De pàrvul vaig anar –ni un curs complet– a l’escola de les monges Dominiques. No m’agradava, i fins i tot algun dia m’havia intentat amagar a casa, sense èxit, per no anar-hi. En recordo la capella i les escales (que encara hi són; avui és el Local d’Entitats municipal i les torno a pujar); també olors dolces i fades, diverses escenes vagues i potser alguna de més concreta.
El senyor rector, mossèn Leandre Picas, no ens feia classes, però sí “doctrina”, és a dir, catecisme. Recordo que el primer dia que vaig anar a catequesi, mossèn Leandre ens va fer cantar una cançó que els altres nens ja se sabien més o menys, però jo no. De l’única estrofa que em penso que cantàvem, de seguida vaig entendre el primer vers, “Anem, anem a doctrina”, i el tercer, “els àngels són a la porta”; però de la rudimentària prosòdia d’aquell cor de veus dissonants jo no entenia algunes paraules i confonia conjuncions i preposicions. Em semblava que el segon vers deia: “…del bon Déu i dels infants”. Pel que fa al quart vers, mai no el vaig entendre, i tan sols el taral·lejava, i en acabar em semblava que deia "germans". Fins molts anys després no vaig saber que aquesta cançó tenia un autor conegut, mossèn Josep Paradeda, i que hi havia més estrofes. El text complet és així:
Josep Paradeda (1878-1948)
Anem, anem a doctrina,
que el bon Déu crida els infants!
Els àngels són a la porta
per a donar-nos les mans.
segut en cadira d'or;
totes les coses que ens digui
les volem saber de cor.
d'un tros lluny ja somriurà;
sants i santes de l’Església
ens voldran veure passar.
que ens dictarà la lliçó;
ditxós aquell de nosaltres
que l’escoltarà millor!
que el bon Déu crida als infants!
Els àngels són a la porta
per a donar-nos les mans.
De vegades venien al poble unes “missions”. Eren uns capellans de fora que anaven pels pobles, s’hi estaven un parell de dies, aplegaven gent gran i quitxalla a l’església i predicaven i confessaven. Un vespre van organitzar una processó pels carrers del poble; portaven una imatge de la Mare de Déu –em sembla que la de Fàtima– i van repartir als infants uns ciris petits amb uns fanalets de paper de coloraines. Jo vaig decidir escaquejar-me’n; però la mare em va enviar a comprar gra, abans no tanquessin, a la botiga de cal Jan, al carrer Nou, i allà em vaig trobar la processó que venia de cara. Mossèn Leandre em va clissar de seguida; va donar-me un fanalet i em va fer incorporar a la processó, que em va semblar inacabable. Total, que mentre desfilàvem cantàvem una cançó, que potser els altres havien assajat abans, però jo no. Les estrofes que recordo feien així:
Anònim [?]La Verge Maria del cel ha baixata dur l’alegria del seu dolç regnat.Ave, ave, ave Maria...De Fàtima verge, senyora del cel,oïu la pregària del poble fidel.Farem penitència, farem oració;oh, Verge Maria, tingueu compassió.
Després vaig saber que era un himne a la mare de Déu de Fàtima, però una versió lleugerament diferent de l’autèntica, atribuïda al poeta portuguès Afonso Lopes Vieira, perquè manté la mateixa estructura estròfica i idèntica tornada, però els versos inicials són diferents: en portuguès rimava “Maria” amb la “Cova d’Iria”, i les versions castellana i catalana que he trobat després també conserven aquesta rima. A casa, mentrestant, van haver de sopar sense els llegums que jo no havia arribat a comprar. En tornar a casa, els pares estaven més que enfadats, perquè es pensaven que me n’havia anat a jugar i m’havia oblidat de l’encàrrec –no hauria estat pas la primera vegada–; però en saber la veritat, se’n van fer càrrec.
Pel mes de maig, que era el “mes de Maria” ens portaven a l’església, on resàvem el rosari –amb les lletanies en llatí, una meravella incomprensible– i cantàvem alguna cançó. Recordo molt bé aquesta:
Oh Maria, mare mia…Oh Maria, Mare mia,Salvadora del mortal,empareu-me i guieu-mea la Pàtria celestial.Amb els àngels i arcàngelsa Maria cantaré,més formosa que la rosa,més florida que el roser.Flors: volteu-la; ocells: canteu-la,que és Maria el sol de maig;eixa aurora que enamora,de sa cara n’és un raig.Si jo n’era cadernera,cantaria a vostres peus;si fos lliri, per florir-hideixaria els marges meus.Llamp no toca a qui us invoca,prou l’en guarda tot un Déu;Déu per pare, Vós per mare,pecador, ja el Cel és teu.Flor divina sens espina,vull plantar-vos en mon cor,fins que hi creixin i floreixinles poncelles de l’amor.Vull amar-vos, vull cantar-voscada dia un himne sant;i a la Glòria, quan me mòria,serafins m’hi ajudaran.
Llavors no sabia qui devia ser l’autor d’aquesta cançó amb tantes rimes internes als versos senars; anys després vaig esbrinar que era del gran Mossèn Cinto, i la música, de Josep Sancho i Marraco.
A l’escola aprofitaven per explicar-nos “exemples” piadosos, que ens agradaven perquè sortíem de la rutina escolar. Alguns feien por i tot; en recordo un, d’un nen que un dia va fer un “pecat” (no van concretar quin, ni ens ho plantejàvem) i aquella nit mateix es va morir i se’n va anar a l’infern. Això esparverava, és clar, perquè t’hi podies trobar tu, si feies “pecats”.
Vell pelegrí
Vell pelegrí, jo vaig fent via/ com foraster arreu del món, / i estic segur que a l’altra vida / m'acollirà Déu piadós. / Me'n vaig allà a veure el pare, / lassat el cos de caminar; / al capdavall de la jornada / lloc de repòs penso trobar. // El meu camí ja arriba a terme, / ja sento pròxim mon Jordà, / mes amb la mort res no hi puc perdre, / que hi deixaré el meu penar. / Allà veuré la dolça mare; / consol i amor em donarà; / al capdavall de la jornada / prop d'ella espero reposar. // Jo veig la fi sense temença / com un descans per al meu cos, / i veig venir la recompensa / per Déu promesa al meu esforç. / Me'n vaig allà, al sojorn dels àngels, / on no rebré cap més refús, / per cantar amb ells goig i lloances / eternament al bon Jesús.
I també aquesta, l’autor (i el traductor, si escau) de la qual també desconec, i tampoc no l'he sabut localitzar en repertoris de cançons espirituals; tan sols he trobat que, en data i lloc indeterminats, havia estat publicada en cantorals de missa catalans i que el 1986 (força anys després, doncs, de jo cantar-la) el Secretariat Diocesà de Catequesi de Vic l'havia inclosa, amb partitura i tot, en unes fitxes d'orientació per a catequistes:
El poble de Déu que fa via / travessant l'immens arenal, / fugint de cruel tirania / ara avança sota el cel blau. / S'acosta a la terra llunyana, / pel seu Déu promesa als antics, / on tota dissort és llevada / en un món joiós i tranquil. // Vers tu, terra promesa, / el poble de Déu alça el braç. / Vers tu, terra promesa, / adreça l'amor i la fe. / Vers tu, terra promesa, / enmig de combats va avançant. / Vers tu, terra promesa, vers tu. // Feixucs de treballs i de penes, / tots els pobles van avançant. / Recerquen la joia serena, / sedejant un món infinit. / ¿On és, doncs, la Terra promesa / que els atorgui llum i repòs? / Serà llur entrada en l’Església, / cap on marxen amb el seu plor. // Ja lliures del vell esclavatge / per la força del Salvador, / amb Ell reprendrem el viatge / vers un món per sempre millor. / El cel és la terra promesa / i la mort la porta d'entrar, / si amb fe caminem per les petges / del Senyor que passa al davant.
Recordo que als escolanets ens feia molta gràcia —sobre tot quan la sentíem cantar, amb veu esquerdada i estrident, per una senyora gran en qui no acabàvem de veure que el Creador, en dissenyar-li els "acabats", s’hi hagués matat gaire– aquella versió del Magnificat que començava dient: “El Senyor ha fet en mi meravelles”:
MagnificatEl Senyor ha fet en mi meravelles: / sant, el seu nom! // Magnifica la meva ànima el Senyor, / i el meu esperit exulta en Déu, Salvador meu: / perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa, / des d’ara totes les generacions em diran benaurada. (...)
Als tretze anys vaig anar al col·legi dels Pares Claretians de Sallent, que era a la casa natal de sant Antoni Maria Claret. Allà hi vaig tenir grans mestres; recordo molt especialment el pare Ramon Llobet, que ens feia llatí (havia estat a Xàtiva i s’enorgullia d’haver estat professor d’en Raimon Pelejero), i el pare Tolosa, que ens feia francès, entre altres.
Només arribar, formats al pati, em va tocar de cantar l’himne del Pare Claret sense que tampoc ningú no me l’hagués ensenyat. Els més grans ja se’l (mig) sabien –sort que era curt–, i els nouvinguts l’apreníem “d’oïda”. No ben bé: perquè hi havia un vers que no enteníem. Un company meu es pensava que deia “de Crist il·lustre màrtir, i el greix del fundador”, i jo li feia veure la incongruència de la frase, però no sabia trobar el mot que se m’escapolia. Ho vaig demanar als més grans, però tampoc no semblaven saber exactament què cantaven; de manera que vaig haver de recórrer a un “padre” (els anomenàvem així, en castellà, tot i que ens parlàvem en català) i ell em va dir la no menys misteriosa paraula “egregi”. A la biblioteca de l’escola em sembla que no hi havia cap diccionari català, però en el Sopena castellà que teníem a casa hi vaig trobar la definició d’egregio i així vaig resoldre l’enigma. L’himne del pare Claret, de qui ignoro els autors de lletra i música, i que encara avui crec recordar de memòria, fa així:Anònim [?]Himne al Pare ClaretAlcem la nostra veu, cantem en aquest diaun himne de lloança, fe i amoral gran Pare Claret, apòstol de Maria,sagrari de Jesús Eucaristia,de Crist il·lustre màrtir i egregi fundador.
Hi ha un altre Himne al Pare Claret, obra del claretià Tomàs M. Plana i musicat per Lluís Millet, però no és el que cantàvem nosaltres (tot i que també anomena el sant "egregi fundador"!). El de mossèn Plana té una tornada que fa:
En vaig haver de tornar a cantar, en castellà, al servei militar, on la missa dominical era obligatòria, com ara aquesta versió del psalm 122:
¡Qué alegría cuando me dijeron:"Vamos a la casa del Señor"!Ya están pisando nuestros piestus umbrales, Jersusalén. [...]
També de la "mili" en podria escriure un munt de pàgines, però ara no toca. Hi vaig aprendre altres càntics, com ara determinats himnes marcials, i diverses cançons eròtico-satíriques pròpies de la soldadesca; però com que tot plegat era ben laic no escau, ni cal, en aquest espai.
Imatge superior: l'església parroquial de Santa Maria de Balsareny tal com la vaig conèixer (el 2010 es va enderrocar el campanaret de cadireta). A la dreta, la Llar Parroquial actual, on abans hi havia hagut l'escola de Sant Josep.
Aquestes "moltes cançons, tant del ritual mateix de la missa (el Kyrie eleison, “Senyor, tingueu pietat”; el Sanctus, “Sant, sant, sant és el Senyor”; l’Agnus Dei, “Anyell de Déu, que lleveu el pecat del món...”)" les conec molt bé de quan la meva àvia em demanava que l'acompanyés a missa, i jo ho feia tot i que jo ho odiava. La seva religiositat només es pot comparar amb el que tot el que escric és per a mi.
ResponElimina