Cançons de Shakespeare. 12. Els dos cavallers de Verona

William Shakespeare (1564-1616)
[Who is Sylvia?]
 
Who is Sylvia? What is she,
That all our swains commend her?
Holy, fair, and wise is she;
The heaven such grace did lend her
That she might admirèd be.

Is she kind as she is fair?
For beauty lives with kindness.
Love doth to her eyes repair
To help him of his blindness;
And, being helped, inhabits there.

Then to Sylvia let us sing,
That Sylvia is excelling;
She excels each mortal thing
Upon the dull earth dwelling.
To her let us garlands bring.

[The Two Gentlemen of Verona, Act IV, scene II]
 
[Qui és Sílvia?]
 
Qui és Sílvia? Què deu ser,
que tots els fadrins l’exalcen?
Santa, bella i sàvia és;
el cel li donà tals gràcies
perquè tothom l’admirés.
 
Té més bondat que bellesa?
bellesa lliga amb bondat.
L'amor als seus ulls s’adreça   
per guarir-se’n la ceguesa;
i, estant-hi a gust, s’hi ha quedat.
 
Cantem Sílvia, que llueix   
damunt de tot, i excel·leix   
més que altra dona nascuda
en aquesta terra rude.
Garlandes portem-li, un feix!
 
[Versió més literal]
 
Qui és Sílvia? Què és ella,
Que tots els nostres admiradors la lloen?
Santa, bella i sàvia és ella;
El cel li va concedir tanta gràcia
perquè pogués ser admirada.
 
És tan bondadosa com bella?
Perquè la bellesa viu amb la bondat.
L'amor acudeix als seus ulls
per buscar ajut per la seva ceguesa;
i, sent ajudat, hi habita.
 
Aleshores, a Sílvia cantem,
perquè Sílvia és excel·lent;
ella excel·leix sobre qualsevol cosa mortal
que habita sobre la terra apagada.
Portem-li garlandes!
 

Versió meva molt lliure d’aquesta cançó, que a l’acte IV de la comèdia de Shakespeare canten una colla de músics sota la finestra de Sílvia a tall de serenata, a instàncies de Proteu, que s’ha enamorat d’ella després d’haver promès el seu amor a una altra dona, Júlia. La cançó és una lloança exagerada de les virtuts de la Sílvia (santa, bonica, sàvia), a l’estil petrarquesc de la donna angelicata; trobo remarcable que a la segona estrofa Cupido, el déu de l’amor, a qui es representava com un angelet cec, busca —i troba— remei a la seva ceguesa estatjant-se en els ulls de Sílvia. És un madrigal amorós líric i delicat, però amb un contrapunt irònic, ja que Proteu, l’enamorat que se suposa que ha escrit el text, mostra una actitud amorosa poc fiable, ja que tenint una nòvia en festeja una altra, a qui també pretén el seu millor amic.  

 
De fet, l’argument de la comèdia és la confrontació entre l'amistat i l'amor. Es debat si l'amistat entre dos amics és més important que una relació amorosa entre dos amants: un tema corrent en la literatura del Renaixement, que valorava l'amistat com a més “pura” que l'amor perquè no s'hi barrejava la sexualitat. Valentí i Proteu són dos veronesos molt amics. Proteu festeja Júlia i s’hi compromet. Valentí viatja a Milà i allà coneix Sílvia, noia noble que té diversos pretendents, i se n’enamora. Proteu va a visitar el seu amic i també s’enamora de Sílvia, amb qui fa mans i mànigues per casar-se; i Valentí, per l’amistat que té amb Proteu, acaba mostrant-se disposat a retirar-se i cedir-li la seva estimada. Mentrestant, Júlia, per impedir-ho, se’n va a Milà disfressada de noi, i això genera un seguit d’embolics, combinats amb els amors de la parella còmica de Launce i Lucetta, criats respectivament de Proteu i de Júlia. Al final, però, cada ovella es casarà amb la seva parella i tothom feliç.
 
L’obra, considerada la primera o una de les primeres que va escriure Shakespeare, es creu que data de 1590, tot i que apareix esmentada per primer cop el 1598 i no es va publicar impresa fins al 1623, en el First Folio, edició pòstuma de la majoria de les obres del gran dramaturg anglès. Jo no he tingut presents les versions que en van fer Sagarra i Oliva i he fet una adaptació molt lliure d’aquesta cançó cercant unes mínimes rimes que —sobretot a la tercera estrofa— m’han obligat, per la meva minsa destresa,  a apartar-me molt de la literalitat. El mot swain del vers 2 es pot traduir per “pretendent, admirador, enamorat”, però al segle XVII volia dir “sagal, minyó, noi rústic, pastor”, que encaixaria amb el to de madrigal: jo hi he posat “fadrins”.

 
Imatges (Wikimedia Commons): a) James Ferguson and James Urie: Shakespeare, vitrall de la State Library of Victoria, Melbourne (1862). b) William Holman Hunt: Valentí rescatant Sílvia de Proteu, oli sobre tela (1850), Birmingham Museums Trust; c) Anna Malin i Louisa Seymour Malin: il·lustració a una edició de The Two Gentlemen of Verona (ca 1906), Cleveland Public Library; c) Alfred Elmore: escena de The Two Gentlemen of Verona (s. XIX).