Dowson - Vitae summa brevis

 

Ernest Dowson (1867-1900)
Vitae summa brevis
 

Vitae summa brevis spem nos vetat incohare longam

The brief sum of life forbids us the hope of enduring long.– Horace

 
They are not long, the weeping and the laughter,
Love and desire and hate:
I think they have no portion in us after
We pass the gate.
 
They are not long, the days of wine and roses:
Out of a misty dream
Our path emerges for a while, then closes
Within a dream.
 
La brevetat de la vida
 

La brevetat de la vida ens nega cap llarga esperança. Horaci

 
No duren gens, el plor ni les rialles,
ni l’amor, ni el desig ni l’odi;
crec que no en queda gens a dintre nostre,
quan hem passat la porta.
 
No duren gens els dies de vi i roses:
des d’un somni boirós
se’ns mostra un instant el camí, i tot seguit
se’ns tanca dins d’un somni. 

 
Versió meva lliure d’aquest conegut poema de Dowson, que va servir per donar títol a una excel·lent pel·lícula, Dies de vi i de roses (Blake Edwards, 1962, amb Jack Lemmon i Lee Remick), i que anys abans havia recitat Clifton Webb en un altre magnífic film, Laura (Otto Preminger, 1941, amb Gene Tierney, Dana Andrews, Judith Anderson, Vincent Price i l’esmentat Webb, un repartiment estel·lar). Amb pocs dies de diferència he pogut revisar aquests dos títols a la televisió, i això m’ha motivat a traduir els versos, que també va citar Eugene O’Neill en el seu drama A Long Day’s Journey into the Night (1941).  

 
La citació llatina que dona títol al poema és un vers d’Horaci (Odes, I, 4: 15), que Josep Vergés (Horaci, Odes i èpodes, Fundació Bernat Metge, 1978) tradueix així: “La breu durada de la vida ens impedeix de fer-nos una llarga esperança”.
 
El sentit del poema és clar: l’única certesa de la vida és que, inexorablement, s’ha d’acabar; i per molt que duri, de fet, dura ben poc. Ni les coses més bones ni les més dolentes que hem viscut perduraran: no ens les emportarem, sinó que s’esvairan com si haguessin estat un somni, en el moment en què franquejarem la porta de la mort. Això és un consol enfront de les dissorts que patim, però també ens fa mirar amb recança els bons moments viscuts (els “dies de vi i roses”, el plaer i la passió), perquè sabem que són igualment efímers. I això, indirectament, ens incita a aprofitar-los al màxim mentre durin, ja que aviat s’esvaniran: és l’etern tòpic literari del Carpe diem. Tot el poema és una metàfora de la vida entesa com un parèntesi en el somni, com un camí que apareix durant un instant enmig de la boira i tot seguit desapareix novament, fonent-se dintre el somni del no-res.
 
Dowson va ser un poeta, novel·lista, narrador i traductor anglès, associat al moviment decadentista i membre del Rhymer’s Club, fundat per W.B. Yeats. Va abandonar els estudis d’Oxford sense graduar-se i es va dedicar a la vida bohèmia, freqüentant ambients artístics i malvivint de traduccions i del que aconseguia publicar, mentre la seva salut, des de sempre delicada, empitjorava ràpidament. El seu editor Leonard Smithers li va pagar una estada a França perquè es refés, i li va encarregar traduccions (de Balzac, Goncourt i Choderlos de Laclos, entre altres). Va viure entre París, Bretanya i Normandia, però va decidir tornar a Londres el 1899, ja molt malalt, però no va voler buscar cap metge ni demanar ajut als seus amics. Pels volts de Nadal de 1899, el seu amic escriptor Robert Sherard, biògraf d’Òscar Wilde, se’l va trobar tirat en una taverna, sense ni un ral i gairebé sense poder caminar. Sherard li va oferir allotjament en una finca seva a Catford, on va viure sis setmanes, llegint i fent projectes de coses que volia escriure, fins que va morir el febrer de 1900.
 
Imatges (Wikimedia Commons): a) Ernest Dowson, en una fotografia d’autor desconegut, publicada a l’edició de The Poems of Ernest Dowson (Londres: John Lane, 1905). b) i c) Cartells de les pel·lícules Laura i Days of Wine and Roses.