Antonio Somma / Giuseppe Verdi
Volta la terrea
Volta la terrea
Fronte alle stelle,
Come sfavilla
La sua pupilla,
Quando alle belle
Il fin predice
Mesto o felice
Dei loro amor!
È con Lucifero
D'accordo ognor.
Chi la profetica
Sua gonna afferra,
O passi 'l mare,
Voli alla guerra,
Le sue vicende
Soavi, amare
Da questa apprende
Nel dubbio cor.
È con Lucifero
D'accordo ognor.
(Un ballo in maschera, acte I)
Alçant el front
terrós als estels,
com refulgeix
la seva mirada,
quan a les noies
prediu la fi,
feliç o trista,
dels seus amors!
Amb Llucifer
sempre està d’acord.
Qui a sa profètica
falda s’acosta,
si el mar travessa
o se’n va a la guerra,
el seu destí,
dolç o amargant,
coneixerà
en el fons del cor.
Amb Llucifer
sempre està d’acord.
Torna al Liceu una altra de les grans òperes de Verdi, on ja l’havien posat en escena el gener de 1861, encara no dos anys després de la seva estrena a Nàpols el febrer de 1859, i després hi ha tornat moltes vegades, fins a 164 representacions (encara recordo la producció de Calisto Bieito, l’any 2000, que començava amb tots els conspiradors asseguts en una fila de vàters, en un intent —assolit tan sols a mitges— de provocar la irada reacció del públic). Més tard, el 2017, l’òpera va tornar en un muntatge més convencional. Ara es presenta, del 9 al 20 de febrer, en una producció de Jacopo Spirei sobre un projecte original de Graham Vick que ja veurem com pinta (per les fotos que n’he vist, sembla força desproveïda d’escenografia i d’elements escènics: tan sols una mena de pantalla semicircular que envolta els personatges, amb una tomba que prefigura la mort; hi tinc, d’entrada, les meves reserves. El vestuari, això sí, sembla força vistós). La interpreten, entre altres, Freddie di Tomaso, Anna Pirozzi, Arthur Rucinski i Sara Blanch, que interpreta el paper del patge Òscar, el que canta l’ària que he traduït a dalt.
Com totes les òperes romàntiques, l’argument (amb escena de bruixes inclosa) és exageradament abrandat, a fi de despertar les passions de l’espectador. En aquest cas, encara l’espatllà més la intervenció de la censura: l’obra es basa en un fet real, l’assassinat del rei de Suècia Gustau III, durant un ball de disfresses a Estocolm l’any 1792; però al censor li va semblar improcedent que es presentés en escena un regicidi, i més d’un rei europeu (oi més en plena unificació d’Itàlia: el rei Víctor Manuel II seria coronat dos anys després, el 1861), de manera que el llibretista va convertir el monarca en un governador de Massachusetts abans de la independència dels Estats Units. Per si fos poc, la causa del magnicidi tenia motivacions polítiques, però el censor va voler que fos una qüestió purament personal, de manera que va caldre inventar un romanç entre el governador i l’esposa del seu millor amic i conseller, que descobreix la presumpta infidelitat de la seva dona i decideix venjar-se matant-la a ella i al governador (això sí, ajudat per un parell de conspiradors que també actuen per venjar antics greuges personals); finalment, el marit assassina el governador en un ball de màscares. Per acabar-ho d’adobar, la censura volia que els casos d’adulteri femení es castiguessin amb la mort de l’adúltera, i com que al final la dona no mor, va caldre explicar que el seu enamorament platònic no va arribar en cap moment a consumar-se, i el mateix governador moribund així ho declara, eximint la dona de tota culpa i perdonant el seu assassí. Aquest, al seu torn, es penedeix del seu crim, perdona l’esposa, i al final, llevat del difunt, tothom queda content, sobretot el censor. Tots els entrebancs de la censura no impediren que Verdi hi posés una música excel·lent i que aquesta òpera gaudeixi d’un gran predicament als escenaris de tot el món.
Al vídeo (llicència Youtube), Serena Gamberoni, en un muntatge d’època, a l'Arena de Verona, el 2014. L’escena presenta un jutge que acusa una bruixa davant el governador i en demana el desterrament; el patge Òscar, interpretat per una soprano, la defensa. El governador, encuriosit, va a veure la bruixa, que preveu el futur i li prediu la mort, però ell no en fa cas.
Volta la terrea
Volta la terrea
Fronte alle stelle,
Come sfavilla
La sua pupilla,
Quando alle belle
Il fin predice
Mesto o felice
Dei loro amor!
È con Lucifero
D'accordo ognor.
Chi la profetica
Sua gonna afferra,
O passi 'l mare,
Voli alla guerra,
Le sue vicende
Soavi, amare
Da questa apprende
Nel dubbio cor.
È con Lucifero
D'accordo ognor.
(Un ballo in maschera, acte I)
Alçant el front
terrós als estels,
com refulgeix
la seva mirada,
quan a les noies
prediu la fi,
feliç o trista,
dels seus amors!
Amb Llucifer
sempre està d’acord.
Qui a sa profètica
falda s’acosta,
si el mar travessa
o se’n va a la guerra,
el seu destí,
dolç o amargant,
coneixerà
en el fons del cor.
Amb Llucifer
sempre està d’acord.
Torna al Liceu una altra de les grans òperes de Verdi, on ja l’havien posat en escena el gener de 1861, encara no dos anys després de la seva estrena a Nàpols el febrer de 1859, i després hi ha tornat moltes vegades, fins a 164 representacions (encara recordo la producció de Calisto Bieito, l’any 2000, que començava amb tots els conspiradors asseguts en una fila de vàters, en un intent —assolit tan sols a mitges— de provocar la irada reacció del públic). Més tard, el 2017, l’òpera va tornar en un muntatge més convencional. Ara es presenta, del 9 al 20 de febrer, en una producció de Jacopo Spirei sobre un projecte original de Graham Vick que ja veurem com pinta (per les fotos que n’he vist, sembla força desproveïda d’escenografia i d’elements escènics: tan sols una mena de pantalla semicircular que envolta els personatges, amb una tomba que prefigura la mort; hi tinc, d’entrada, les meves reserves. El vestuari, això sí, sembla força vistós). La interpreten, entre altres, Freddie di Tomaso, Anna Pirozzi, Arthur Rucinski i Sara Blanch, que interpreta el paper del patge Òscar, el que canta l’ària que he traduït a dalt.
Com totes les òperes romàntiques, l’argument (amb escena de bruixes inclosa) és exageradament abrandat, a fi de despertar les passions de l’espectador. En aquest cas, encara l’espatllà més la intervenció de la censura: l’obra es basa en un fet real, l’assassinat del rei de Suècia Gustau III, durant un ball de disfresses a Estocolm l’any 1792; però al censor li va semblar improcedent que es presentés en escena un regicidi, i més d’un rei europeu (oi més en plena unificació d’Itàlia: el rei Víctor Manuel II seria coronat dos anys després, el 1861), de manera que el llibretista va convertir el monarca en un governador de Massachusetts abans de la independència dels Estats Units. Per si fos poc, la causa del magnicidi tenia motivacions polítiques, però el censor va voler que fos una qüestió purament personal, de manera que va caldre inventar un romanç entre el governador i l’esposa del seu millor amic i conseller, que descobreix la presumpta infidelitat de la seva dona i decideix venjar-se matant-la a ella i al governador (això sí, ajudat per un parell de conspiradors que també actuen per venjar antics greuges personals); finalment, el marit assassina el governador en un ball de màscares. Per acabar-ho d’adobar, la censura volia que els casos d’adulteri femení es castiguessin amb la mort de l’adúltera, i com que al final la dona no mor, va caldre explicar que el seu enamorament platònic no va arribar en cap moment a consumar-se, i el mateix governador moribund així ho declara, eximint la dona de tota culpa i perdonant el seu assassí. Aquest, al seu torn, es penedeix del seu crim, perdona l’esposa, i al final, llevat del difunt, tothom queda content, sobretot el censor. Tots els entrebancs de la censura no impediren que Verdi hi posés una música excel·lent i que aquesta òpera gaudeixi d’un gran predicament als escenaris de tot el món.
Al vídeo (llicència Youtube), Serena Gamberoni, en un muntatge d’època, a l'Arena de Verona, el 2014. L’escena presenta un jutge que acusa una bruixa davant el governador i en demana el desterrament; el patge Òscar, interpretat per una soprano, la defensa. El governador, encuriosit, va a veure la bruixa, que preveu el futur i li prediu la mort, però ell no en fa cas.
Quantes màscares per ocultar la veritat en l'obra que descrius!
ResponEliminaAl llarg del temps, la censura sempre ha intentat reprimir la llibertat creativa (vaja, la llibertat en si). Com quan es posaven pàmpols per cobrir la nuesa de les estàtues clàssiques, o com els talibans de totes èpoques i indrets han destruït l'art que consideren decadent o impropi.
EliminaBé, un cop vista l'obra, he de dir que la posada en escena m'ha semblat raonablement bona. L'escenografia, en efecte, és una simple paret semicircular que envolta un escenari ocupat tan sols per un rengle de cadires i per un mausoleu amb un gran àngel inclòs. L'escenari és una plataforma giratòria, i així a cada acte el mausoleu canvia de posició que a cada acte canvia de posició. Els membres del cor s'estan tota l'estona traient el cap per la part superior de la paret del fons. La il·luminació, molt acurada, ajuda a definir els espais escènics, i el vestuari està ben resolt, en especial el dels ballarins, que omplen l'escena amb coreografies molt ben resoltes, per bé que en algun cas semblen gratuïtes, sense una relació lògica amb el context argumental. Els solistes, molt bons, el cor i l'orquestra molt bé: tot plegat, molt recomanable.
ResponElimina