Florbela Espanca (1894-1930)
O mundo quer-me mal porque ninguém
Tem asas como eu tenho ! Porque Deus
Me fez nascer Princesa entre plebeus
Numa torre de orgulho e de desdém.
Tem asas como eu tenho ! Porque Deus
Me fez nascer Princesa entre plebeus
Numa torre de orgulho e de desdém.
Porque o meu Reino fica para além ...
Porque trago no olhar os vastos céus
E os oiros e clarões são todos meus !
Porque eu sou Eu e porque Eu sou Alguém !
O mundo ? O que é o mundo, ó meu Amor ?
—O jardim dos meus versos todo em flor ...
A seara dos teus beijos, pão bendito ...
Meus êxtases, meus sonhos, meus cansaços ...
—São os teus braços dentro dos meus braços,
Via Láctea fechando o Infinito.
[Charneca em flor, 1931]
Versos d’orgull
El món em vol fer mal perquè ningú
ales no té, com tinc jo! Perqué Deu
em feu néixer Princesa entre plebeus
en una torre de desdeny i orgull.
Perquè el meu Regne es troba més enllà,
perquè porto en els ulls els amples cels
i les clarors i els tresors són tots meus!
Que jo soc Jo, perquè Jo soc Algú!
El món? I què és el món, digues, Amor?
—El jardí dels meus versos, tots en flor...
Collita dels teus besos, pa beneït...
Els meus èxtasis, els somnis, passos lassos...
—Són els teus braços dintre dels meus braços,
Via Làctia que tanca l’infinit.
—São os teus braços dentro dos meus braços,
Via Láctea fechando o Infinito.
[Charneca em flor, 1931]
Versos d’orgull
El món em vol fer mal perquè ningú
ales no té, com tinc jo! Perqué Deu
em feu néixer Princesa entre plebeus
en una torre de desdeny i orgull.
Perquè el meu Regne es troba més enllà,
perquè porto en els ulls els amples cels
i les clarors i els tresors són tots meus!
Que jo soc Jo, perquè Jo soc Algú!
El món? I què és el món, digues, Amor?
—El jardí dels meus versos, tots en flor...
Collita dels teus besos, pa beneït...
Els meus èxtasis, els somnis, passos lassos...
—Són els teus braços dintre dels meus braços,
Via Làctia que tanca l’infinit.
Florbela veu els poetes com éssers posseïts d’un do diví que els fa superiors a la resta de mortals, isolats dels món exterior en una torre d’ivori, una torre “de desdeny i orgull”, reconeix. I ella mateixa es considera part d’aquest selecte Parnàs i se sent estimada per l’Amor mateix, i abraçada per la Via Làctia, per l’Univers, com aquell qui diu. Ho hem vist també en poemes com Estimar: “Déu ens donà veu, veu per cantar”, i com Fanatisme: “tota la gràcia / d’una boca divina parla en mi!”.
Imatge (Wikimedia Commons): estàtua de Florbela Espanca, obra de Francisco Simões (2003), al Parque dos Poetas, a Oeiras (Lisboa).
Vaja, que estava tocada pel foc, aquesta poeta! Si Jaume Plensa diu que els poetes són l'ànima de la societat, és que alguna superioritat deuen de tenir!
ResponElimina