Florbela Espanca (1894-1930)
Minh'alma é a Princesa Desalento,
Como um Poeta lhe chamou, um dia.
É magoada, e pálida, e sombria,
Como soluços trágicos do vento!
Minh'alma é a Princesa Desalento,
Como um Poeta lhe chamou, um dia.
É magoada, e pálida, e sombria,
Como soluços trágicos do vento!
É frágil como o sonho dum momento,
Soturna como preces de agonia,
Vive do riso duma boca fria!
Minh'alma é a Princesa Desalento...
Altas horas da noite ela vagueia...
E ao luar suavíssimo, que anseia,
Põe-se a falar de tanta coisa morta!
O luar ouve a minh'alma, ajoelhado,
E vai traçar, fantástico e gelado,
A sombra duma cruz à tua porta...
Princesa Desànim
Princesa Desànim mon ànima es sent,
com va un poeta anomenar-la un dia.
Esmorteïda, pàl·lida i ferida
com els tràgics sanglots que exhala el vent.
És fràgil com el somni d’un moment,
soturna com pregàries d’agonia;
el riure fred d’una boca li és vida:
Princesa Desànim mon ànima es sent.
Ella a altes hores de nit vagareja
i al suau clar de lluna, que deleja,
li va parlant de tanta cosa morta!
La lluna se l’escolta agenollada
i et vol traçar, fantàstica i glaçada,
l’ombra d’una creu a la teva porta.
Una altra versió dels vv. 3-4 diu: “É revoltada, trágica, sombria, / Como galopes infernais de vento!” (Està revoltada, tràgica i fosca / com galopades infernals de vent). Una variant que no altera en sentit general del poema, una visió romàntica del desig d’infinitud d’una ànima trasbalsada. Les tres primeres estrofes són la descripció d’un estat d’ànim que mostra el desconhort de l’autora pel fet de viure una vida que no l’omple, allunyada dels seus anhels d’espais oberts. La sobtada aparició a l’última estrofa d’una segona persona “la teva porta”) fa pensar que al·ludeix a la seva parella, l’espòs que li coarta la felicitat en la mesura que ella viu per ell (i això aclareix que la “boca freda” que riu al v. 7 és la del marit). Per a Maria Conceição Lopes Gordon, l’ombra de la creu que el clar de lluna projecta sobre la porta de l’home és un reflex de la creu metafòrica que porta l’autora en la seva existència : «Tan imperativa és la necessitat de formar part de l'amant, emocionalment unificat amb ell, que la mateixa llum de la lluna delinea l'ombra d'una creu, la que ella porta, a la seva porta. Per tant, l'ombra es pot interpretar com la visualització desitjada de la seva desesperació per part de l'amant per induir la seva pietat, i també com el costat més fosc d'ella mateixa impulsat per la seva marxa.» [“In Eroticization of the religious in the poetry of Florbela Espanca”, Los Algarves, núm. 20, 2011]
Imatge (Wikimedia Commons): monument a Florbela Espanca, obra de l’escultor Diogo de Macedo, a Évora. Poc després de la mort de la poeta, el 1931, el Diario de Noticias va promoure una subscripció pública per fer-li aquest monument. Un cop fet, el van oferir a la ciutat d’Évora, on Florbela havia estudiat i començat a escriure, amb la intenció de posar-lo en un jardí públic; però la idea va patir una forta oposició per part dels sectors més conservadors de la ciutat, que, malgrat saber que era una gran escriptora, no consideraven Florbela un model adequat del comportament que hom esperava d’una esposa submisa. Així, el monument no va ser inaugurat fins quinze anys després, el 1947.
És curiós, va morir als 36, i jo vaig començar a escriure als 36.
ResponEliminaDe petita la poesia no em deia res, de jove la tenia idealitzada, als 40 vaig anar a la recerca del temps perdut.
D'homes que són una creu en corren bastants!
Certament, hi ha molts homes que són uns creu i un malson per a dones i infants. Jo ja llegia poesia catalana de menut, en llibres que el meu pare tenia; el batxillerat d'aquell temps em va obrir més finestres a la literatura universal (dissortadament, no en la meva llengua, però aquesta mancança ja me la cobria jo pel meu compte llegint tot el que podia). I crec que als dotze anys ja escrivia poemes i contes.
Elimina