Florbela Espanca - O meu soneto

Florbela Espanca (1894-1930)
O meu soneto

Em atitudes e em ritmos fleumáticos,
Erguendo as mãos em gestos recolhidos,
Todos brocados fúlgidos, hieráticos,
Em ti andam bailando os meus sentidos...

E os meus olhos serenos, enigmáticos
Meninos que na estrada andam perdidos,
Dolorosos, tristíssimos, extáticos,
São letras de poemas nunca lidos...

As magnólias abertas dos meus dedos
São mistérios, são filtros, são enredos
Que pecados d´amor trazem de rastros...

E a minha boca, a rútila manhã,
Na Via Láctea, lírica, pagã,
A rir desfolha as pétalas dos astros!
 
            [Reliquiæ, 1931]
 
El meu sonet
 
En actituds i amb ritmes flegmàtics,
alçant les mans amb gestos recollits,
tots com brocats refulgents i hieràtics,
en tu estan ballant els meus sentits...
 
I els meus ulls, serens i enigmàtics
minyons que perduts vaguen pels camins,
adolorits i tristíssims, estàtics,
són lletres de poemes mai llegits...
 
Les magnòlies obertes dels meus dits
són misteris, són filtres i embolics
i els pecats de l'amor en tracen rastres...
 
La meva boca, aquest matí brillant,
a la Via Làctia, lírica i pagana,
esfulla rient els pètals dels astres!
 
Una recent breu estada a Porto —fent parada en alguna llibreria abans d’anar a patir a l’Estádio do Dragão— em va permetre conèixer l’obra d’aquesta autora, que és considerada la millor poetessa del seu país. Després d’haver llegit els seus sonets, puc dir que també al meu criteri es tracta d’una poeta extraordinària amb una obra molt interessant.
 
Nascuda a  Vila Viçosa (Alentejo, al sud de Portugal) i morta a Matosinhos, prop de Porto, als 36 anys, va voler tenir una vida lliure i independent i això li va portar problemes familiars i conjugals. El seu pare, João Maria Espanca, fotògraf i pioner del cinema portuguès, estava casat amb una dona estèril, Mariana do Carmo.  Amb l’aquiescència de l’esposa, l’home va tenir una filla, Florbela, i un fill, Apele, amb una minyona de la casa, una mena de “ventre de lloguer”. Els dos infants van rebre el cognom del seu pare i van ser pujats i educats pel matrimoni, però João Maria mai no els va reconèixer ni legitimar com a hereus en vida d’ells. La mare de Florbela, Antonia Lobo de Conceição, va morir el 1908, quan ella tenia 14 anys. Poc després va morir Mariana do Carmo, i João Maria es va casar amb una altra criada, Henriqueta de Almeida, amb qui Florbela també va tenir una bona relació.
 
El seu pare va voler que estudiés: va ser de les poques nenes que anaven a l’escola a Vila Viçosa, i després va fer l’ensenyament secundari a Èvora, on fou de les primeres noies a matricular-se. Hi va estudiar entre 1908 i 1913. Aquells anys els va considerar ella “els millors anys de la meva vida: aquí van néixer totes les meves il·lusions i els meus somnis”.
 
Tanmateix, el 1913 va deixar els estudis a l’últim curs per casar-se, als 19 anys, amb António Moutinho, un company d’institut. Se’n van anar a viure a Redondo, sempre a l’Alentejo, on tots dos feien classes. Ella escrivia versos i els llegia al seu marit, però aquest s’hi adormia. Quatre anys després, va decidir acabar l’últim curs de secundària a Èvora i matricular-se a la facultat de Dret a Lisboa, on es va traslladar contra la voluntat del seu home.
 
A Lisboa va connectar amb una vida bohèmia, cosmopolita i alliberada que ella desconeixia, i no cal dir que s’hi va trobar com peix a l’aigua. Va conèixer poetes, novel·listes i artistes plàstics i va participar en nombroses tertúlies. Però ben aviat, el 1918, va haver de deixar els estudis perquè va tenir un avortament i va patir una depressió. Va tornar al poble amb el seu marit, però se’n va separar al cap de pocs mesos. El 1921 es va tornar a casar, ara amb António Guimarães, un militar, que va resultar ser un individu masclista, inculte i violent. Allò no podia anar bé. Florbela va tenir un segon avortament, la depressió va augmentar i la parella es va divorciar el 1925. El mateix any es tornava a casar, ara amb un metge, Mário Laje, i se’n van anar a viure al nord, a Matosinhos, a Porto. Tampoc aquest tercer matrimoni va ser reeixit: es veu que el marit tenia altres preferències en matèria de sexe i no estava gaire per ella.
 
A aquest reguitzell d’insatisfaccions cal afegir que el 1927, el germà petit de Florbela, Apele, amb qui estaven molt units des de sempre, va morir en un accident d’aviació, possiblement un suïcidi. Era aviador militar i, pel que sembla, va fer caure expressament la seva avioneta a la desembocadura del riu Tejo, a Lisboa. Tot plegat, la vida conjugal triplement decebedora, els dos avortaments, la depressió i la mort del seu germà van fer que el seu estat psicològic s’agreugés de forma irremeiable. Va intentar suïcidar-se almenys un parell de vegades. Finalment, el dia que complia 36 anys es va morir, oficialment per un edema pulmonar, però a sota el llit hi van trobar dos pots de somnífers buits. Divuit anys després de la seva mort, el seu pare va reconèixer finalment la legitimitat de Florbela i Apele; els drets d’autor d’ella van ser heretats per Henriqueta, la segona muller del pare.
 
Florbela va començar d’escriure poemes als 8 anys. Seguint de primer models de poetes romàntics portuguesos (masculins tots), va ser pionera en l’esclat de la literatura femenina al seu país, seguida per noms com Branca de Gonta Colaço, Alice Moderno, Dominilda de Carvalho, Maria Mesquita da Cámara, Virginia Virino i altres, que mereixerien que els dediqués més atenció. L’estil de Florbela, molt personal, evoluciona des del postromanticisme fins a un modernisme marcadament decadentista: poemes on s’expressa una exaltació amorosa i sensual, una passió desbordada que es resol en insatisfacció i dolor; la recerca d’un ideal inaccessible enmig d’una Natura de vegades amiga i altres indiferent o hostil; i una sensibilitat que l’aboca a un afany d’infinit i d’absolut que ningú no podrà mai assolir. Tot plegant, doncs, amarat d’una profunda tristesa.
 
El 1919 va publicar el seu primer llibre de sonets Livro de Mágoas (Llibre de llàgrimes), i el 1923, Livro de Soror Saudade (Llibre de Sor Anhel). Va deixar preparada l’edició de Charneca em flor (Bruc en flor), que va veure la llum pòstumament, el 1931, amb tant d’èxit que va tenir diverses reedicions i de seguida va aparèixer un quart volum de poesia amb sonets dispersos, Reliquiæ, seguit d’un volum de narracions, As Máscaras do Destino (Les màscares del destí), Dominó Negro i les seves Cartas, tots el mateix 1931. En castellà hi ha diverses edicions de prosa i antologies de poemes, com una d’Ángel Guinda del 2002 (Las espinas de la rosa), que no conec; en català, que jo sàpiga, tenim Bruc en flor’, versió completa del poemari pòstum Charneca em flor, a cura de Juli Capilla (Lletra Impresa edicions, 2023); l’any abans, el 2022, va aparèixer una traducció de Les màscares del destí acompanyada de la versió de set sonets, no sé quins, perquè no tinc el llibre. Jo també n’he triat set i n’he fet versions molt lliures.

 
Imatge (Wikimedia Commons): Fotografia de Florbela Espanca, autor i data desconeguts (el fotògraf podria ser el seu pare).