Valle-Inclán - Garrote Vil

 

Ramón María del Valle-Inclán (1866-1936)
Garrote vil
 
¡Tan ! ¡tan! ¡tan! canta el martillo.

El patíbulo destaca

trágico, nocturno y gris.
La ronda de la petaca
sigue a la ronda de anís;
pica el tabaco la faca
y el patíbulo destaca
sobre el alba flor de lis.

Áspera copla remota
—que rasguea un guitarrón —
se escucha. Grito de jota
del morapio peleón.
Apicarada pelambre
—al pie del garrote vil—
se solaza muerta de hambre
embromando al alguacil.

Un gitano vende churros
al socaire de un corral;
asoman flautistas burros
las orejas al bardal;
y en el corro de baturros
el gitano de los churros
beatifica al criminal.

El reo espera en capilla,
reza un clérigo en latín;
llora una vela amarilla
y el sentenciado da fin
a la amarilla tortilla
de yerbas. Fue a la capilla
la cena del cafetín.

¡Tan ! ¡tan! ¡tan! canta el martillo.
El garrote alzando están.
Canta en el campo un cuchillo
y las estrellas se van
al compás del estribillo
con que repica el martillo:
¡tan! ¡tan! ¡tan!
                   [La pipa de kif, 1919]
 

«Ese gran Don Ramón de las barbas de chivo», com li deia Rubén Darío, va ser sens dubte un dels més grans literats en llengua castellana de la primera meitat del segle XX. Dramaturg, traductor, escenògraf, actor, director i productor, és autor d’una extensa obra teatral, de la qual destaquen la sèrie de Comedias bárbaras: Águila de blasón (1907), Romance de lobos (1909) i Cara de plata (1923); Farsa y licencia de la reina castiza (1910-1920); La marquesa Rosalinda (1913); Divinas palabras (1919); Los cuernos de Don Friolera (1921-1925); Luces de Bohemia (1920-1924); la sèrie Retablo de la avaricia, la lujuria y la muerte (1928), que conté La cabeza del Bautista (1924); i Las galas del difunto (1930). En prosa és autor, entre altres, de les quatre Sonatas (1902-1905); la sèrie La Guerra Carlista (1909-1910), que inclou Gerifaltes de antaño; Tirano Banderas (1926) i la sèrie Ruedo Ibérico (1927-1932). I en poesia va escriure Aromas de leyenda (1907), La pipa de kif (1919), El pasajero (1920) i Claves líricas (1930), que inclou tota la seva obra poètica.
 
La literatura li deu l’invent, o si més no l’elevació a un nivell de qualitat màxim, del gènere literari de l’«esperpento», que el diccionari de la RAE definia així des del 1970: «Género literario creado por Ramón del Valle-Inclán, en el que se deforma sistemáticamente la realidad, recargando sus rasgos grotescos y absurdos, a la vez que se degradan los valores literarios consagrados; para ello se dignifica artísticamente un lenguaje coloquial y desgarrado, en el que abundan expresiones cínicas y jergales», definició que es va mantenir fins a l’edició del 2001, en què va desaparèixer l’esment a la degradació dels valors literaris consagrats. La definició va quedar així el 2001: «Género literario creado por Ramón del Valle-Inclán, escritor español de la generación del 98, en el que se deforma la realidad, recargando sus rasgos grotescos, sometiendo a una elaboración muy personal el lenguaje coloquial y desgarrado.» Avui, però, el DRAE es limita a definir-lo així: «Concepción literaria creada por Ramón M.ª del Valle-Inclán hacia 1920, en la que se deforma la realidad acentuando sus rasgos grotescos».
 
Mestre del llenguatge i un caràcter insubornable en la crítica política durant la dictadura de Primo de Rivera i en la defensa de les seves conviccions republicanes, va morir el gener de 1936 deixant dit: «No quiero a mi lado ni cura discreto, ni fraile humilde, ni jesuita sabihondo». Manuel Azaña va escriure a la seva necrològica: «Él hubiese querido ser, no el hombre de hoy, sino el de pasado mañana». Crec que podem amb justícia aplicar-li l’epítet que repetia el personatge borratxo de Luces de Bohemia: «¡Cráneo previlegiado!»

 
El 2011 vaig poder veure Luces de Bohemia en un muntatge molt digne d’Oriol Broggi (grup La Perla29) a la Biblioteca de Catalunya, amb Lluís Soler, Jordi Martínez, Camilo Garcia, Màrcia Cisteró, Marissa Jossa, Manuel Dueso, Xavier Boada i Jacob Torres; uns mesos després, vaig poder tornar-los a veure al Kursaal de Manresa. M’hauria agradat poder-ne veure el muntatge de Lluís Pascual en coproducció del Centro Dramático María Guerrero i el Théatre de l’Odéon (1984) amb José María Rodero, Montserrat Carulla i Manuel Alexandre, però no vaig poder.
 
En cine s’han ofert algunes obres de Valle-Inclán amb resultats diversos. Recordo les Luces de Bohemia de Miguel Ángel Díez (1985), amb Francisco Rabal, Agustín González, Fernando Fernán-Gómez, Vicky Lagos, Berta Riaza, Imanol Arias, Manuel Galiana, Ángel de Andrés i Alfredo Mayo, i amb un guió de Mario Camus que em va semblar irregular i poc respectuós amb l’obra de Valle, tot i que, en general, en seguia el text i, a més, reproduïa prou bé l’ambient de la bohèmia madrilenya dels anys 1920 i l’agitació social al carrer —que no devia ser pas comparable amb la que es vivia a Barcelona, tanmateix, en aquells anys de la “Rosa de Foc”. D’altres pel·lícules: Sonatas. Aventuras del marqués de Bradomín (Juan A. Bardem, 1959); Flor de Santidad (Adolfo Marsillach, 1972); Beatriz (Gonzalo Suárez, 1976); Divinas Palabras (Juan Ibáñez, 1977; i després José L. García Sánchez, 1987); i Tirano Banderas (José L. García Sánchez, 1993).
 
Es conserva una ressenya d’una conferència que Valle va pronunciar el 1910 a Buenos Aires sobre “El Modernismo español”, en la qual destacava el quadre de Ramon Casas Garrot vil (títol que Valle, citant de memòria, va canviar pel de Reo de muerte, i que l’autor de la ressenya va trabucar per El río de la muerte, títol que òbviament no correspon a cap pintura de Casas.  

 
Imatges (Vikimedia Commons): 1) fotografia de Valle-Inclán el 1930 (en desconec l’autor); 2) Ramon Casas: Garrot Vil, oli sobre tela (1894), Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid; 3) Juan de Echevarría: Valle-Inclán de pie, oli sobre tela (1922), Museo de belles Artes de Álava, Vitoria-Gasteiz; 4) Juan de Echevarría: Valle-Inclán, oli sobre tela (1922), Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid.