Ausiàs March - Cell qui d'altruy

Ausiàs March

Cant XL – Cell qui d’altruy

Cell qui d'altruy rep enuig e plaer
e perdre vol totalment sa amistat,
és-li mester haja per oblidat
tot lo plaer, havent-ne desesper;
e tot primer que es lluny de sa presença
e del plaer no sia recordant,
car si aquell li és present al davant,
enyorament dobla sa benvolença.

Tres coses són que allunyen bon voler:
dany e desalt e gran iniquitat.
Al propi bé hom és tan inclinat
que no vol bé d'on gran dany pot haver.
En gran desalt no ens basta la potença
que cell amem qui ens és desagradant;
lo nostre esforç no sap fer en nós tant
que el prim voler no vinga en malvolença.

Iniquitat met l'hom en desesper,
avorrint Déu, senyor qui l'ha creat
—ço fa lo seny de l'hom quan és irat,
se avorrint, amant-se tant primer–.
Aprés de si, l'hom ama sa semença,
tant que lo nan cuida ésser gegant,
e tant pot ser envers nós mal usant,
que en mal voler giram nostra sciença.

Sí com l'hom fort qui s’egual de poder
ab l'enemic qui li és davant posat
—fins que l'un d'ells és per l'altre sobrat,
algú no pot negun dret juí fer—,
tot enaixí no puc donar sentença
entre Amor ab Oy desacordant:
cascú d'aquests en mi és tant puixant,
que mon saber no hi coneix diferença.

Amor al camp no fon lo pus darrer,
mas Oy venc lla d'armes tan esforçat
que al pus extrem del camp l'ha derrocat,
que jo em pensí no es pogués mai refer;
mas no el fallí Amor sota valença:
mon foll Voler li fou prest ajudant;
Oy donà crit dient: "O las, e quant
tarda Raó qui em tolga de temença!"

Tornada

Suplic a Déu que em tolga coneixença,
o, volent Ell, ús jo de passió,
d'aquella que sia prop de raó,
lleixant Amor qui em traeix en creença.

Intent de glossa: Aquell qui ha rebut d’algú (s’entén: de la persona estimada) alhora enuig i plaer (plaer perquè l’estima, enuig perquè no és correspost) i vol posar fi a la seva relació, necessàriament ha d’oblidar el plaer que en rebia, ja que si recorda els bons moments, acabarà mostrant benvolença. Hi ha tres coses que allunyen la benvolença: el dany, el disgust o desplaer i la iniquitat o injustícia. Com que tothom se sent inclinat a aconseguir el propi bé, ha de rebutjar allò que li causa dany. Així mateix, no podem veure amb bons ulls aquella persona qui ens causa disgust o desplaer. Al seu torn, la iniquitat i la injustícia fan que l’home es desesperi, desconfiï de Déu i arribi a desitjar la mort, tot i que normalment hom estima molt la vida.

Així com un home fort, davant d’un enemic igualment fort, no pot saber com acabarà el combat fins que l’un dels dos venci, així el poeta no pot saber si en ell vencerà l’Amor o bé l’Odi (“Oy”), ja que tots dos dintre ell són igual de poderosos. L’Amor entrà a la lluita amb valentia, però l’Odi el va abatre; és llavors que el Voler (la folla voluntat del poeta, poc assenyada) decideix ajudar l’Amor. Llavors l’Odi es lamenta que la Raó no el vingui a socórrer (fent posar seny al poeta perquè no ajudi l’Amor). A l’oposició entre Odi i Amor s’hi afegeix, doncs, l’oposició entre Voluntat i Raó, que és com dir entre el cor i la ment, o entre el desig i el seny.

A la tornada, el poeta demana a Déu que li faci perdre el coneixement (causa dels seus trastorns), o bé que li infongui una passió assenyada, raonable, que l’aparti de l’Amor foll, que el traeix. Vaja, una petita filigrana filosòfica. 

M’he permès d’adaptar una mica la grafia del poema, simplificant grups consonàntics, desfent elisions i abreviatures i poca cosa més. 

Imatges: 1) Taula de Sant Sebastià (segle XV) a la Col·legiata de Xàtiva, atribuïda a Jacomart; hom cregué que era l’efígie d’Ausiàs March.

2) Monument a Ausiàs March, Gandia. Obra de Josep Rausell i Sanchis (1929).