Cançons de Shakespeare. 13. Somni d'una nit d'estiu

 

William Shakespeare (1564-1616)
[Bottom song]
 
The ouzel cock, so black of hue,
      With orange-tawny bill,
The throstle with his note so true,
      The wren with little quill—
 The finch, the sparrow, and the lark,
       The plainsong cuckoo gray,
 Whose note full many a man doth mark
       And dares not answer “nay”.
 
[Act III, scene 1]
 
[Cançó d’en Bottom]
 
La merla, de ploma negra
      amb el bec taronja fosc,
el tord, amb sa veu tan tendra,
      amb sa ploma el reietó,
el pinsà, el pardal, l’alosa
      i el cucut amb sa cançó,
que tants marits la coneixen
      per molt que diguin que no.  
 
Versió més literal
 
El mascle de merla, tan negre de plomatge,
    amb el bec taronja torrat,
el tord amb el seu cant tan afinat,
    el reietó de ploma menuda—
el pinsà, el pardal i l’alosa,
    i el cucut gris de cant pla,
del qual molts homes prenen nota
    i no s’atreveixen a dir-li «no».

 
[Oberon last song]
 
Now, until the break of day,
Through this house each fairy stray.
To the best bride-bed will we,
Which by us shall blessèd be,
And the issue there create
Ever shall be fortunate.
So shall all the couples three
Ever true in loving be,
And the blots of Nature’s hand
Shall not in their issue stand.
Never mole, harelip, nor scar,
Nor mark prodigious, such as are
Despisèd in nativity,
Shall upon their children be.
With this field-dew consecrate
Every fairy take his gait,
And each several chamber bless,
Through this palace, with sweet peace.
And the owner of it blest,
Ever shall in safety rest.
Trip away. Make no stay.
Meet me all by break of day.
 
         [Act V, scene 2]
 
[Cançó final d’Oberó]
 
Des d’ara, fins al trenc d’alba,
volin les fades aquí,  
vora el millor llit de noces,
per nosaltres beneït;
car la nissaga que hi neixi
tindrà sempre bona sort
i totes les tres parelles
seran fidels en l’amor.
Les taques de la natura
llur prole no afectaran:
ni pigues ni cicatrius
els seus fills no en patiran,
ni cap marca prodigiosa,
ni una altra marca ominosa,
ni cap llavi leporí.
Fades, veniu, feu camí 
damunt d’aquesta rosada
que dels camps ve consagrada:
beneïu amb dolça pau
les cambres d’aquest palau,
i que l’amo, benaurat,
hi visqui amb felicitat.
Salteu lleugeres, salteu:
i a trenc d’alba aquí sigueu.
 
Versió més literal
 
Ara, fins al trenc d’alba,
que cada fada voli per aquesta casa.
Anirem al millor llit nupcial,
que per nosaltres serà beneït,
i la descendència que s’hi generi
serà sempre afortunada.
Així, totes tres parelles
seran sempre fidels en l’amor,
i les taques de la mà de la Natura
no afectaran llur descendència.
Cap piga, ni llavi leporí, ni cicatriu,
ni cap marca prodigiosa, com aquelles
que en néixer són menyspreades,
no en tindran pas els seus fills.
Amb aquesta rosada del camp consagrada,
que cada fada faci el seu camí,
i beneeixi cada cambra particular
d’aquest palau amb dolça pau.
I el seu amo, beneït,
reposarà sempre amb seguretat.
Salteu lleugeres, sense aturar-vos.
Trobem-nos tots plegats a trenc d’alba.
 

El somni d’una nit d’estiu és una de les comèdies més celebrades de Shakespeare, que s’ha posat en escena moltes vegades, se n’ha escrit molt i se n’han fet pel·lícules (en destaquen la de Max Reinhart de 1937, la de Peter Hall de 1968, la d’Adrian Noble de 1996 i la de Michael Hoffmann de 1999), ballets (com el de George Balanchine de 1962, o el d’Alexander Ekman que es va veure al Liceu el 2024) i òperes (com la de Benjamin Britten de 1960).
 
És una obra que barreja amor, màgia i teatre dins un bosc encantat. L’argument, complex, és més o menys així. A Atenes, el duc Teseu prepara el seu casament amb Hipòlita, la reina de les amazones. La jove Hèrmia està enamorada de Lisandre, però el seu pare vol que es casi amb Demetri. Hèrmia i Lisandre fugen al bosc, seguits per Demetri, i també per Helena, que estima Demetri sense ser corresposta. Al bosc hi viuen les fades, amb llurs reis Oberó i Titània, que en aquest moment s’han barallat. Oberó, volent ajudar Helena, ordena a l’entremaliat follet Puck que doni a Demetri un elixir màgic que té la virtut de fer que qui el rep s’enamori de la primera criatura que vegi. Per error, Puck encisa Lisandre, i és després Oberó qui ho fa amb Demetri: així, tots dos amics s’enamoren d’Helena, que és la que han vist primer, mentre que Helena i Hèrmia, que no saben res de les fades, es fan creus dels canvis d’humor dels dos joves, que acaben barallant-se.

 
Paral·lelament, sis artesans maldestres preparen una obra de teatre per a les noces de Teseu i Hipòlita: la tragèdia de Píram i Tisbe. Puck transforma el presumit teixidor Bottom, un dels actors, en un ésser amb cap d’ase; Titània, víctima també de l’elixir, el veu i se n’enamora, extasiada davant la bellesa de les orelles i el pelatge del ruc, però Bottom, que no entén res, la rebutja. Finalment, Oberó desfà els encanteris i les coses tornen a l’ordre normal. Les parelles s’ajunten per fi de forma adient: Hèrmia amb Lisandre, Helena amb Demetri i, és clar, Teseu amb Hipòlita. L’obra acaba amb els tres casaments, celebrats amb la representació dels artesans, farcida d’errades còmiques, i amb Oberó, Titània i les fades dansant amb aquesta cançó, mentre que Puck demana la benvolença i l’aplaudiment del públic.

 
Imatges (Wikimedia Commons): a) John Taylor (atribuït), Retrat de Shakespeare, oli sobre tela, (1648), National Portrait Gallery, Londres; b) Joseph Noël Paton: La querella entre Oberon i Titània, oli sobre tela (1849), Scotland National Gallery, Edimburg; c) Henry Fuseli: Titània i Bottom, oli sobre tela (1790), Tate Gallery, Londres; d) John Simmons: Titània dormint, aquarel·la i guaix (s. XIX); e) Washington Allston: Hèrmia i Helena, oli sobre tela (1818).