Maurice Maeterlink / Claude Debussy
Mes longs cheveux descendent
Mes longs cheveux descendent
jusqu'au seuil de la tour!
Mes cheveux vous attendent
tout le long de la tour!
Et tout le long du jour!
Et tout le long du jour!
Saint Daniel et Saint Michel,
Saint Michel et Saint Raphaël.
Je suis née un dimanche!
Un dimanche à midi...
(Pelléas et Mélisande (1902), acte III, escena I, fragment)
Els meus cabells llargs davallen
fins al peu de la torre!
Els meus cabells us esperen
tot al llarg de la torre!
I durant tot el dia,
i durant tot el dia!
Sant Daniel i Sant Miquel,
Sant Miquel i Sant Rafael,
jo vaig néixer un diumenge,
un diumenge a migdia…
(Versió
meva lliure)
Aquesta òpera es va estrenar el 1902 a l’Opéra Comique de París. El llibret és del mateix Debussy, que va obtenir permís de Maeterlink per poder fer retocs al text del seu drama homònim, de 1893. El poeta ho va autoritzar, i volia que el paper de Mélisande el fes la seva amant, però Debussy va escollir una altra soprano; llavors Maeterlink va publicar un article a la premsa criticant les llicències que el compositor s’havia pres amb el seu text, que, segons ell, va quedar “incomprensible”.
És considerada la primera òpera “moderna”, perquè trencava amb moltes convencions musicals fins aleshores intocables. Per exemple, Debussy proposa una línia musical fluida, sense àries separades ni melodies enganxoses, ni virtuosismes vocals; la crítica conservadora la va trobar monòtona, i tampoc va agradar l’ambigüitat dels personatges, els motius del capteniment dels quals de vegades costava d’entendre. A l’estrena el públic es va esvalotar i va haver d’intervenir la policia; diu que en un moment en què Mélisande canta “Jo no soc feliç”, la gent va cridar “Nosaltres tampoc!”.
Es va estrenar a Barcelona al Teatre Tívoli el 1919; el Liceu la va posar en escena l’any 1930 i es va tornar a programar el 1940. El 1963, commemorant el centenari de Debussy, la van tornar a programar, llavors amb un muntatge de Jean Cocteau que devia ser molt innovador per a l’època. Més recentment, hom la va poder veure el 2012, i ara la presenten amb una escenografia d’Àlex Ollé que em sembla interessant, però per les fotografies que n’he vist diria que és un pèl massa fosca per al meu gust. Els cantants són bons i la direcció musical de Josep Pons és tota una garantia. La crítica la deixa molt bé: a veure.
Amnistia, llibertat i pau. No a les guerres, no a les invasions.
Mes longs cheveux descendent
Mes longs cheveux descendent
jusqu'au seuil de la tour!
Mes cheveux vous attendent
tout le long de la tour!
Et tout le long du jour!
Et tout le long du jour!
Saint Daniel et Saint Michel,
Saint Michel et Saint Raphaël.
Je suis née un dimanche!
Un dimanche à midi...
(Pelléas et Mélisande (1902), acte III, escena I, fragment)
fins al peu de la torre!
Els meus cabells us esperen
tot al llarg de la torre!
I durant tot el dia,
i durant tot el dia!
Sant Daniel i Sant Miquel,
Sant Miquel i Sant Rafael,
jo vaig néixer un diumenge,
un diumenge a migdia…
Aquesta òpera es va estrenar el 1902 a l’Opéra Comique de París. El llibret és del mateix Debussy, que va obtenir permís de Maeterlink per poder fer retocs al text del seu drama homònim, de 1893. El poeta ho va autoritzar, i volia que el paper de Mélisande el fes la seva amant, però Debussy va escollir una altra soprano; llavors Maeterlink va publicar un article a la premsa criticant les llicències que el compositor s’havia pres amb el seu text, que, segons ell, va quedar “incomprensible”.
És considerada la primera òpera “moderna”, perquè trencava amb moltes convencions musicals fins aleshores intocables. Per exemple, Debussy proposa una línia musical fluida, sense àries separades ni melodies enganxoses, ni virtuosismes vocals; la crítica conservadora la va trobar monòtona, i tampoc va agradar l’ambigüitat dels personatges, els motius del capteniment dels quals de vegades costava d’entendre. A l’estrena el públic es va esvalotar i va haver d’intervenir la policia; diu que en un moment en què Mélisande canta “Jo no soc feliç”, la gent va cridar “Nosaltres tampoc!”.
Es va estrenar a Barcelona al Teatre Tívoli el 1919; el Liceu la va posar en escena l’any 1930 i es va tornar a programar el 1940. El 1963, commemorant el centenari de Debussy, la van tornar a programar, llavors amb un muntatge de Jean Cocteau que devia ser molt innovador per a l’època. Més recentment, hom la va poder veure el 2012, i ara la presenten amb una escenografia d’Àlex Ollé que em sembla interessant, però per les fotografies que n’he vist diria que és un pèl massa fosca per al meu gust. Els cantants són bons i la direcció musical de Josep Pons és tota una garantia. La crítica la deixa molt bé: a veure.
Amnistia, llibertat i pau. No a les guerres, no a les invasions.
Els cabells llargs de la dama en la seva torre, molt de conte de fades! Una mica ensucrat, aquest amor! Gràcies per posar-nos el vídeo.
ResponEliminaBé, la representació en general l’he trobada notable, tot i que, com em temia, l’escena era massa fosca. El muntatge d’Alfons Flores i Àlex Ollé es basa en una baluerna giratòria que figura un castell, dividit en diversos compartiments; això permet agilitzar els canvis d’escena a canvi de reduir l’espai escènic a una petita part de la gran boca del teatre, deixant la resta a les fosques. Al prosceni, un canyissar amb un rierol amb aigua de debò on els personatges xipollejaven —de vegades potser més del que en rigor caldria. El vestuari i l’atrezzo, traslladats a època moderna, amb els consegüents anacronismes (una sala d’estar amb llums elèctrics i televisor, i el personatge buscant la seva espasa sobre el reclinatori! Encara sort que en el moment del crim fa servir una escopeta, i no l’espasa que diu el llibret). Tots els personatges masculins del llinatge reial del castell comparteixen una mateixa estètica: un vestit de tons grisos i una llarga cabellera blanca al pur estil Draco Malfoy, que els fa difícilment distingibles si no fos per la veu (el rei Arkel, baix; el príncep Golaud, baríton; el seu germà Pelléas, tenor; el nen Yniold, soprano). L’argument, el•líptic i oníric, requereix de seguir-lo amb atenció i romandre obert a l’aura de misteri que ho impregna tot. La música, hipnòtica, és excel•lent, i molt ben resolta per l’orquestra simfònica del Liceu sota la batuta brillant de Josep Pons —que es va haver de posar catiusques per sortir a saludar enmig del rierol—; i les veus, molt bé, sobretot Simon Keenlyside (Golaud), Julie Fuchs (Mélisande) i Stanislas de Barbeyrac (Pelléas), sense oblidar la reina Geneviève (Sarah Connolly), el petit Yniold (Ruth González) i el metge de palau (el sempre perfecte Stefano Palatchi). En fi, una òpera recomanable, difícil de cantar, d’interpretar i de dirigir, i resolta amb brillantor. Encara es pot veure fins al dia 18 de març.
ResponEliminaPerdó, m'havia deixat el baix Franz-Josef Selig (rei Arkel), que també ho va fer molt bé.
ResponElimina