Antonio
Ghislanzoni / Giuseppe Verdi
AMONASRO: Suo
padre. Anch'io pugnai,
vinti noi fummo,
morte invan cercai.
Quest'assisa ch'io vesto vi dica
che il mio re, la mia patria ho difeso;
fu la sorte a nostr'armi nemica,
tornò vano dei forti l'ardir.
Al mio piè nella polve disteso
giacque il Re da più colpi trafitto;
se l'amor della patria è delitto
siam rei tutti, siam pronti a morir!
Ma tu, re, tu signore possente,
a costoro ti volgi clemente.
Oggi noi siam percossi dal fato,
adversos, ah!
doman voi potria il fato colpir.
AMONASRO: El seu pare. Per més que vaig lluitar,
vàrem ser vençuts;
és en va que la mort vaig cercar.
Eixa roba que porto us indica
que he lluitat pel meu rei i ma pàtria;
adversa fou la sort a nostres armes,
fou en va tot l’esforç dels ardits.
Als meus peus, estès sobre la pols,
jeia el rei, per molts cops malferit;
si l’amor a la pàtria és delicte,
som tots reus, disposats a morir!
Però tu, rei, tu, senyor poderós,
a nosaltres sigues clement.
Avui som nosaltres vençuts pel destí
advers, ai!, mes demà
aquest fat a vosaltres podria colpir.
vinti noi fummo,
morte invan cercai.
Quest'assisa ch'io vesto vi dica
che il mio re, la mia patria ho difeso;
fu la sorte a nostr'armi nemica,
tornò vano dei forti l'ardir.
Al mio piè nella polve disteso
giacque il Re da più colpi trafitto;
se l'amor della patria è delitto
siam rei tutti, siam pronti a morir!
Ma tu, re, tu signore possente,
a costoro ti volgi clemente.
Oggi noi siam percossi dal fato,
adversos, ah!
doman voi potria il fato colpir.
AMONASRO: El seu pare. Per més que vaig lluitar,
vàrem ser vençuts;
és en va que la mort vaig cercar.
Eixa roba que porto us indica
que he lluitat pel meu rei i ma pàtria;
adversa fou la sort a nostres armes,
fou en va tot l’esforç dels ardits.
Als meus peus, estès sobre la pols,
jeia el rei, per molts cops malferit;
si l’amor a la pàtria és delicte,
som tots reus, disposats a morir!
Però tu, rei, tu, senyor poderós,
a nosaltres sigues clement.
Avui som nosaltres vençuts pel destí
advers, ai!, mes demà
aquest fat a vosaltres podria colpir.
Versió lliure meva de l’ària d’Amonasro, al segon acte de l’Aida de Verdi. Amonasro és el rei dels etíops, derrotat pel general egipci Radamés i portat presoner davant del faraó i d’Amneris, la seva filla. Amonasro oculta la seva identitat, vestit de soldat ras, i explica que el seu rei ha mort en combat. Sí que reconeix ser el pare d’Aida, princesa etíop prèviament presonera, feta esclava d’Amneris. Per aquells tombs de guió tan cars als romàntics, que sempre “s’enamoraven de qui no toca”, resulta que Amneris està enamorada de Radamés i destinada a casar-s’hi, però Radamés està secretament enamorat d’Aida, l’esclava de la seva promesa. Ja es veu que no podia acabar bé, això!
Una de les obres més famoses de Verdi, i una de les més representades al Liceu (468 vegades des del 1877), hi torna ara entre el 25 de setembre i el 15 d’octubre en disset funcions amb un repartiment extens i variat. Hi destaquen les sopranos Anna Netrebko, Anna Pirozzi, la mezzosoprano Ekaterina Semenchuk, el tenor Piotr Beczala i el baríton Artur Ruciński, que encapçalen una llarga llista de cantants, entre els quals sobresurten Àngel Òdena, Simón Orfila i Núria Vilà. El cor titular el dirigirà com de costum Pablo Assante, i al front de l’orquestra del Liceu s’alternaran Josep Gil i Antonello Manacorda. Amb coreografia de Dustin Klein, escenografia de Christian Schmidt i vestuari de Tatiana van Walsum, la producció (de l’Òpera Nacional de París i el Gran Teatre del Liceu, sobre un muntatge previ estrenat a Salzburg) la signa la iraniana Shirin Neshat, que presentarà una Aida ben diferent de la que coneixíem, espectacular i de lluentons.
En efecte, Neshat ens proposa una òpera que, en comptes de posar-se triomfalista al costat dels vencedors, adopta el punt de vista dels vençuts, els presoners, els refugiats i els exiliats, és a dir, de les víctimes de totes les guerres i dels que sofreixen la tirania política i la intolerància religiosa: unes idees que, no cal dir-ho, comparteixo de ple. Ara bé, veurem com ho resol estèticament. Pel que n’he llegit, a l’escena hi haurà un simple cub enorme, que pot girar o dividir-se per generar espais diferents; i que es combina amb projeccions sobre els desastres de la guerra i amb cadàvers en escena, a part del que ja sembla inevitable vestuari contemporani. Això d’un escenari buit amb un únic element gegant ja està força vist; allò dels cadàvers ja ens els havíem gairebé cruspits a la taula del baró Scarpia en una Tosca no fa gaire; i d’això dels soldats amb uniformes militars del segle XX ja ni en parlem. Temo que les magnífiques intencions de la productora no es resolguin en un muntatge estèticament reeixit però que sona a “déjà vu”, per mor de voler-se allunyar de la retòrica pomposa evocada pels vells decorats clàssics d’en Mestres Cabanes, dels pocs que sortosament es van salvar de l’incendi de 1994. Però no ens avancem: deixem un marge a l’esperança, que potser se’n sortiran prou bé. Ahir es va estrenar i les crítiques que n’he llegit són bones. I per la música, l’orquestra i les veus no hem pas de patir.
A Youtube podeu trobar diverses interpretacions d’aquesta ària; aquí, per exemple, en la veu de Simon Estes, al MET de Nova York el 1985, amb Leontina Pryce dirigida per James Levine.
Imatge (Wikimedia Commons): cartell d’Aida per a una representació a Cleveland el 1908 a càrrec de la Hippodrome Opera Company.
Sí que en fa d'anys, de l'incendi del Liceu.
ResponEliminaTrobo molt original l'argument de l'obra.
Ahir vaig veure aquesta nova producció d’Aida. Com esperava, la part vocal i musical va ser molt bona, amb unes excel•lents Anna Netrebko (Aida) i Ekaterina Semenchuk (Amneris): llur duet del segon acte va sonar excepcional, com també l’ària O patria mia, d’Aida, al tercer acte, i la desesperació d’Amneris, al quart. Ivan Gyngazov (Radamès) va començar fluixet, amb una Celeste Aida que feia patir una mica, però després ja es va entonar. També em van agradar Alexander Kopeczi (Ramfis, el sacerdot) i Artur Rucinski (Amonasro), i la magnífica veu de Carmen Buendía (sacerdotessa). Els cors, també fantàstics, i l’orquestra, formidable sota la batuta d’Antonello Manacorda, lenta i detallista en els matisos.
ResponEliminaPel que fa a la producció de Sirin Neshat, doncs mira, prou bé, però tampoc és tan innovadora. Estèticament, la massissa baluerna giratòria —com un microones gegant—, invent que ja hem vist altres vegades, no deixava de fer patxoca; amb tres parets llises (la posterior, amb dues portes practicables) sobre les quals s’hi feien les projeccions, i la frontal, oberta perquè els personatges hi actuessin. En determinats moments, la caixa es dividia en dues parts i generava espais diferents. Cap element escènic, llevat de dos tamborets on seien el faraó i la seva filla a l’escena de la marxa triomfal.
El vestuari estava ben treballat, però ja he dit que no m’agraden les actualitzacions d’època: veure Radamès vestit de general del segle XXI (però amb espasa, ni que fos simbòlica) i que els vestits de la casta sacerdotal recordin els dels aiatol•làs iranians d’avui, no té per a mi cap sentit: el públic és prou espavilat per traslladar a l’època actual el missatge antibèl•lic de la directora sense que li hagin de donar tan mastegats els elements.
Els moviments escènics de les masses —sacerdots, soldats, presoners...—, eren simètrics, lents i hieràtics: feien bon efecte visual com a imatges fixes, però el conjunt resultava tant estètic com excessivament estàtic. L’element més controvertit va raure en les, per a mi innecessàries, representacions silencioses al prosceni durant els canvis d’escena: uns sacerdots passejant amb encensers, un soldats fent exercicis d’instrucció (he llegit que part del públic, en una de les funcions, els va escridassar) i una desfilada de “morts vivents” (que ahir un reduït sector de públic va rebre amb tímids aplaudiments, que van ser contrarestats amb una esbroncada també discreta). Jo crec que aquestes escenes mudes no aporten res d’interès al conjunt, i si el que volen és provocar, doncs que tampoc no calia.
La intenció de la directora era clara: obviar el triomfalisme dels vencedors per centrar-se en el patiment dels vençuts. Per tant, calia sacrificar la gran desfilada de la marxa triomfal i les danses del segon acte, així com la dansa de les sacerdotesses al primer acte. Val a dir, però, que l’escena del Glòria a l’Egitto , amb el contrast dels himnes triomfals i els vídeos de la brutalitat de les tropes, va resultar estèticament reeixida i conceptualment impecable des d’aquests paràmetres. Res a objectar: havia de ser així.
Les projeccions estaven molt bé, fetes ad-hoc per la mateixa Shirin Neshat, que també es cineasta: en blanc i negre o en color, s’hi veien per una banda escenes que feien pensar en una fugida ideal dels dos enamorats al desert, i d’altres reproduint la violència de la repressió de l’exèrcit sobre les víctimes civils indefenses i maltractades. Aquest era el sentit del muntatge, posar èmfasi en les persones que pateixen la guerra: presoners, desplaçats, esclaus, vells, dones, infants... Hi ajudaven les accions de fons: mentre al segon acte, el faraó, a instàncies de Radamès, perdonava la vida dels presoners vençuts, al seu darrere vèiem com els soldats els afusellaven indiscriminadament. I en aquest sentit penso que cal treure’s el barret. Shirin Neshat ha aconseguit el seu objectiu. En conjunt, m’ha agradat de poder veure un cop més Aida, i aquesta producció en concret també.