Florbela Espanca - Ambiciosa

Florbela Espanca (1894-1930)
Ambiciosa
 
Para aqueles fantasmas que passaram,
Vagabundos a quem jurei amar,
Nunca os meus braços lânguidos traçaram
O vôo dum gesto para os alcançar...

Se as minhas mãos em garra se cravaram
Sobre um amor em sangue a palpitar...
- Quantas panteras bárbaras mataram
Só pelo raro gosto de matar!

Minha alma é como a pedra funerária
Erguida na montanha solitária
Interrogando a vibração dos céus!

O amor dum homem? - Terra tão pisada!
Gota de chuva ao vento baloiçada...
Um homem? — Quando eu sonho o amor dum deus!...
 
            [Charneca em flor, 1931]
 
Ambiciosa
 
Per tots aquells fantasmes que passaren,
vagabunds a qui vaig jurar estimar,
mai els meus braços lànguids no traçaren
el vol d’un gest que els pogués atrapar...
 
Mans meves, si com urpes us clavàveu
sobre un amor tot sang, tot bategar,
quantes panteres bàrbares matàveu,
tan sols per l’estrany plaer de matar!
 
Mon ànima és la pedra funerària
que s’alça en la muntanya solitària
interrogant la tremolor del cel!
 
L’amor d’un home? Terra trepitjada!  
Gota de pluja al vent balancejada...
Un home? Quan jo vull l’amor d’un déu! 

 
En aquest sonet, Florbela menysprea tots els homes que ha estimat, als quals veu com fantasmes vagabunds. En la segona estrofa manifesta amb imatges ben crues, el desig de destruir el seu propi amor humà, esquarterant-lo amb les mans ensangonades com qui lluita a mort contra panteres salvatges (això fa pensar en un sacrifici ritual que li permeti transcendir l’esquifida realitat humana per enlairar-se vers la divinitat). Al primer tercet es veu encara a si mateixa com una tomba dalt d’un turó solitari, interrogant el cel, però ja en el segon acaba expressant el seu anhel de ser estimada per un déu. Davant d’aquest desig d’absolut, és clar que qualsevol amor d’home no és altra cosa que terra trepitjada, una efímera gota de pluja que el vent fa tremolar: fruit de la seva dissortada experiència.
 
Comparant-ho amb un altre poema del mateix recull, “O Meu Condão”, veurem que Florbela fa responsable Déu de les coses bones i dolentes que li passen. Comença afirmant que n’ha rebut virtuts com la sensibilitat: “Quis Deus dar-me o condão de ser sensível” (Déu volgué dar-me el do de ser sensible); i també l’home que ella estima abrandadament n’ha obtingut atributs positius: “Quis Deus fazer de ti a ambrósia / Desta paixão estranha, ardente, incrível!” (Déu volgué fer de tu l’ambrosia / d’aquesta passió estranya, ardent, increïble). Però pocs versos després, la voluntat de Déu li causa els desenganys que va sofrir per aquell amor no correspost: “Quis Deus fazer-me tua… para nada!”  (Déu va voler fer-me teva... per res!). La seva frustració rau en el contrast entre la passió vehement que sent pel seu home, enfront del desinterès amb què aquest la menysté. Culpar-ne Déu és una mica com si la dona —i l’home!— fossin tan sols els subjectes passius dels designis divins, sense cap marge per prendre decisions pròpies, encertades o errades. 

 
I amb això acabo la versió lliure dels set sonet de Florbela que vaig anunciar que traduiria. De fet, ja n’he traduït algun altre més, o sigui que potser algun dia us en tornaré a compartir noves versions. Mentrestant, us recomano de tenir-la present, i de llegir-ne més coses, si us abelleix.
 
Imatges (Wikimedia Commons): a) Fotografia de Florbela, autor i data desconeguts; b) Fotografia de Florbela el 1910, feta pel seu pare, João Maria Espanca; c) Fotografia de Florbela, autor i data desconeguts.