
gabiot de ferro,
tot de gairell
penjat,
les aus
avalotades
el piquen
revolant
i ell cruix i
traqueteja
i es mou d’ací
d’allà.
De sobte, se li
encenen
els ulls com a
fornals;
li bull la
cabellera,
tot punxes,
onejant;
solquen sa faç
les venes
com vetes d’un
penyal;
dintre el
gabiot s’adreça;
fugen al vol
les aus,
i ell diu, amb
les dents closes
i amb veu
d’agarrotat:
—Oh, torre de
cent braces,
ja pols del
camí ral!
Oh, mar de
feres ones,
ja abisme
ressecat!
Oh, altíssima
Galera,
ja estelles en
la llar
on couen les bagasses
pel ventre del
tirà!
Nissaga desvalguda,
el que ets i el
que has estat!
Tu, que de mar
i terra
te feres dos
esclaus,
de pellingots
vestida,
traient pertot
la carn,
vas de genolls
per terra,
rebent als ulls
el fang.
En el teu pit
indòmit
pels cuiros
masegat,
on s’han partit
els ferros
de llances i
panars,
el somiqueig de
dona
que bé que ara
li escau!
Allà on el cor
tenies,
hi deus tenir
un cranc:
abans que jo
ets podrida,
primer que jo
has passat!
Quan sonin les trompetes
del jutjament final,
els hèroes de la Terra
que dormen oblidats
pel mig de les gentades
sos fills han de cercar.
del jutjament final,
els hèroes de la Terra
que dormen oblidats
pel mig de les gentades
sos fills han de cercar.
I jo els diré: amb vosaltres
el roure s'ha assecat,
i els nous borrons moriren
abans de plançonar.
Mireu allà els que s'alcen
d'entorn el Montserrat:
porten al coll reblada
l'anella de l'esclau:
sa cara és esllanguida,
son pit i front ben baix;
sa parla és forastera,
no és nostre el seu tirat:
tots són de Catalunya,
ni un sol és català!
I els hèroes de la terra
sens veure't passaran!
ni un sol és català!
I els hèroes de la terra
sens veure't passaran!
Oh pàtria, pàtria meva,
bé et toca de penar,
que per graons d'abismes
vas sens repòs tombant.
L'horrible criatura
que ahir te rematà,
si no té al cos el diable,
s'hi troba emparentat.
bé et toca de penar,
que per graons d'abismes
vas sens repòs tombant.
L'horrible criatura
que ahir te rematà,
si no té al cos el diable,
s'hi troba emparentat.
Ai trista Catalunya,
bé et cal el treballar!
Per eixa vida impura,
que és món, dimoni i carn,
el sol no té mai posta:
deixonda't, que ella jau.
Tu no pots ser, oh folla,
el Júpiter tonant
que arruixa sa Danae
amb
pluja d’or canviat.
Ton lloc és baix la taula;
ja els ossos te daran;
llepa la mà que et pega,
resa per ella als sants,
i obre't el pit, que xuclin
a glops a glops ta sang!—
ja els ossos te daran;
llepa la mà que et pega,
resa per ella als sants,
i obre't el pit, que xuclin
a glops a glops ta sang!—
Així, al clar de lluna,
sobre el portal
de mar,
la testa
bramulava
de l’hèroe
català.
I, ai, roda el
temps; dels homes
s’esborra lo
passat!
Caigueren les
muralles,
tombaren els portals,
i agermanats s’apleguen
els propis i
els estranys.
Mes, si l’afront vos deixa
els parpres
aixecar,
bé la veureu,
ben alta,
la gàbia amb el
reclam:
i els
aucellots, com sempre,
que el piquen
revolant.
El general Josep Moragues va ser un militar
que va combatre durant la guerra de Successió al bàndol austriacista. El 1713
va defensar Castellciutat, i el 1714 el pallars. Un cop caiguda Barcelona, ell
encara resistia: va defensar Cardona, fins que va capitular, ara ha fet 300
anys: el 18 de setembre de 1714. De moment, d’acord amb les bases de la
capitulació, va quedar lliure i se’n va tornar a casa seva, a Sort; però
tement-se que Felip V no li perdonaria que hagués lluitat contra ell, va fugir
d’amagat cap a Montjuïc, per intentar traslladar-se a Mallorca, que encara no
havia caigut a mans dels Borbons.
Tanmateix, algú el va delatar i va ser detingut a Barcelona
el 22 de març de 1715, juntament amb els capitans Jaume Roca i Pau Macip. Els
van fer un judici sumaríssim i van ser torturats i executats d’una forma
infamant, a Barcelona, el 27 de maig de 1715. A Moragues no li van reconèixer
els honors militars a què tenia dret: en comptes d’això, va ser condemnat a tres
penes de mort.
Van fer que un cavall l’arrossegués pels carrers de
la ciutat; finalment, va ser decapitat i esquarterat. El seu cap, com a
escarment, el van posar en una gàbia de ferro, penjada al portal de Mar perquè
tothom la veiés. Tot i les súpliques de la seua vídua, les macabres restes van
estar exposades a la gàbia durant 12 anys, fins al març de 1727.
En aquest poema de Guimerà, el cap del general es plany de les humiliacions que està sofrint i sofrirà Catalunya sota el jou borbònic. Fa unes admonicions espaordidores, però que tanmateix crec que hauríem de llegir atentament, ja que tot ve que torna…
Vet ací una
excel·lent auca de Joan Vilamala sobre Josep Moragues:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.