Dante Alighieri: Paradís VIII

Dante Alighieri (1265-1321)

Divina Comèdia (fragment)

« [...] E la bella Trinacria, che caliga
tra Pachino e Peloro, sopra‘l golfo
che riceve da Euro maggior briga,

non per Tifeo ma per nascente solfo,
attesi avrebbe li suoi regi ancora,
nati per me di Carlo e di Ridolfo,

se mala segnoria, che sempre accora
li popoli suggetti, non avesse
mosso Palermo a gridar: "Mora, mora!".

E se mio frate questo antivedesse,
l’avara povertà di Catalogna
già fuggeria, perché non li offendesse;  

ché veramente proveder bisogna
per lui, o per altrui, sì ch’a sua barca
carcata più d’incarco non si pogna.

La sua natura, che di larga parca
discese, avria mestier di tal milizia
che non curasse di mettere in arca».  

                                                 [Paradiso, VIII, 67-84]

 

Andrea del Castagno: Dante. Fresc (c. 1450) Uffizzi, Florència

Andreu Febrer

Divina Comèdia  (1429)

« […] E la bella Trinacha, qui fumega

entre Pachí i Pelor, sobra·l golf

qui de Euro sosté la major brega,

no per Tipheu mas per ço que y neix solf,

esperatz hauria·ls seus reys ancora,

natz per mi de Karles e de Rodolf.

si mala senyoria qui acora

sempre·ls pobles sotmesos, no hagués

mogut Palerm a cridar: “Mora. moea!”

E si mon frare açò antivezés,

l’avara pobretat de Cathalunya

fugira ja, que no l’offenés;

e verament proveir-hi besunya

poer ell, o per altre, sí que sa barcha

cargada ja de pus càrrech no gruya.

Sa natura, qui de ba larga parcha

isqué, mester hauria tal milícia

que no curàs de florins metre en archa.»

[Dant Alighieri, Divina Comèdia. Versió catalana en tercets i amb rima d’Andreu Febrer, any 1429. Ed. a cura d’A. M. Gallina. «Els nostres clàssics», 116, Ed. Barcino, Barcelona 1980. Lèxic: Pachí i Pelor, dos promontoris sobre el golf de Catània; avui es diuen Passero i Faro (estrofa 1); Thifeu: Tifeu, personatge mitològic, un monstre que vomitava foc; el sentit és: els fums de l’Etna no són l’alè de Tifeu, sinó emanacions de sofre del volcà; sulf, italianisme, de sulfur: ‘sofre’ (estrofa 2); acora: ‘afligeix’ (estrofa 3); mon frare: ‘el meu germà’, Rodolf; anivezés, italianisme: ‘preveiés’ (estrofa 4); besunya, italianisme, de bisogna: ‘necessita’; gruya: ‘grunyeixi, grinyoli’ (estrofa 5); ba, sembla un error per ‘bé’; larga: ‘generosa’; parcha: ‘avara’ (estrofa 6).

Dante. Galleria degli Uffizzi, Florència

En català tenim tres magnífiques traduccions de la Divina Comèdia en vers: la que va fer Andreu Febrer el 1429, la de Josep M. de Sagarra (1950) i la de Joan Francesc Mira (2009). De totes tres n’he parlat al blog Amb vetusta gonella (vegeu-ne enllaços més avall); avui em centro tan sols en la versió medieval.

I en el contingut, que tanta tinta ha fet córrer. El personatge qui parla és Carles Martell d’Anjou, fill de Carles II d’Anjou i de Margarida d’Hongria. Aquest Carles Martell, nascut el 1271, va ser rei d’Hongria als 21 anys, el 1292, i era l’hereu del regne de Nàpols i del comtat de Provença quan va morir, als 24 anys, el 1295. Es creu que Dante l’havia conegut personalment a Florència; ara representa que se’l troba al cel.

Carles evoca la Provença i el regne de Nàpols, que estaven esperant que els fos senyor quan la mort li ho va impedir. En el fragment que cito, esmenta Trinàcria, el nom clàssic de Sicília, que pateix sovint el fum de sofre de les erupcions de l’Etna; i explica que Sicília també continuaria sota la seva dinastia, eixida de Carles d’Anjou i de l’emperador Rodolf, sogre de Carles Martell, si no hagués estat per les «Vespres Sicilianes», la revolta que el 1292 va fer fora els Anjou al crit de «Morin, morin!» (de fet, van morir uns quatre mil francesos) i va passar a formar part de la corona del nostre Pere II el Gran.

Seguidament, Carles esmenta el seu germà: es tracta de Robert d’Anjou, que, arran de les Vespres Sicilianes, havia estat retingut a Catalunya com a ostatge de Pere el Gran; un cop alliberat, i havent ja mort Carles Martell, Robert fou coronat rei de Nàpols el 1309. Com que la geopolítica ja funcionava en aquell temps, Robert s’havia casat amb Violant d’Aragó, filla del rei Pere el Gran; després, ja vidu, es va unir en segones núpcies amb Sança de Mallorca, filla de Jaume II de Mallorca. En aquell temps, com deia Ramon Muntaner, els peixos de la Mediterrània portaven les Quatre Barres a l’esquena!

El cas és que Robert, el 1309, va arribar a la ciutat partenopea per coronar-se rei, i ho va fer acompanyat d’una colla de nobles i cavallers catalans, que es veu que de seguida es van fer famosos per la seva rapacitat. Per això, el difunt Carles recomana al seu germà que s’allunyi d’aquells miserables avars abans que no en surti perjudicada la seva hisenda i qui sap si la seva corona i tot. Reconeix que Robert és també avar, però justament per això hauria d’envoltar-se d’una gent que no pensés tant a enriquir-se. La Commedia va ser escrita entre 1304 i 1321, any de la mort de Dante; de manera que aquests personatges li eren contemporanis, i els fets, recents, estaven en la memòria del poeta i dels seus lectors, que els sabien interpretar més bé que nosaltres avui.

Podem, doncs, comprovar que la fama de garrepes que hom atribueix als catalans era ja un lloc comú al tombant dels segles XIII i XIV, tot i que —per variar— el culpable d’aquesta mala fama no era pas el sofert poble català, sinó la minoria absoluta d’aprofitats que, ahir com avui, aquí i allà i pertot arreu, van rapinyant tot el que poden arreplegar per embutxacar-s’ho i allà va que trona.

El rei Robert d'Anjou (British Library)

Dant a Amb vetusta gonella:

http://ramoncarrete.blogspot.com.es/2013/07/dante-purgatori-xxiv.html   

http://ramoncarrete.blogspot.com.es/2011/11/dant-purgatori-xxvi.html  

http://ramoncarrete.blogspot.com.es/2011/05/dante-tanto-gentile.html  

El quadre de Dant que encapçala el post és obra de Sandro Botticelli.