,_Oeiras_Francisco%20Simoes.jpg)
Florbela Espanca (1894-1930)
Amar só por amar: Aqui... além...
Mais Este e Aquele, o Outro e toda a gente...
Amar! Amar! E não amar ninguém!
Recordar? Esquecer? Indiferente!...
Prender ou desprender? É mal? É bem?
Quem disser que se pode amar alguém
Durante a vida inteira é porque mente!
Há uma Primavera em cada vida:
É preciso cantá-la assim florida,
Pois se Deus nos deu voz, foi pra cantar!
E se um dia hei de ser pó, cinza e nada
Que seja a minha noite uma alvorada,
Que me saiba perder... pra me encontrar...
[Charneca em flor, 1931]
Estimar!
Vull estimar, estimar perdudament!
Estimar perquè sí, aquí i arreu...
Aquest i aquell i l’altre i a tothom...
Estimar! Estimar! I no estimar ningú!
Recordar? Oblidar? Indiferent!
Prendre o desprendre? És dolent? Està bé?
Qui em digui que és possible estimar algú
una vida sencera, és que menteix!
Hi ha una Primavera en cada vida:
i cal que la cantem així, florida,
car Déu ens donà veu, veu per cantar!
I si un dia soc pols, cendra i no-res,
que aquella meva nit sigui una albada
on em sàpiga perdre... per poder-me trobar...
Vet ací un sonet d’exaltació amorosa en què la veu poètica expressa el seu anhel d’estimar “perquè sí”, no pas a una persona concreta —l’experiència dels amors humans li resulta decebedora—, sinó a tothom, i alhora a ningú. Lliurar-se a la passió i no ser propietat de ningú, poder prendre un amor i desprendre-se’n sense preocupar-se de si la gent ho considera correcte. Menteix qui digui que es pot estimar algú tota una vida, proclama. Déu ha donat a les persones una veu per cantar; cal doncs aprofitar-la per cantar la Primavera de cada vida quan floreix —collir la rosa abans que no es marceixi—,sense patir per la tardor i l’hivern que indefectiblement arribaran. I quan aquest hivern arribi i porti la mort, espera —fa pensar en la “major naixença” de Maragall, però en un sentit ben diferent— que la nit li sigui una nova albada, on la seva ànima pugui perdre’s i retrobar-se en un Amor infinit.
Imatge (Wikimedia Commons): monument a Florbela Espanca, obra de Francisco Simões, al Parque dos Poetas, a Oeiras, Lisboa.
Jo em sento molt identificada amb "que aquella meva nit sigui una albada/ on em sàpiga perdre... per poder-me trobar...". No té per què ser la mort com l'entenem, sinó quan es mor en vida, per sortir-se'n després amb un "alive and kicking" encara millor que no abans.
ResponEliminaJo crec en el que deia la meva professora de poesia anglesa a la carrera, "Love lasts forever". Almenys en la memòria.
Crec que tens molta raó, i la teva professora també. Després d'un daltabaix, és bo saber aixecar-se i tirar endavant peti qui peti. I és veritat que en el record mantenim vives les coses boniques que un dia vàrem viure. Per això em fa tanta por l'alzheimer.
Elimina