Der Messias, Haendel-Mozart

Händel / Mozart: ‘El Messies’
Er ward verschmähet
 
Er ward verschmähet und verachtet,
von allen verschmäht,
ein Mann der Schmerzen
und umgeben mit Qual.
Den Rücken bot er den Peinigern,
hielt die Wange dar der rohen Feinde
Wut, er barg nicht sein
Antlitz vor Schmach und Schande.

         [Fragment. Versió alemanya – Mozart]
 
He was despised,
despised and rejected,
rejected of men,
a man of sorrows
and acquainted with grief.
He gave His back to the smiters
and His cheeks to them
that plucked off His hair.
He hid not His face
from shame and spitting.

         [Original anglès – Händel]
 
Va ser menyspreat i rebutjat,
menyspreat per tothom,
un home tot dolor
i envoltat de turment.
Va oferir l'esquena als botxins;  
va parar la galta a la ira  
dels brutals enemics;
no va girar la cara
a la vergonya i a la dissort. 

            [Versió lliure meva]
 
Ahir vaig gaudir d’aquesta producció que es representa al Liceu des del 16 de març i ja només fins demà. Es tracta del cèlebre oratori de Händel (1742), però en la versió alemanya, adaptada orquestralment, que en va fer Mozart el 1789, i amb una posada en escena a càrrec de Robert Wilson, estrenada a la Mozartwoche de Salzburg el 2020, i que ha recorregut el món des d’aleshores. El mateix Wilson en signa també l’escenografia i la il·luminació. 

És un muntatge minimalista, amb molt pocs elements escènics (ben sovint, cap) dintre d’una mena de paral·lelepípede lluminós, amb moltes projeccions i on la il·luminació juga un paper molt important. També el moviment del cor, tot i que en alguns moments canta des de fora d’escena; i el de dos actors, un home vell i una nena, així com un ballarí que aporta dinamisme a l’escassa acció. En conjunt, un espai de força bellesa visual, alhora que auditiva.   

Wilson explica que, més que un contingut estrictament religiós, la seva proposta suposa un viatge espiritual, un camí de reflexió transitable independentment de les creences de cadascú. Personalment, m’han desconcertat alguns elements simbòlics —una mena d’espantall o home de palla que no reïx en el seu intent de fer por a la la nena, que se’n burla i li puja a collibè, o la presència d’un astronauta ballant enmig del cor en el cèlebre ‘Al·leluia’ del final del segon acte—, entre altres gestualitats que no s’expliquen i no he sabut entendre —i potser no es tracta d’entendre-les, sinó de deixar-se endur per la plasticitat estètica del conjunt, però m'han grinyolat.

Com de costum, perfectes el magnífic cor del Liceu, dirigit per Pablo Assante, i l’orquestra simfònica titular, dirigida pel gran Josep Pons; i també la soprano Julia Lezhneva i el ballarí Alexis Fousekis. La resta d’intèrprets, la mezzo Kate Lindsey, el tenor Richard Croft i el baríton Kressimir Strazanac, m’han semblat prou correctes.  En conjunt, una bona experiència, que recomano encara que al Liceu ja gairebé no hi sou a temps.

Per fer-vos-en una idea, vegeu al vídeo (llicència Youtube), un breu tràiler d’aquesta mateixa producció, l’any 2020 a París, amb una altra orquestra i cors i uns altres directors.