Ausiàs March - Cants d'Amor

Ausiàs March (1400-1459)
La sinceritat en els Cants d'Amor

Lir entre carts,      tant vos am purament,
que m'és dolor      com no·m poreu amar
sinó d'amor      que solen praticar
los amadors      amant comunament.   [LXI, 41-44]

En aquesta tornada, com en diversos altres poemes marquians, Ausiàs descriu, en un procés sistemàtic d’interiorització, la gran tensió que li causa l’anhel mai no satisfet d’un amor espiritual pur, en contrast amb la pobra realitat de l’amor carnal (l’apetit, el foll amor) que li poden oferir les dones:

Lo bon voler      cerquí, no sabent hon;
los apetits      he trobat en molt loch.    [LXXI, 45-46]

En aquest mateix poema no s’està de blasmar les dones com a ésser concupiscents i folls, una concessió evident al tòpic literari de la misogínia medieval:

Qui en amor      és ben apercebut,
sab que jamés      dona tench voler ferm:
cor deshonest      y enteniment enferm
los toll Amor      e no l'an percebut.
Com res del món      sens honestat no dur,
e delitar      sens entendr·om no pot,
e dones han      poqua part de tal dot,
Amor no pot      en elles fer atur.   [LXXI, 65-72]

Graesch a Déu      faent-me tant de bé
que mon voler      no·s dellita·n llur cor,
hoc en lo cors,      e no·m dupte que·n plor,
car per son preu      yo só cert que n'hauré.
Lur cap no val,      perque no y ha cervell,
tot l'àls és bo      segons a qué serveix:
linatge d'om,      mijançant elles, creix;
lur ésser fon      per aumentar aquell.

Maldich lo temps      que fuy menys de consell,
dones amant      més que a mi mateix;
ama-les tal      qui bé no les coneix,
e yo·m confés      que fuy lo foll aquell.    [LXXI, 97-108]

En unes notes que he repescat de quan, fa ja no poques dècades, estudiava, em plantejava el dubte de si March era prou sincer quan expressava aquesta tensió. Aquest anhel d’un amor pur em semblava contradictori amb la visió d’aquell altre Ausiàs, que s’autoanomenava el “pus estrem amador”:

Yo son aquell      pus estrem amador,
aprés d'aquell      a qui Déu vida tol:
puys yo son viu,      mon cor no mostra dol
tant com la mort      per sa strema dolor.
A bé o mal      d'amor yo só dispost,
mas per mon fat      Fortuna cas no·m porta;
tot esvetlat,      ab desbarrada porta,
me trobarà      faent humil respost.    [XLVI, 41-48]

March , desenvolupant la doctrina tomista-aristotèlica i allunyant-se de “l’estil dels trobadors”, distingia dues classes d’amor: l’amor honest i l’amor delitable, a les quals afegia encara una tercera possibilitat,  el “profit amable”:

Tot entenent     amador mi entenga,
puys mon parlar     de amor no s'aparta,
e l'amador     qu·en apetit se farta,
lo meu parlar     no·m pens que bé comprenga.
Tres amors són     per on amadós amen:
l'u és honest,     e l'altre delitable;
del terç me call,     qu·és lo profit amable,
per que·ls amats     lurs amants no reamen.
Los dos hunits     en nós se poden pendre,
si lurs dos fochs     han loch en nós d'encendre.   [LXXXVII, 1-8]

L’amor honest seria la unió espiritual dels amants, basada en la pura contemplació de la persona amada, altament idealitzada; i l’amor delitable seria el sensual, que dóna delit als sentits, però és efímer (“aquell plaer qu·en fastig volant passa” [XVIII, 48]) . El poeta defensa la coexistència d’aquestes dos amors, si tots dos són capaços d’encendre llurs focs en el seu esperit. En canvi, rebutja l’amor profitós o interessat, que manca de reciprocitat, ja que els amats no “reamen” llurs amants.

March es proclama a si mateix expert en l’assoliment d’aquell nivell d’amor sublim:

Ffantasiant,     Amor a mi descobre
los grans secrets     c·als pus suptils amaga,
e mon jorn clar     als hòmens és nit fosqua,
e visch de ço     que persones no tasten.
Tant en Amor     l'esperit meu contempla,
que par del tot     fora del cors s'aparte,
car mos desigs     no són trobats en home,
sinó en tal      que la carn punt no·l torbe.

Ma carn no sent      aquell desig sensible,
e l'esperit     obres d'amor cobeja;
d'aquell cech foch      qui·lls amadors s'escalfen,
paor no·m trob     que yo me'n poqués ardre.
Un altr·esguart     lo meu voler pratica
quant en amar-     vos, dona, se contenta,
que no han cells     qui amadors se mostren
passionats      e contr·Amor no dignes.    [XVIII, 1-16]

Però aviat s’adona que les dames que ell estima no arriben a assolir aquest mateix nivell de sublimitat, i en altres ocasions és ell mateix qui no s’ha mostrat a l’alçada de les seves pròpies expectatives, massa elevades:

Si la que am      és fora d’aquest segle,

la major part    d’aquella és en ésser;

e quant al món    en carn ella vivia,

son esperit    yo volguí amar simple.

E donchs, quant més    qu·en present res no·m torba?

Ella vivint,    la carn m’era rebel·le;

los grans contrasts    de nostres parts discordes

canten, forçats,    acort, e, de grat, contra.    [XCIX, 113-120]

De tota manera. hem de pensar que el March “pessimista”, reflexiu, que rebutja l’amor carnal és un home de certa edat, mentre que, segons ell mateix, el March jove hyavia estat un fogós amador sensual que no s’entretenia a fer reflexions morals a l’hora de festejar una dona.

Coratge meu,      a pendre sforç molt tart,
no piadós      de tots los qui·t sostenen:
l'arma y lo cos      a departir-se vénen;
per tu ser flach,      lo cos de viur·és fart;
mos ulls no són      lliberts fer son offici,
mon pas és tolt,      ma lengua no·m profita;
e d'açò      la Vergonya·s delita,
com só plaguat      de tan vergonyós vici. [...]

En tots aquells     on gran amor no penja,

son giny no pot     de Vergonya, ne força;
a mi he pochs     a son voler nos força,
nostre voler     nostres enemichs venja.
Aquest voler     Desig i Amor sostenen,
causa d'aquests     sou vós, a qui s'esguarden;
creure no pusch     vostres sentiments tarden
en descobrir     los mals que per vós vénen.

O foll· Amor,     aquells dolors sostenen
que cerquen fi     lla on fi no pot ésser;
de llur treball     no·s mostra res en ésser,
e són aquests    los qui de vós s'encenen.   [XLIII, 1-8, 33-44]

¿Pot ser que un amador tan gran acabés obsessionat per la buidor que diu que troba en l’amor carnal? De debò, que el March madur era en això ben sincer? Potser sí, que ens ho hem de creure, de tant que ho repeteix. Ara bé, en altres afirmacions que fa al llarg de la seva obra no ho sembla pas tant.  Per exemple: quan parla del refús dels béns terrenals:

Per consegüent      lo meu consell yo don:
que vostr·amich      hus dels dinés axí:
que solament      ne prenga per a ssi,
tan com mester      al necessari són;
e lo restant      partesc·als qui no han,
car no·n traurà      d'aquells son propi bé,
hoc hun bé fals      que tost se'n va e ve,
tal que·l pus rich      és lo més pobrejant.    [CIII, 49-56]

Queda molt bé, donar aquests consells austers i evangèlics; però sabem per la seva biografia que en March, com a bon senyor feudal, pledejava contínuament en defensa dels seus privilegis. Per tant, la seva teoria s’allunyava de la seva pràctica. Una altra cosa fóra que, en la seva maduresa, hagués reflexionat, i també ací, igual com quan parla d’amor, ens transmeti les reflexions a què l’experiència l’ha emmenat.

Així mateix, moltes de les seves lloances a la Dama (LV, 9-12; LXXXVIII, 25-28] tenen tot l’aire d’un tòpic cortès; i la representació en Lucrecia d’Alagno de la Dama Ideal (CXXII-b, 27-40] no passa de ser una plasenteria galant o directament aduladora. O el desig de morir per amor, una mera exageració retòrica:

ja mos desigs      no saben elegir
vida ne mort,      qual és la millor triha;
natura·n mi      usa de maestria
e pren la mort      per major dan fugir.     [XXVII, 37-40]

Comparem-ho, si no, amb aquesta altra afirmació, més raonable, on deixa clar que hom no es mor pas de dolor:

O amadors!      No us caygua del recort
un fet tan car      per sola stranyedat:
yo, gran parler,      dos anys só mut estat;
no cregau, donchs,      que dolor done mort.     [LV, 33-36]

En canvi, sí que crec autèntic el dolor que expressa per la pèrdua de l’esposa.

[...] Y asò·m fa brega
tal e tan fort,      qu·altre matant, mi mata.
No ssé com és      que lo cor no m'esclata.    [XCII, 138-140]

Als que la Mort      toll la muller aymia
sabran jutjar      part de la dolor mia.      [XCII, 179-180]

L’evolució dels Cants d’Amor d’Ausiàs March va paral·lela amb el seu envelliment, però no hi trobem poemes “goliardescos” exaltant l’amor foll que ell mateix confessa haver seguit. Al contrari, tota la seva poesia amorosa reflecteix el conflicte moral entre la seva voluntat d’amor pur i la realitat de les seves mancances i fracassos. Però els poemes només estan enfocats a l’exaltació d’aquell amor sublim, o a la constatació de l’existència d’alternatives més comunes a la majoria dels amants, ell inclòs.

Agrupats, com es fa generalment, els Cants d’Amor pels senyals de llurs destinatàries, els poemes del cicle dedicat a “Plena de seny” ja expressen una voluntat de superar l’amor estrictament carnal i enfocar una relació espiritual; però la Dama no respon. En el cicle de “Llir entre cards” ja s’aparta de la carnalitat i postula una contemplació gairebé mística de la Dama; la qual, tanmateix, prefereix unir-se amb un “hom pech”, un home vulgar, per a desesperació del poeta. En el cicle “Amor, Amor”, ja de maduresa,  és on March sembla adonar-se que no n’hi ha prou amb l’amor intel·lectual i contemplatiu, i evoca la seva jovenesa, en què estimava desesperadament. En el breu cicle “Mon darrer bé”, Ausiàs, ja “vell” (per al seu temps: va morir als 59), s’enamora encara d’una dona i sembla recuperar l’alegria. Finalment, el cicle “Oh foll· Amor” oposa l’amor pur amb els que el poeta havia experimentat en la seva vida: March se sent pecador i impur, es penedeix de les seves febleses i demana perdó a Déu, alhora que s’endinsa encara més en els Cants de Mort i la poesia espiritual, que ja havia anat conreant paral·lelament amb els poemes amorosos.

En resum, jo també he evolucionat, i ara, malgrat els dubtes de les meves notes de joventut, m’inclino a creure que l’evolució del pensament marquià respecte a l’amor carnal fóra en línies generals sincera. Tota la seva obra, certament, és influïda per la poesia dels trobadors, així com per Dant, Petrarca i els Stilnovisti, per les lectures bíbliques i de clàssics llatins i alhora per la filosofia d’Aristòtil i de Tomàs d’Aquino. Les influències italianes, superant les trobadoresques, encarrilarien l’obra de March vers la percepció de l’Amor com una cosa espiritual i intel·lectual, allunyada de la carnalitat; i l’edat, així com les experiències de la mort de dues dones i el sentiment de proximitat del propi traspàs, l’haurien mogut a rebutjar la seva vida “llicenciosa” passada i enfocar el conjunt de les seves reflexions amb l’objectiu de salvar la seva ànima tot blasmant els plaers, ja llunyans, del seu cos.

Imatges:  Imatges: 1) Taula de Sant Sebastià (segle XV) a la Col·legiata de Xàtiva, atribuïda a Jacomart; hom cregué que era l’efígie d’Ausiàs March. 2) Sepultura de March a la catedral de València. 3) Medalló amb l’efígie d’Ausiàs March a la sala de personatges il·lustres del Palau del Marquès de Dosaigües, a València. 4) Monument a Ausiàs March, Gandia. Obra de Josep Rausell i Sanchis (1929).