Florbela Espanca (1894-1930)
Fanatismo
Minh'alma, de sonhar-te, anda perdida,
Meus olhos andam cegos de te ver!
Não és sequer razão de meu viver,
Pois que tu és já toda a minha vida!
Não vejo nada assim enlouquecida...
Passo no mundo, meu Amor, a ler
No misterioso livro do teu ser
A mesma história tantas vezes lida!
Tudo no mundo é frágil, tudo passa...
Quando me dizem isto, toda a graça
Duma boca divina fala em mim!
E, olhos postos em ti, vivo de rastros:
"Ah! Podem voar mundos, morrer astros,
Que tu és como Deus: princípio e fim!..."
[Livro de Soror Saudade, 1923]
Fanatisme
Mon ànima, de somniar-te, va perduda,
els meus ulls estan cecs d’haver-te vist!
Ni tan sols ets la raó del meu viure,
perquè tu ets ja tota la meva vida!
Jo no veig res, així, com embogida;
passo pel món, amor meu, per llegir
en el misteriós llibre del teu ésser
sempre la història tants de cops llegida!
Tot en el món és fràgil, i tot passa...
Quan em diuen això, tota la gràcia
d’una boca divina parla en mi!
I amb els ulls fits en tu, visc sols de rastres;
“Ja poden volar mons i morir astres,
que tu ets com Déu: el principi i la fi!
Un poema de joventut, on l’autora contraposa la fugacitat de la vida amb la perennitat de l’amor. Uns versos abrandats, de lliurament absolut a la persona estimada. L’objecte de l’amor ja no és tan sols l’única raó de la vida de l’amant, sinó que li és la mateixa vida. Ella, cega, passa pel món com boja, aliena a tot el que no sigui la contemplació del seu enamorat, a qui veu com un llibre màgic on es perpetua la lectura d’un amor que és etern. I quan algú li observa que en el món tot és fugisser i caduc, ella se sent posseïda d’una veu divina, i proclama que, per a ella, el seu estimat és com un déu, ho és tot. Uns versos exultants, que queden lluny encara del profund desencís que apareixerà aviat en la seva obra tant com en la seva vida.
Imatge (Wikimedia Commons): Màscara de Florebela Espanca, escultura d’Irene Vilar (1982) a Matosinhos, on la poeta va viure i morir.
Aquest "els meus ulls estan cecs d’haver-te vist!" ho diu tot. Una mica més de temperança l'hi convindria, de totes maneres.
ResponEliminaÉs un poema juvenil, de l'època romàntica, abrandada com els models que devia haver llegit. Després,, l'experiència la va desanimar i els poemes es tornen depriments, o s'envolen cap a infinits inabastables per deseixir-se de la trista realitat.
Elimina