Florbela Espanca - Vaidade

Florbela Espanca (1894-1930)
Vaidade
 
Sonho que sou a Poetisa eleita,
Aquela que diz tudo e tudo sabe,
Que tem a inspiração pura e perfeita,
Que reúne num verso a imensidade!

Sonho que um verso meu tem claridade
Para encher todo o mundo! E que deleita
Mesmo aqueles que morrem de saudade!
Mesmo os de alma profunda e insatisfeita!
 
Sonho que sou Alguém cá neste mundo …
Aquela de saber vasto e profundo,
Aos pés de quem a Terra anda curvada!

E quando mais no céu eu vou sonhando,
E quando mais no alto ando voando,
Acordo do meu sonho … E não sou nada! …
 
            [Livro de Mágoas, 1919]
 
Vanitat
 
Somio ser una Poetessa electa,
aquella que ho diu tot i tot ho sap,
que té una inspiració pura i perfecta,
i aplega en un sol vers la immensitat!
 
Somio que un vers meu té claredat
i que inclou tot el món, i que delecta
tant els que moren d’un anhel frustrat   
com els d’ànima sempre insatisfeta.
 
Que soc Algú somio en aquest món,
amb un saber tan enorme i pregon
que el món sota els meus peus s’ajup estès!
 
I com més en el cel vaig somiant,
quan més amunt dels núvols vaig volant,
desperto del meu somni... i no soc res! 
 
La veu poètica es descriu com una poeta somiadora, que en el seu somni aspira a ser “Algú”: una veu escollida, selecta, amb una inspiració que la faci capaç de saber-ho tot i entendre-ho, i d’expressar la immensitat de l’univers en els seus versos. Uns versos que puguin contenir el món sencer, i que agradin a tothom. Bé, no ho diu pas, a tothom; que agradin només a les sensibilitats capaces d’assaborir-los, a aquelles ànimes que moren d’un anhel infinit o que viuen en la perpètua insatisfacció de saber que no l’assoliran. Somia, en fi, que el món sencer s’ajupirà als seus peus... Però de sobte es desperta i descobreix que no és res, que no és ningú —i per tant, aquella insatisfacció permanent perdura en aquesta certesa.
 
Imatge (Wikimedia Commons): Retrat de Florbela Espanca fet pel seu germà, Apeles Espanca.