Delfos

Delfos
Temple d'Apol·lo a Delfos. Foto meva (2008)

diumenge, 21 d’abril del 2024

Petrarca - Sonet 61

 
Francesco Petrarca (1304-1374)
Sonet LXI 

Benedetto sia ’l giorno, e ’l mese, e l’anno,
e la stagione, e ’l tempo, e l’ora, e ’l punto,
e ’l bel paese, e ’l loco ov’io fui giunto
da’ duo begli occhi che legato m’hanno;
 
e benedetto il primo dolce affanno
ch’i’ebbi ad esser con Amor congiunto,
e l’arco, e le saette ond’i’ fui punto,
e le piaghe che ’nfin al cor mi vanno.
 
Benedette le voci tante ch’io
chiamando il nome de mia donna ho sparte,
e i sospiri, e le lagrime, e ’l desio;
 
e benedette sian tutte le carte
ov’io fama l’acquisto, e ’l pensier mio,
ch’è sol di lei, sì ch’altra non v’ha parte.
 
            * * *
 
Beneït sigui el jorn, i el mes, i l’any,
i l’estació, i el temps, l’hora i l’instant, 
i el bell país, i el lloc on he estat pres
pels dos bells ulls que m’han encadenat;
 
i beneït el primer dolç afany
que vaig tenir quan l’Amor em va prendre,
i l’arc i les sagetes que al meu cor
es van clavar, i les llagues que hi deixaren.
 
Beneïdes les veus, tantes, que jo,
cridant el nom de l’amada, esbandia   
amb llàgrimes, sospirs i ardent desig;
 
i siguin beneïts tots els meus versos 
en què fama li he dat, i el meu pensar,
que és d’ella sols, i no pas de cap altra.
 
Versió meva molt lliure i matussera d’aquest sonet petrarquià; podeu trobar-ne dues de molt millors, les que van fer Osvald Cardona (Alpha 1955) i Miquel Desclot (Proa 2016), que recomano. 

Imatge: Marie Spartali Stillman (1844-1927), ‘Primera trobada de Petrarca i Laura, a l’església de Santa Clara d’Avinyó’, aquarel·la sobre paper (1889) [Wikimedia Commons].

2 comentaris:

  1. Gabriel Salvans va explicar un cop que Petrarca sempre se la va mirar de lluny, Laura, que era casada i li va donar carbassa. Va ser com una obsessió que va donar lloc a l'expressió "amor petrarquià", el que només es pot donar amb una dama de pell clara, dents de perla, celles primes, etc. Com si les morenes no existissin. M'agrada Llach quan canta "Negre és l'orgull, negra és la bellesa". En aquest sentit jo em quedo amb poder ser l'aneguet lleig que no enyora el seu passat, perquè ara és artista.
    I tot aquest amor no impedia que Petrarca fos un masclista com ho han estat fins fa poc la immensa majoria dels homes, que d'això no se n'estava ni Shopenhauer, és el que hi havia per l'època.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es veritat: el tòpic de "Donna Angelicata" era una mera sublimació ideal d'un concepte irreal de dona virtuosa, bella, noble, espiritual, pura i casta, digna d'una veneració intel·lectual asexuada, gens física (l'amor platònic); i aquest ideal de bellesa tenia uns trets estàndard que excloïen injustament moltes altres dones, la majoria. En algun altre lloc ja he comentat el masclisme de certs contes de Boccaccio (com de Bernat Metge, Jaume Roig i tants altres), cosa habitual en aquella època (i per desgràcia també en altres de més recents)

      Elimina

El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.