Tennyson - Ulysses

 

Alfred Tennyson (1809-1892)
Ulysses (fragment)
 
(…) There lies the port; the vessel puffs her sail:
There gloom the dark, broad seas. My mariners,
Souls that have toil'd, and wrought, and thought with me—
That ever with a frolic welcome took
The thunder and the sunshine, and opposed
Free hearts, free foreheads—you and I are old;
Old age hath yet his honour and his toil;
Death closes all: but something ere the end,
Some work of noble note, may yet be done,
Not unbecoming men that strove with Gods.
The lights begin to twinkle from the rocks:
The long day wanes: the slow moon climbs: the deep
Moans round with many voices. Come, my friends,
'T is not too late to seek a newer world.
Push off, and sitting well in order smite
The sounding furrows; for my purpose holds
To sail beyond the sunset, and the baths
Of all the western stars, until I die.
It may be that the gulfs will wash us down:
It may be we shall touch the Happy Isles,
And see the great Achilles, whom we knew.
Tho' much is taken, much abides; and tho'
We are not now that strength which in old days
Moved earth and heaven, that which we are, we are;
One equal temper of heroic hearts,
Made weak by time and fate, but strong in will
To strive, to seek, to find, and not to yield. 

 

Ulisses (fragment)
 
(...) Allà hi ha el port, la nau infla les veles,
creix l’ombra a l’ampla mar. Mariners meus,
ànimes que amb mi us heu esforçat i heu pensat,
que sempre heu celebrat joiosos l’arribada
del tro i del sol ixent, plantant-los cara
amb el front i el cor lliures! Ara sou vells, com jo.
La vellesa, però, té encara honor i força:
la mort ho acaba tot, però abans de la fi
podem encara emprendre una feina ben noble,
no pas indigna d’homes que hem lluitat amb els déus.  
Ja es veu, entre les roques, espurnejar els estels;
el dia va minvant, la lluna s’alça, la profunda  
mar gemega amb mil veus. Vinga, amics,
no és massa tard per buscar un món més nou.
Empenyeu fort, ben asseguts, per colpejar
l’ona sonora; perquè és el meu propòsit
navegar més enllà de la posta de sol, on es banyen
els estels d’occident, fins que em mori.
Pot ben ser que els corrents se’ns emportin,  
i potser tocarem les Illes Afortunades
i reveurem el gran Aquil·les, a qui vam conèixer.
Molt ens és pres, molt ens resta; i malgrat
que ara no som la força que en els vells temps
movia terra i cel, allò que som, ho som;
un tremp igual de cors heroics, ara afeblits
pel temps i pel destí, però amb ferma voluntat
d’esforçar-nos, buscar, trobar i no rendir-nos. 

La lectura de The Paris Bookseller, de Kerri Maher (també es pot trobar en català: La llibretera de París: un llibre molt recomanable), sobre la vida de Sylvia Beach, la valenta editora que va publicar per primer cop l’Ulysses de Joyce, ja em va moure fa un temps a traduir mitja dotzena de poemes de l’autor irlandès, versions que he publicat en aquest blog (aquesta va ser la primera, després n’hi ha cinc més). Al llibre de Maher hi surten, com a personatges, figures clau de la literatura de fa un segle, com el mateix Joyce, Ernest Hemingway, Ezra Pound, Gertude Stein, F. Scott Fitzgerald, T.S. Eliot, entre altres. Cap al final, la protagonista evoca els últims  versos d’aquest poema clàssic de Lord Tennyson com a resum de la seva actitud davant la vida, i ara m’ha abellit de fer-ne una versió pròpia, lliure com totes les que goso fer.
 
Aquest poema m’agrada perquè recull una visió alternativa de la mort d’Ulisses, allunyada de la versió homèrica, on l’heroi d’Ítaca no mor, sinó que torna a la seva illa per venjar-se dels pretendents al seu tron i a la seva muller (però hom li augura una futura mort, terra endins, lluny del mar). Tennyson adopta la versió de la Divina Commedia (Inferno, XXVI), escrita en una època, a començaments del segle XIV, en què encara no es coneixia el text complet de l’Odissea. Dante i Virgili viatgen a l’Infern, on troben l’ànima d’Ulisses, que els explica el final dels seus dies. Després de deixar l’illa de la maga Circe, ell i els seus companys van decidir fer-se a la mar, no pas per tornar encara a Ítaca, ans per veure món i adquirir coneixences negades a la gran majoria dels humans. Volien viatjar fins als confins de la Terra per veure què hi havia més enllà; i així van travessar les Columnes d’Hèrcules i van arribar a la fi del món, on una onada els va absorbir. Com en Dante, Tennyson ens narra el discurs d’Ulisses encoratjant els seus homes a anar “sempre molt més lluny”: “ens hem fet grans, ara no som tan forts com fórem, però continuem essent valents, i per tant hem de seguir esforçant-nos, sense rendir-nos mai, i avançar fins a la fi”. És el missatge que un heroi adreça a uns altres herois. 

 
Imatges (Wikimedia Commons): a) Albert Tennyson, fotografia de Julia Margaret Cameron (1869); b) Ulisses i les sirenes, mosaic romà (s. III), Bardo Musuem, Tunis; c) Herbert James Draper, Ulysses ant he Sirens, oli sobre tela (1909), Ferens Art Gallery, Kingston upon Hull, Anglaterra; d) John William Waterhouse, Ulysses and the Sirens, oli sobre tela (1891), National Gallery of Victoria, Melbourne.