Cinc versions catalanes de l'Odissea (6/6). Si és que Ulisses va existir...

Cinc versions catalanes de l’Odissea (6/6)
Si és que Ulisses va existir...
 
Deixant de banda ja els noms parlants, i ja que hem comentat una discrepància entre les diferents versions, aprofitaré per esmentar-ne un parell més. La primera és quan Telèmac es presenta a Teoclimen i s’identifica amb aquests mots:  
 
XV, 267-268: Soc d’Ítaca per naixença i Odisseu és mon pare, | si es pot dir que és, perquè ha fet una fi ben trista i penosa” (PS);
/ Sóc d’un llinatge d’Ítaca: Odisseu va ser mon pare, | si és que visqué. I ara és mort i ha patit un final miserable” (JFM);
/ Pel llinatge sóc d’Ítaca, el meu pare és Odisseu, si és que mai ha existit. Possiblement ha desaparegut per culpa d’una mort miserable” (JA); 
/ D’Ítaca sóc pel llinatge, i el pare meu és Ulisses... | si mai fou. Però ara és ben mort, d’una fi miserable (CR-2);
/ D’Ítaca sóc pel llinatge, i el meu pare és Ulisses, | si és que mai fou, però ara és finat en pèrdua trista (CR-1);
/ ἐξ Ἰθάκης γένος εἰμί, πατὴρ δέ μοί ἐστιν Ὀδυσσεύς, | εἴ ποτ' ἔην· νῦν δ' ἤδη ἀπέφθιτο λυγρῷ ὀλέθρῳ  [εἴ ποτ' ἔην: ‘si de debò va ser’; ἔην és l’imperfet èpic d’εἰμῐ́: ‘ésser, existir’.]
 
Aquí observem que ja en el text original Telèmac sembla posar retòricament en dubte l’existència mateixa del seu pare, cosa insòlita si ho digués en sentit literal. Ja entenc que vol dir: “sóc fill seu, tot i que jo no l’he conegut mai, per a mi és com si no hagués existit”; però en realitat el que fa és plantejar un dubte raonable sobre l’existència real del seu progenitor. I tots els traductors ho traslladen així, fil per randa, llevat de Sabaté, que innova canviant el temps verbal (obviant doncs una mica el sentit literal) a fi d’oferir una lectura més lògica. En efecte, Telèmac no hauria de dubtar de l’existència d’Ulisses, però sí que, havent dit “Odisseu és mon pare”, pot voler matisar l’ús del present d’indicatiu: “si es pot dir que és”, perquè pensa que ja es deu haver mort. Versemblança, doncs, en l’expressió, per damunt del text mateix, al qual la resta de traductors han estat fidels en extrem.  
 
De fet, devia ser una mena de fórmula, perquè també la fa servir Penèlope parlant amb Ulisses que es fa passar per un captaire, quan li diu (XIX, 316): “ni hi ha ningú com el meu marit, si és que mai vaig tenir-ne” (PS); “si mai va existir!” (JFM); “si mai va ser-hi” (JA); “si mai un dia va ser-hi!” (CR-2); “si és que mai ell va ser-hi” (CR-1); εἴ ποτ' ἔην γε [la mateixa fórmula que abans: ‘si és que mai va ser’]. I també ho diu el vell Laertes (XXIV, 289): “el meu fill, si és que mai vaig tenir-ne”(PS); “el meu fill, l’infeliç, si de fet existia” (JFM); “el meu pobre fill, si mai ho ha estat” (JA); “el meu fill... si mai fou, per ventura” (CR-2); “el meu fill —si és que mai fou, per ventura” (CR-1);  ἐμὸν παῖδ', εἴ ποτ' ἔην γε [novament la mateixa fórmula]. Ens aquests dos casos, Sabaté no s’allunya de l’original.
 
Els petons a Telèmac
 
I una altra, sobre com li fan petons a Telèmac tant Eumeu com Penèlope. un cop ha tornat sa i estalvi de Pilos.
 
XVI, 15 i XVII, 39: va besar-li el cap i els ulls bells —primer l’un, després l’altre— (PS);
/ i li besà el cap i després els dos ulls lluminosos / i va besar-lo després, en el cap i en els ulls lluminosos (JFM);  
/ li va besar el cap, els ulls preciosos / li besà el cap i els ulls vivaços (JA);
/ li besà la testa i els ulls que fulgien / i li besà la testa i els seus dos ulls que fulgien (CR-2);
/ va besar-li la testa, i la llum dels dos ulls tan bonics / i li besava la testa, i la llum dels dos ulls tan bonics (CR-1);
/ κύσσε δέ μιν κεφαλήν τε καὶ ἄμφω φάεα καλὰ / κύσσε δέ μιν κεφαλήν τε καὶ ἄμφω φάεα καλά  [ἄμφω: ‘tot dos’; φάος: ‘llum; alegria; la llum dels ulls’ (Vox).]
 
Observem que literalment li besen el cap i els dos ulls o “la llum dels ulls”; està molt bé traduir-ho per “besar els ulls lluents (lluminosos, vivaços, que fulgien, bonics)”, i és evident que la millor manera de besar-li els ulls és besant-los “primer l’un, després l’altre”, però això no ho diu enlloc, i tan sols ho afegeix Sabaté, allargant el vers per completar l’hexàmetre. No hi fa cap nosa, però sempre em sorprenen, aquestes llibertats que innoven i “milloren” l’original sense venir necessàriament a tomb. D’aquesta tendència, hom n’ha acusat Riba, però ja hem vist que cap dels altres podria, a dreta llei, tirar-li una primera pedra.
 
Passa exactament igual quan se’ns conta la visita del jove Ulisses als seus avis Autòlic i Anticlea, i aquesta l’abraça:
 
XIX, 418: li va fer besos al cap i als ulls bells —primer l’un, després l’altre—“ (PS);
/ li besà el front i el cap i els dos ulls lluminosos (JFM);
/ li besà el cap i tots dos ulls brillants (JA);
/ i li besà la testa i els seus dos ulls que fulgien (CR-2);
/ li besava la testa i la llum dels dos ulls tan bonics” (CR-1);
/ κύσσ' ἄρα μιν κεφαλήν τε καὶ ἄμφω φάεα καλά
 
Hi trobem la mateixa fórmula en grec i solucions iguals o similars per a cada traductor.

 
Expressivitat
 
Més enllà dels vuit primers cants, encara recullo algunes altres expressions que en la versió de Sabaté em fa l’efecte que poden “sonar naturals” en la parla de cada dia: “hem agafat el camí que no era “ (IX, 261); “No res, per saber-ho” (IX, 280); “xiulant xiulant” (IX, 315); “en portava alguna de cap” (IX, 339); “ets boig que no hi ha qui t’aguanti” (IX,350); “si tu no fas el que toca” (IX, 352); “cabut” (IX, 494); “rocot” (IX, 499; XI, 596); “un no ningú, un tap de bassa” (IX, 515); “no em va dir pas que no” (X, 18); “pel nostre mal cap” (X, 27); “doncs vinga, va” (X, 44); “i ells vinga a plorar” (X, 49); “no els va fer mica de gràcia” (X, 113); “a cor què desitges” (X, 181); “ensumant-se una trampa” (X, 232); “els trucs i les mauleries” (X, 289); “no m’hi he ni acostat (XI, 166 i 481); “ni un enredaire ni un xarlatà” (XI, 363-364); “s’empesquen unes mentides que ni te n’adones” (XI, 366);, “és parlar per parlar” (XI, 464); “quina altra en portes de cap” (XI, 474); “vaig sempre de mal en pitjor” (XI, 482); “dèiem parers de què fer” (XI, 510); “Ares va boig amb tothom, no destria” (XI, 537); “va enviar-me aquí i tot” (XI, 623: ho diu l’ombra d’Hèracles, referint-se a un dels seus treballs que el va dur a l’Hades, on ara es troba); “No hi ha qui us aturi!” (XII, 21: Circe a Odisseu), i “no hi ha qui t’aturi” (XII, 279: Euríloc, a Odisseu), quan Mira hi posa, respectivament, “Ah, temeraris” i “Ets ben cruel, Ulisses” (Alberich tradueix “Malaurats vosaltres” i “Ets cruel, Odisseu”; i CR-2: “Pobres humans” i “Ets pertinaç, Ulisses”; el text grec diu, en efecte, “σχέτλιοι” i “σχέτλιός”: ‘audaç, pertinaç’, temerari; cruel, pervers, funest, terrible; dissortat, infortunat”); “van fer xof al corrent” (XII, 204: soroll dels rems que cauen al mar. Mira: “deixaren caure els rems”; Alberich: “[els rems] van caure tots sorollosament al corrent”: Riba 1948: “cauen, fent un patac, al corrent”; en grec “βόμβησαν δ' ἄρα πάντα κατὰ ῥόον”, del verb βομβέω: ‘fer una remor sorda’; observem que Riba també va trobar un mot expressiu); “no fos que se m’espantessin” (XII, 224); “pansint-me en una illa deserta” (XII, 351); “ets un babau” (XIII, 237); “cabut, recaragolat, mai tip d’enganys” (XIII, 293); “jo no era cap pocapena” (XIV, 212); “el què diran m’hi obligava” (XIV, 239; Alberich: “m’hi obligava l’opinió severa del poble”); “la sabia molt llarga” (XIV, 288); ja m’ho ensumava” (XIV, 299); “vinga queixes i vinga |anar amunt i avall” (XIV, 354-355); “un déu m’ha fet fer la badada” (XIV, 488); “ha inflat el preu de la núvia” (XV, 18); “que tenim molta cosa” (XV, 77); “anar amb la panxa plena” (XV, 79); “aviam” (XV, 90); “li agafarà una enrabiada!” (XV,214); “quin remei!” (XV, 312 i XVII, 503); “gasten uns aires” (XV, 328 i XVII, 245); “desenganya’t” (XV, 330); “aquestes nits són tan i tan llargues!” (XV, 392); “els espavilats dels fenicis” (XV, 419); “fer-hi l’amor, que és la cosa | que els entabana, a les dones, el seny, fins i tot a les bones” (XV, 421-422); “encara tenia el seny esventat” (XV, 470); “amb un patatxap [...] caigué a la sentina” (XV, 479; ἐνδούπησε: ‘va caure estrepitosament”; cf. “va caure a la sentina fent molt de soroll” (JA); “un bon tiberi” (XV, 507); “era un home com cal” (XV, 557); “no hi ha vingut pas a peu, jo diria” (XVI, 59 i 224); “el cor se m’esqueixa a bocins” (XVI, 92); “sabrem de quin peu calcen les dones” (XVI, 304); “”l’ha feta ben grossa” (XVI, 346); “això ho deixem córrer” (XVI, 405); “te li menges la casa de franc” (XVI, 431); “pitjor per a ell!” (XVII, 15); “tampoc no està gens malament dinar quan n’és l’hora” (XVII, 176); “pòtol” (XVII, 217); “beneit” (XVII, 234); “emprenyadors” (XVII, 377); “tiberi” (XVII, 446); “dir-nos-en quatre de fresques” (XVII, 461); “ja és ben trist! (XVII, 473); “és veritat de la bona” (XVII, 549, 556); “Quina en porta de cap...?” (XVII, 576); “fot el camp” (XVIII, 10); “aquest porcot” (XVIII, 26); “esparracats” (XVIII, 41); “el tros de cuixa que gasta aquest jaio” (XVIII, 74); “ja ets grandet” (XVIII, 217), “què vols que et digui..., em destaroten” (XVIII, 290-291); “ets un tros de grillat i no hi toques” (XVIII, 327); “nyèbits” (XVIII, 384); “esteu bojos o què?” (XVIII, 406); “forasterot, emprenyant a tothom” (XIX, 67; XX, 178; XXII, 27); “gossa desvergonyida” (XIX, 91); “no estic ni per suplicants ni per hostes” (XIX, 134); “jo els filo enganyifes” (XIX, 137); “aquestes gosses que res no respecten” (XIX, 154); “això va així” (XIX, 168); “ja fa ben bé vint anys” (XIX, 222); aquestes gosses sense vergonya” (XIX, 373); “coses més gosses” (XX, 18); “pocavergonyes” (XX, 39); “cabut” (XX, 45); “això no m’ho acabo” (XX, 132); “no hi toca” (XX, 360); “quin un! [...] quin altre!” (XX, 377-380); “Rucs, pagesos” (XXI, 85); “jo me’n ric i hi xalo” (XXI, 105); “veurem el pa que s’hi dona” (XXI, 112 i 159); “poc que en tenien la força” (XXI,185); “Per què us fa tanta cosa...? (XXI, 333);  “sabeu què?” (XXII, 262); “no facis el bocamoll” (XXII, 288); “una estona, no gaire” (XXII, 433); “no anirà malament si ho sé ara” (XXIII, 262); “parlo per mi” (XXIV, 435); “ximpleries”, “ximpleria” (XXIV, 457 i 469); etc.
 
Vegem ara una innovació de Sabaté, combinant les expressions “a cor què desitges” i “a cor què vols”. En el primer vers, la traducció literal ja és “gaudir de l’amor desitjable”, l’opció que segueixen els traductors, i on l’adjectiu “desitjable” justifica la locució adverbial; la innovació és més palesa en el segon vers, on el verb (“reglar-se, complaure’s, delectar-se”) no porta cap complement modal que demani l’afegitó:
 
XXIII, 300-301: quan van haver fet l’amor a cor què desitges | es van regalar parlant a cor què vols i explicant-se (PS);
/ Ells dos, després de gaudir dels plaers de l’amor desitjable, | es complaïen contant-se un a l’altre les seues històries (JFM);
/ Després que els esposos van gaudir de l’amor desitjable, | es delectaren en la conversa contant-se els esdeveniments l’un a l’altre (JA);
/ Ara, ells dos quan s’hagueren complert de l’amor desitjable, | van delectar-se amb històries que l’un a l’altre es contaren (CR-2);
/ Ara, els dos, quan s’hagueren complert de l’amor desitjable, | fruïren amb les històries que l’un a l’altre es contaren (CR-1);
/  τὼ δ' ἐπεὶ οὖν φιλότητος ἐταρπήτην ἐρατεινῆς, | τερπέσθην μύθοισι, πρὸς ἀλλήλους ἐνέποντες
 
I acabo amb aquesta amenaça d’Antínous a Iros, el captaire, que ha reptat Ulisses a lluitar i ara té por d’enfrontar-s’hi:
(XVIII, 87): i que t’arrenqui els collons i que se’ls mengin crus els seus gossos” (PS);
/ [et tallarà] els genitals, per llançar-los als gossos que mengen carn crua (JFM);
/ i t’arrencarà els genitals i els tirarà als gossos perquè se’ls mengin crus (JA);
/ i t’arrenqui les parts i les doni crues als gossos (CR-2);
/ i t’arrabassi les parts i les doni crues als gossos (CR-1);
/ αἴ κέν σ' οὗτος νικήσῃ κρείσσων τε γένηται, | μήδεά τ' ἐξερύσας δώῃ κυσὶν ὠμὰ δάσασθαι” [μήδεᾰ, plural de μήδος: ‘parts pudendes’ (Vox); ‘genitals masculins’ (Wiktionary).]

 
Efectivament crec poder admetre que la versió de Sabaté aconsegueix sovint trobar formes d’expressió que, tot respectant el metre i el to èpic, s’ajusten a la manera que ho podrien dir avui molts catalanoparlants, i que tothom ho entendria. Això sí: quan li convé no vacil·la a inventar mots composts com “bous girapotes” (IX, 46); “menjalotus” (IX, 84: els lotòfags); “llanaespessos” i “potaprims” (IX, 425 i 464: els mardans, mascles d’ovella del Cíclop); “cabellblau” (IX, 528 i 536: epítet de Posidó); “menjahomes” (X, 200: el Cíclop); “naus passamar” (XIII, 161); “nau corremars” (XII, 183); “Núvol-negre” (XIII, 25 i 147, referit a Zeus); “Ulls-de-xibeca” (XIII, 389, d’Atena); “escurasobralles” (XVII, 220, 377); “giraesquenes” (XXIII, 230: Ulisses ho diu del seu cor); etc. Sí que de vegades pren alguna determinació que em sorprèn (el cas de la “freixura” és emblemàtic, com ja ho era en la seva Ilíada); però també és cert que el trobem més d’un cop adoptant sense fer escarafalls la traducció de Riba 1948, quan li ha semblat la més adequada; de la mateixa manera que, en determinats casos, la versió ribiana em sembla tan àgil i funcional com la de Sabaté.
 
Un exemple més de l’expressivitat de Riba 1948: Enric Iborra, al blog La serp blanca (2011) compara dos hexàmetres en les versions de Mira, Alberich i Riba 1948. Jo hi afegeixo les de Riba 1919 i Sabaté:
 
V, 402-403: perquè l’onatge brogent bramava en tocar terra ferma, rugint, i tot ho embolcava el ruixim de l’aigua salada”(PS);
/ Grans onades corrien bramant, llançant-se a la costa | amb un rugit paorós, i tot era cobert per l’escuma (JFM);
/ Les grans onades bramulaven fent un soroll terrible contra la seca terra ferma, i tot quedava cobert d'escuma de la mar (JA);
/ car la maror runyia batent la seca ribera, | amb un terrible rot, i ho cobrien tot els ruixims (CR-2);
/ perquè la maror runyia contra la terra eixuta, | rotant de terrible manera, i tot era cobert de ruixims (CR-1);
/ ῥόχθει γὰρ μέγα κῦμα ποτὶ ξερὸν ἠπείροιο | δεινὸν ἐρευγόμενον, εἴλυτο δὲ πάνθ' ἁλὸς ἄχνῃ; [ἐρεύγομαι: ‘vomitar, perbocar; rotar’.]
 
Cinc excel·lents traduccions del mateix passatge, totes fidels i eficaces, però la força expressiva del “terrible rot” ribià la trobo, com Iborra, remarcable.
 
És de remarcar que Sabaté tradueixi sistemàticament ψυχὴ per “alè”, i en plural ψυχαὶ “alens”, referint-se als esperits, les ànimes, d’herois difunts amb qui Ulisses parla en el cant que narra la davallada a l’Hades (XI, 37, 51, 84, 165, 205, 387, 467, 471, 538, 541), perquè en això coincideix —no en el mot, però sí en el concepte— amb el Riba de 1948, que ho tradueix per “buf”. Mira alterna “esperit” i “ànima”; Alberich fa servir “ànima”; i com he dit, CR-2 hi posa “buf”, esmenant la seva primera traducció “ànima” (CR-1: un cop, “animeta”). Certament, el mot grec ψυχὴ significa  ‘alè, hàlit’, i també, per extensió, ja que l’alè dona la vida: ‘esperit, ànima; vida, persona’. Com sempre, totes les traduccions són perfectes, i en aquest cas, Sabaté i Riba 1948 prefereixen la versió literal, etimològica, “alè” o “buf”, a la també possible “ànima, esperit”, que tanmateix jo personalment trobaria més afí a la parla corrent d’avui.
 
Una altra solució que he subratllat és “el plaer de la freda complanta” (XI, 212: referit al desig d’abraçar l’esperit de la seva mare difunta). Mira ho tradueix per “poder saciar-nos de llàgrimes fredes”; Alberich, “amb el goig d’un plor fred”; CR-2, “el gust de la freda plorada”; i CR-1 “sadollar-nos del plor gelebrit”. Aquí, les versions de Riba s’allunyen molt del català parlat (gosaria dir que, fins i tot, el del seu temps), però la traducció de Sabaté, per a mi la millor en tant que és la més eufònica, no s’hi adiu tampoc tant com les dues altres, la de Mira i la d’Alberich. L’hexàmetre original fa: ἀμφοτέρω κρυεροῖο τεταρπώμεσθα γόοιο [κρυερός: fred, glaçat, gèlid, angoixós; τέρπω: ‘gaudir, delectar-se’; γόος: ‘plor, gemec, plany’.]
 
Finalment, observo que Sabaté opta per un color diferent, entre la gamma que el diccionari permet, en l’epítet aplicat a la por: “m’anava prenent la por blanca” (XI, 43 i 633). Mira tradueix: “m’agafà una por verda”; Alberich: “una por que feia empal·lidir”; i Riba-2: “m’agafa una verda paüra”, enfront de Riba-1: “una groga paüra”. L’original diu: ἐμὲ δὲ χλωρὸν δέος ᾕρει [χλωρὸός ά όν: ‘de color verd clar o pàl·lid, verd grogós, groc; pàl·lid, descolorit; i específicament χλωρὸν δέος: ‘el terror que fa empal·lidir’.]
 
M’ha sorprès, en la versió de Sabaté a XVIII, 31, que posi “ara, com se t’ha acut de lluitar amb un home més jove?”. En estàndard hauria de dir “com se t’acut” (o bé “com se t’ha acudit”, però llavors li sobraria una síl·laba). Tanmateix, aquesta construcció té un ús dialectal, amb “acut” fent de participi, de manera que ho podem deixar com una innovació més del traductor a la recerca d’expressivitat —en aquest cas, per a mi, potser innecessària.
 
Deixo per al final un petit lapsus de la versió de Sabaté, que sens dubte en properes reedicions s’esmenarà. A la segona evocació dels morts, a XXIX, 105, hi ha un interessant diàleg entre els esperits (els “alens”, en Sabaté) d’Agamèmnon i d’Aquil·les. En aquestes, arriben els esperits del pretendents morts, i Agamèmnon hi reconeix Amfimedont, que havia estat hoste seu anys enrere. Llavors Agamèmnon se li adreça per demanar-li com és que està mort, però en el text de Sabaté la seva pregunta és introduïda per aquesta frase: “L’alè del fill de Peleu va ser el primer de parlar-hi”. Òbviament, el fill de Peleu era Aquil·les (dit per això el Pelida), mentre que Agamèmnon (l’Atrida), era fill d’Atreu. I així, setze versos després, Amfimedont li respon adreçant-se-li com a “Fill gloriosíssim d’Atreu, sobirà Agamèmnon”. No cal dir que tots els altres traductors, al vers 105, hi posen “l’ànima de l’Atrida”, “l’ombra de l’Atreïda”. Si fins i tot Homer de vegades s’equivocava (quandoque bonus dormitat Homerus), tampoc aquesta minsa errada no ha d’enterbolir gens ni mica l’esplèndida traducció de Sabaté.

Conclusió
 
Reitero que aquest estudi no l’he fet per escatir quina de les cinc versions és “la millor” (un concepte ben imprecís de tan subjectiu i variable). Sí, una mica, per esbrinar fins a quin punt eren precises les afirmacions que hom va fer davant les versions de Mira (“un text pròxim, sense entrebancs, diàfan... transparent, per al meu temps i per als meus conciutadans”) i de Sabaté (“un català més viu i potent que mai”). La meva conclusió és que totes les versions catalanes traslladen el text original en versions clares i fidels, i les que ho fan en vers, també en hexàmetres perfectes; i que, evidentment, cadascuna és filla del seu temps.
 
Aquí voldria aprofitar l’avinentesa per reivindicar la primera versió de Riba, la Ventafocs de totes cinc, la més desatesa i oblidada, sens dubte perquè el mateix Riba la va desautoritzar el 1948 en fer-ne una nova traducció qualificada per tothom, amb justícia, de magistral. I perquè des de 1919 aquells tres volums no s’han reeditat mai més, i avui és un llibre introbable. Però jo sí que el tinc (malgrat que hi falten algunes pàgines, no gaires, però prou per impedir-me d’arrodonir les comparacions precedents), i he de confessar que —fent abstracció dels arcaismes i vacil·lacions d’un llenguatge potser encara de vegades maldestre— m’ho he passat molt bé llegint-la; perquè és una autèntica joia, un diamant en brut. 
 
Potser sí que, com s’ha dit, Riba 1948 tendia a “gongorejar” (Mira dixit) i embellir el text, obligant el lector a recórrer sovint al diccionari; i també que el mateix rigor mètric i l fidelitat al text original l’empenyien a abusar de l’hipèrbaton, en detriment d’una lectura “fàcil”. Al costat d’això, la versió d’Alberich en prosa és diàfana, ajustada i precisa; i la traducció de Mira es llegeix amb fluïdesa. Tot i així, com ja va apuntar el 2011 Enric Iborra al seu blog La serp blanca , Riba 1948 (potser ajustant-se, o no sempre, al metre original), alterna en els quatre primers peus de cada hexàmetre els dàctils i els espondeus —recordem que aquesta, juntament amb l’ús de la cesura, és una característica de l’hexàmetre grec, i que tan sols els dos últims peus, la “clàusula heroica”, han de ser necessàriament un dàctil més un espondeu— i ofereix una variació mètrica amb diferents combinacions de peus a cada verds, mentre que la versió de Mira potser és rítmicament més monòtona. La de Sabaté trobo que, per l’orella, funciona.
 
Per altra banda, Iborra constata que, en diverses ocasions, Riba i Alberich comparteixen una alta fidelitat al text original, mentre que Mira, per mor de la flexibilitat del llenguatge, de vegades no és tan precís i fidel. Jo en aquest nivell de comparacions no hi entro, però sí que he advertit que més d’una vegada les solucions de Riba 1948 coincideixen amb les d’Alberich, i també de tant en tant amb les de Sabaté; i que també alguna de les innovacions de Sabaté per mor d’aconseguir un to expressiu, juntament amb la necessitat de conservar el metre, fan que no sigui sempre del tot fidel al peu de la lletra. Penso que hi tenen tot el dret, com a traductors que signen amb orgull la magna obra que han aconseguit. 
 
Pel que fa a la versió de Sabaté, ja la vaig comentar a bastament el 2020 parlant de la seva versió de la Ilíada: vegeu-ho a l’apartat 4.3 d’aquesta entrada del blog. És veritat que en la seva traducció, tot i ajustar-se escrupolosament a l’hexàmetre, hi ha aportat moltes formes expressives pròpies de la llengua estàndard col·loquial, i els seus hexàmetres es llegeixen amb fluïdesa i “sonen” —generalment—actuals. A les notes sobre la seva versió que apareixen al final del llibre, Sabaté explica que ha volgut allunyar-se del to de la traducció de Riba 1948, de la qual diu: “amb la literalitat altament poètica que li és peculiar, pot arribar a una estranyesa d’encanteri [...] que martelleja el lector [...] ambla fascinació d’un conjur. Aquesta mena de fascinació, però, he procurat no accentuar-la. Tampoc no he volgut tractar l’Odissea com una novel·la i actualitzar-ne el llenguatge [...], opció [que] ja ha estat molt ben explorada en català amb la versió de Mira (que tampoc no arriba a cap extrem de modernització, al meu parer amb bon criteri”. En la meva opinió, i sense desmerèixer cap de les altres, la de Sabaté és una versió molt recomanable.
 
Al seu torn, Clàudia Serra, a Núvol l’any 2015, retreu a Mira que “abusa dels encavalcaments” en molts hexàmetres; jo observo que, quan li convé, Sabaté també ho fa, sense manies, i en tots dos casos, a mi em sembla bé: el resultat és prou bo.
 
És a dir que, per al meu gust de lector empedreït, aquestes cinc versions són totes excel·lents. Faig meves les paraules de Clàudia Serra comparant Mira amb Riba: “No hi ha una versió millor que l’altra, sinó que són fetes amb finalitats diferents. La versió de Mira aspira a fer que un públic puga gaudir de les descripcions i del fil narratiu. La de Riba dóna entrada a tot un joc poètic. Potser cada un féu amb les facultats que posseïa el que millor es podia fer amb elles. El que és clar és que totes dues traduccions se sostenen sobre un fons intel·lectual immens i és per això que són tan satisfactòries”. Ho subscric i ho faig extensiu a les versions d’Alberich i de Sabaté —i fins i tot a la primera de Riba, la Ventafocs, injustament oblidada.  
 
Per tant, la meva recomanació és aquesta: llegiu l’Odissea i llegiu la Ilíada. Aprofiteu la novetat de la versió de Pau Sabaté (Bernat Metge 2026), que és excel·lent (jo l’he comprada a La Tempesta); però de l’Odissea hi ha també al mercat les versions de Riba (FBM 2010), de Joan Francesc Mira (Proa 2011) i de Joan Alberich (La Magrana 1998); i de la Ilíada, a més de les clàssiques de Manuel Balasch i Miquel Peix, difícilment trobables si no és en biblioteques, hi ha les de Joan Alberich (La Magrana, 1996), Montserrat Ros (Adesiara 2019) i Pau Sabaté (Bernat Metge 2019): totes admirables. Llegiu, doncs, aquestes obres mestres de la literatura universal, que hi descobrireu un tresor inacabable. I després, si us ve de gust, aneu a veure la pel·lícula, a Montpeller o allà on s’escaigui.
 
Imatges (Wikimedia Commons): a) Cap d’Ulisses, marbre romà hel·lenístic, s. I dC, Museo Archeologico Nazionale, Sperlonga; b) E. M. Synge, El retorn d’Ulisses (1909), il·lustració per a Story of the World; c), Cap d’Ulisses en una moneda d’Ítaca (s. III aC), Classical Numismatic Group Inc; d) Johann W. Tischbein, Ulisses i Penèlope, oli sobre tela (1902), col·lecció privada.
 
BIBLIOGRAFIA

• Homer, Odissea. Traducció de Carles Riba. Barcelona: Biblioteca Literària, Editorial Catalana, 1919.
• Homer, L’Odissea. Novament traslladada en versos catalans per Carles Riba. Barcelona: Alpha, 1953
• Homer, Odissea, vol. I (cants I-VI). Traducció poètica de Carles Riba. Text grec revisat i aparat crític de Francesc J. Cuartero i Iborra. Notes a la traducció de Joan Alberich i Mariné. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 2010
• Homer, Odissea. Traducció, introducció i notes de Joan Alberich i Mariné. Barcelona: La Magrana, 2012
• Homer, Odissea. Versió de Joan F. Mira. Barcelona: Proa, 2021
• Homer, Odissea. Traducció de Pau Sabaté. Barcelona: Bernat Metge Universal, 2026
• http://www.poesialatina.it/_ns/greek/testi/Homerus/Odyssea01.htm   [text grec]
• José María Pabón de Urbiña, Vox Diccionario manual Griego-Español (1967); quinta edición, Barcelona: Biblograf SA, 1970
• https://www.sudoc.abes.fr/cbs/DB=2.1//SRCH?IKT=12&TRM=152353089  Carles Riba, fragments (FBM 2010)
• https://en.wiktionary.org/wiki/  [Wiktionary, Ancient Greek]
• https://laserpblanca.blogspot.com/2011/11/la-traduccio-de-lodissea-de-joan.html#more [blog d’Enric Iborra]
• https://www.nuvol.com/musica/lodissea-de-mira-23997