Théophile de Viau - Élegie à una dame

Théophile de Viau (1590-1626)
Élegie à une dame  (fragment)
 
Je veux faire des vers qui ne soient pas contraints,
Promener mon esprit par des petits desseins,
Chercher des lieux secrets où rien ne me desplaise,
Méditer à loisir, resver tout à mon aise,
Employer toute une heure à me mirer dans l’eau,
Ouyr, comme en songeant, la course d’un ruisseau,
Escrire dans le bois, m’interrompre, me taire,
Composer un quatrain sans songer à le faire.
Après m’estre esgayé par ceste douce erreur.
Je veux qu’un grand dessein reschauffe ma fureur ;
Qu’un œuvre de dix ans me tienne à la contraincte
De quelque beau poëme où vous serez dépeinte.
Là, si mes volontez ne manquent de pouvoir,
J’auray bien de la peine en ce plaisant devoir.
En si haute entreprise où mon esprit s’engage,
Il faudroit inventer quelque nouveau langage,
Prendre un esprit nouveau, penser et dire mieux
Que n’ont jamais pensé les hommes et les Dieux.
 
Elegia a una dama (fragment)

M’agrada escriure versos que no siguin mal fets,
passejar l’esperit amb propòsits discrets,
perquè res no m’enutgi llocs secrets recercant,
meditant al meu aire, al meu gust somniant;
passar una hora ben bona mirant l’aigua tot sol,
i escoltant, somiós, el curs del rierol;
escriure enmig del bosc i aturar-me, callat,
i compondre un quartet sense haver-hi pensat.
Un cop m’hauré alegrat per aquest dolç error,
vull que un gran objectiu abrandi el meu fervor;
que una obra, fa deu anys, em té la mà privada
d’escriure un bell poema on vós sereu pintada.
Aquí, si el meu voler no és mancat de poder,
l’esforç valdrà la pena d’un tan joiós plaer.
Per a tan alta empresa on l’esperit s’aparella,
em caldria inventar una llengua novella, 
i amb nou estil parlar-hi per posar-la en relleu,  
com no ho hagin fet mai cap home ni cap déu.
 
                    * * *
 
Em proposo traduir o adaptar alguns poemes d’aquest escriptor avui poc conegut, a qui una immerescuda mala fama va fer desaparèixer del cànon dels grans poetes del barroc francès. Per exemple, Jean d’Ormesson, en la seva interessant Une autre histoire de la literature française (1997) el despatxa en una sola línia, dient: “Théophile de Viau, mal noi, llibertí, autor de poemes obscens que no citarem aquí”. Però l’autoria d’alguns, si no de la totalitat, dels seus poemes “obscens” (que avui no escandalitzarien ni una novícia) és controvertida; ell mateix va assegurar que li havien estat atribuïts falsament; i en va escriure molts altres de ben “decents” i interessants.
 
De Viau va ser un esperit lliure. De família hugonota (protestant), de jovenet va ser actor de teatre ambulant. El 1615, amb 25 anys, s’instal·la a París i esdevé un poeta cortesà brillant, influït per les idees epicúries de Giulio Cesare Vanini (filòsof que va ser condemnat per heretgia i de bruixeria: li van tallar la llengua i el van penjar i cremar a Tolosa de Llenguadoc el 1619). De Viau es va convertir al catolicisme, però els seus enemics l’acusaven de continuar sent lliurepensador. Amb alguns amics va publicar el Parnasse Satyrique (1622, edició accessible en línia), amb tot de poemes eròtics, la majoria anònims, tots d’un humor disbauxat, que van ser considerats “llicenciosos”. Un jesuïta, el pare François Garasse, el va denunciar i es va entretenir a esgratinyar en els versos del Parnasse i en altres obres de De Viau fins a treure’n una llarga llista de suposades heretgies i obscenitats.
 
Total, que el llibre va ser prohibit i els exemplars recuperats es van cremar; i —mentre s’obria en el món literari un debat important a base de pamflets a favor i en contra— hi va haver un judici, que va concloure el 1623 amb la condemna a mort de Théophile. No, no eren bons temps per a la llibertat d’expressió...
 
Per fortuna, el poeta havia fugit de París, i la sentència es va executar “en efígie”, cremant un ninot amb un cartell amb el seu nom. Tanmateix, De Viau va ser detingut quan intentava traslladar-se a Anglaterra, i va estar empresonat durant dos anys a la terrible presó de La Conciergerie. Finalment, el 1625 la sentència de mort es va commutar per la d’exili perpetu, i Théophile, ja amb la salut molt malmesa, va passar els seus últims mesos de vida a Chantilly, on va morir el 1626 a l’edat de 36 anys.
 
A més de part dels poemes del Parnasse Satyrique, va escriure una obra de teatre: Les amours tragiques de Pyrame et Thisbé (1621, amb gran èxit popular) i una bona col·lecció d’elegies, odes, sonets, epigrames, endreces i altres peces líriques, entre les quals el recull La maison de Sylvie, així com dues epístoles adreçades al rei durant la seva presó i posterior exili; i encara va traduir, en prosa i en vers, el Fedó de Plató, amb el títol de Traité de l'immortalité de l'âme.
 
Pierre Billaine va publicar bona part de les seves obres l’any 1621. Després va caure en l’oblit, fins que a mitjan segle XIX el poeta parnassià Théophile Gautier (1811-1872) el va reivindicar. El 1855 Charles Alleaume de Cugnon li va publicar, en dos volums, les obres completes —segurament no totes les atribuïdes de manera incerta—, que modernament foren reeditades per Krauz el 1995. L’edició de 1855 és accessible en línia i és la que jo he fet servir, juntament amb la de Wikisource. Modernament hi ha una edició en tres volums, a cura de Guido Saba (Honoré Champion, 1999; abans n’havia publicat una altra en quatre volums entre 1978 i 1987 a París i a Roma) i dues antologies (a cura de Jean-Pierre Chauveau, Gallimard, 2002, i de François Boddaert, La Différence, 2011), cap de les quals conec, però me les podríeu regalar. No sé que hi hagi hagut fins ara cap versió catalana dels seus versos. En castellà hi ha versió de Jorge Jimeno d’una antologia seva (València: Pre-Textos, 2009), que no tinc.
 
El fragment que he escollit forma part de l’Elegia a una dama, obra no gens suspecta d’heretgies ni obscenitats; escrita en alexandrins apariats, està adreçada a una dama de qui no es diu el nom. El poeta, a més de fer-ne l’elogi, aprofita per fer una declaració dels seus criteris estètics: una poesia simple, el gust per la contemplació de la natura i la defensa de la intimitat i l’oci. N’he tret la transcripció, en francès antic, de Wikisource, i en la meva versió, maldestra i molt lliure, he potinejat els versos a lloure per intentar mantenir una mica la rima; segurament que no sempre ho podré fer, ni caldria.
 
Imatge (Wikimedia Commons): retrat de Théophile de Viau, gravat de Pierre Dareu a l’edició de 1621 dels seus poemes.