Meilhac-Halévy
/ Bizet
Là-bas, là-bas!
(Carmen, acte II)
CARMEN: Là-bas, là-bas tu me suivrais!
si tu m'aimais!
Tu n'y dépendrais de personne;
point d'officier
à qui tu doives obéir,
et point de retraite qui sonne
pour dire à l'amoureux
qu'il est temps de partir!
Le ciel ouvert, la vie errante,
pour pays tout l'univers,
et pour loi ta volonté!
Et surtout
la chose enivrante:
la liberté! la liberté!
Allà, allà!
CARMEN: Allà, allà, em seguiries
si m’estimessis!
No hi dependries de ningú,
ni de cap oficial
a qui haver d’obeir,
ni de cap corneta que soni
per dir als enamorats
que és l’hora de marxar!
El cel obert, la vida errant,
el teu país, l’univers sencer,
l’única llei, la teva voluntat!
I per damunt de tot,
la cosa més embriagadora:
la llibertat, la llibertat!
Torna al Liceu la Carmen de Bizet i de Calisto Bieito, qie ja hi vam poder veure el 2010 i el 2015; una producció que gaudeix de gran anomenada, però que a mi personalment em va causar opinions contraposades. Ja he dit moltes vegades que no m’agraden els canvis d’època en les òperes, un recurs massa comú i que sovint resulta anacrònic i confús. En aquest cas, tanmateix, és cert que l’actualització té algun sentit: en paraules de Jaume Radigales el muntatge ens “parla de la brutalitat del masclisme indòmit en una Espanya casposa” amb referències a la Legió, al toro d’Osborne, a la Manada, al tràfic de drogues... Per altra banda, si Bieito exigeix un generós esforç coreogràfic i gimnàstic als membres del cor i altres figurants, l’escenografia és minimalista (només una cabina telefònica i el pal d’una enorme bandera al primer acte; un Mercedes atrotinat al segon, amb una marxa de torxes vistosa, però il·lògica, acompanyant el “toreador”, i un arbret de Nadal igualment fora de lloc enmig d’un descampat; set cotxes de contrabandistes sota el cartell del gran toro, al tercer; i pràcticament res al quart: el toro desballestat, un cercle de guix a terra i un cordill). L’escenògraf, Alfons Flores, explica que, de fet, no hi ha escenografia, que és la més neutra que ha dissenyat mai: ell va pensar en un espai buit, ocupat tan sols per elements d’atrezzo (la bandera, el toro, els cotxes...): un ambient sòrdid i desolat, on el drama influeix en el paisatge i no a l’inrevés. D’altra banda, elements com l’striptease d’un torero a l’obertura del tercer acte el trobo un afegit gratuït, amb l’únic objectiu (que em sembla prou bé) de provocar el públic conservador que el va xiular fa tretze anys, i espero que avui ja estigui curat d’aquests espants que ja no esveren ni les monges de clausura; de fet, com ja al 2015 respecte del 2010, hi havia ben poca llum en aquesta escena. El vestuari, ben aconseguit, és obra de Mercè Paloma. La música de Bizet és, com sempre, extraordinària; cal aplaudir la sempre perfecta direcció de Josep Pons, la qualitat de l’orquestra i el cor del Liceu, dirigit per Pablo Assante i reforçat amb el cor infantil Amics de la Unió, dirigit per Josep Vila. I un bon repertori d’intèrprets, entre els quals Clémentine Margaine, Michel Spyres, Simon Orfila i Adriana González. En fi, un plaer per a l’oïda. La van reposar fa dos dies i la podeu veure fins al dia 17 de gener.
Là-bas, là-bas!
(Carmen, acte II)
CARMEN: Là-bas, là-bas tu me suivrais!
si tu m'aimais!
Tu n'y dépendrais de personne;
point d'officier
à qui tu doives obéir,
et point de retraite qui sonne
pour dire à l'amoureux
qu'il est temps de partir!
Le ciel ouvert, la vie errante,
pour pays tout l'univers,
et pour loi ta volonté!
Et surtout
la chose enivrante:
la liberté! la liberté!
Allà, allà!
CARMEN: Allà, allà, em seguiries
si m’estimessis!
No hi dependries de ningú,
ni de cap oficial
a qui haver d’obeir,
ni de cap corneta que soni
per dir als enamorats
que és l’hora de marxar!
El cel obert, la vida errant,
el teu país, l’univers sencer,
l’única llei, la teva voluntat!
I per damunt de tot,
la cosa més embriagadora:
la llibertat, la llibertat!
Torna al Liceu la Carmen de Bizet i de Calisto Bieito, qie ja hi vam poder veure el 2010 i el 2015; una producció que gaudeix de gran anomenada, però que a mi personalment em va causar opinions contraposades. Ja he dit moltes vegades que no m’agraden els canvis d’època en les òperes, un recurs massa comú i que sovint resulta anacrònic i confús. En aquest cas, tanmateix, és cert que l’actualització té algun sentit: en paraules de Jaume Radigales el muntatge ens “parla de la brutalitat del masclisme indòmit en una Espanya casposa” amb referències a la Legió, al toro d’Osborne, a la Manada, al tràfic de drogues... Per altra banda, si Bieito exigeix un generós esforç coreogràfic i gimnàstic als membres del cor i altres figurants, l’escenografia és minimalista (només una cabina telefònica i el pal d’una enorme bandera al primer acte; un Mercedes atrotinat al segon, amb una marxa de torxes vistosa, però il·lògica, acompanyant el “toreador”, i un arbret de Nadal igualment fora de lloc enmig d’un descampat; set cotxes de contrabandistes sota el cartell del gran toro, al tercer; i pràcticament res al quart: el toro desballestat, un cercle de guix a terra i un cordill). L’escenògraf, Alfons Flores, explica que, de fet, no hi ha escenografia, que és la més neutra que ha dissenyat mai: ell va pensar en un espai buit, ocupat tan sols per elements d’atrezzo (la bandera, el toro, els cotxes...): un ambient sòrdid i desolat, on el drama influeix en el paisatge i no a l’inrevés. D’altra banda, elements com l’striptease d’un torero a l’obertura del tercer acte el trobo un afegit gratuït, amb l’únic objectiu (que em sembla prou bé) de provocar el públic conservador que el va xiular fa tretze anys, i espero que avui ja estigui curat d’aquests espants que ja no esveren ni les monges de clausura; de fet, com ja al 2015 respecte del 2010, hi havia ben poca llum en aquesta escena. El vestuari, ben aconseguit, és obra de Mercè Paloma. La música de Bizet és, com sempre, extraordinària; cal aplaudir la sempre perfecta direcció de Josep Pons, la qualitat de l’orquestra i el cor del Liceu, dirigit per Pablo Assante i reforçat amb el cor infantil Amics de la Unió, dirigit per Josep Vila. I un bon repertori d’intèrprets, entre els quals Clémentine Margaine, Michel Spyres, Simon Orfila i Adriana González. En fi, un plaer per a l’oïda. La van reposar fa dos dies i la podeu veure fins al dia 17 de gener.
La llibertat de la qual parla Carmen és la que s'han pres en aquesta versió!
ResponEliminaJo aquest any vull anar a sentir Monteverdi al Liceu! És per a mi del millor que he sentit mai, sobretot Il lamento della nimfa.
Sí, moltes produccions d'òpera es prenen grans llibertats sobre els clàssics, i sovint l'esguerren. L'afany de fer-se veure i d'aportar novetats, encara que no vinguin a tomb.
Elimina