Catul - Salax taberna

Gai Valeri Catul (84-54 a.C.)

Salax taberna

Salax taberna uosque contubernales,

a pilleatis nona fratribus pila,

solis putatis esse mentulas uobis,

solis licere, quidquid est puellarum

confutuere et putare ceteros hircos?

an, continenter quod sedetis insulsi

centum an ducenti, non putatis ausurum

me una ducentos irrumare sessores?

atqui putate: namque totius uobis

frontem tabernae sopionibus scribam,

puella nam mi, quae meo sinu fugit,

amata tantum quantum amabitur nulla,

pro qua mihi sunt magna bella pugnata,

consedit istic, hanc boni beatique

omnes amatis, et quidem, quod indignum est,

omnes pusilli et semitarii moechi;

tu praeter omnes une de capillatis,

cuniculosae Celtiberiae fili,

Egnati, opaca quem bonum facit barba

et dens Hibera defricatus urina.

                        * * *

Taverna fastigosa, i vosaltres, clients,

els del pilar novè dels germans de la gorra,

creieu que sou vosaltres sols, els que teniu membre,

i que us podeu tirar totes les noies maques

i a la resta ens tracteu com si fóssim uns bocs?

Tan sols perquè sigueu cent o dos-cents estúpids

seient plegats, ¿creieu que jo no us la podria

entaforar a la boca a tots dos-cents, tan dropos?

Doncs, ja us dic jo que sí; i per a tots vosaltres

cigales pintaré d’aquest antre a la porta.

Perquè la meva noia, que fugí dels meus braços,

la qui tant he estimat, com cap altra ho fou mai,

per la qual m’he esforçat i he lluitat amb deler,

ara seu aquí dintre: vosaltres, com senyors,

la festegeu, feliços; i encara, el més indigne

és que sou uns mesquins bagassers de carrer.

Tu més que tots, sí, tu, tu que ets el més pelut,

fill de la Celtibèria ben plena de conills,

Egnaci, tu, que creus que et fan tan goig la barba

i aquestes dents que et rentes amb pixats dels ibers.

Poema 37 del corpus catul·lià, una de les habituals invectives de Catul contra els seus rivals amorosos; en aquest cas, contra un home barbut i brut provinent de Celtibèria, a qui dedica també el poema següent. La pràctica –terapèutica?– de rentar-se les dents amb orins l’atribuïen als celtibers o als ibers autors romans de renom com Plini, Estrabó o Diodor Sícul.

Versió molt lliure meva. En català hi ha almenys, que jo sàpiga, la de Josep Vergés i Antoni Seva (FBM); una d’Antoni Seva (Quaderns Crema) i la de Josep Ignasi Ciruelo i Jaume Joan (Edhasa).

Els versos de Catul, sovint molt directes i sense pèls a la llengua, han estat traduïts de vegades amb tanta circumspecció que fa riure; d’altres, amb un lèxic tavernari segurament més adient a l’original. Jo he optat per un terme mig, traduint termes com ‘mentula’, ‘confutuere’ o ‘irrumare’ amb equivalents clars, però que m’han semblat més o menys continguts, com “cigala”, “tirar-se” o “entaforar a la boca”. Hi ha un mot en aquest poema, però, que en llatí és un hàpax (és a dir, que no apareix en cap altre text escrit): ‘sopionibus’, ablatiu plural d’un nom ‘sopio, -onis’ que no surt als diccionaris –sí, al meu Vox (ai!), el verb “sopio” ‘dormir’–; aquest mot, tanmateix, es troba en un grafitti romà, justament a l’entrada del lupanar de Pompeia. El sentit sembla ser que Catul amenaça de pintar a la porta de la taverna un dibuix obscè, com si fos l’anunci d’una casa de barrets. Vistes les versions catalanes que esmento, més dues de castellana, una de francesa i tres d’angleses, he exercit lliurement, així com cal, el meu dret de decidir.  

Imatges (Wikimedia Commons): Bust modern de Catul (no en sé l’autor), bronze, segle XX, a Sirmione, vora el Lago di Garda. / Lawrence Alma-Tadema, ‘Catul a casa de Lèsbia’ Oli sobre tela (1865).

Llibertat per als presos polítics, exiliats i processats. Prou de tanta vergonya.