Guillem de Berguedà (≈1138-1196)
Cansoneta leu e plana
I
Cansoneta leu e plana,
leugereta, ses ufana,
farai, e de Mon Marques,
del traichor de Mataplana
q'es d'engan farsitz e ples.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
II
Marques, ben aion las peiras
a Melgur depres Someiras,
on perdetz de las denz tres:
no i ten dan que las primeiras
i son e non paron ges.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
III
Del bratz no·us pretz una figa,
que cabreilla par de biga
e portatz lo mal estes;
ops i auria ortiga
qe·l nervi vos estendes.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
IV
Marques, qui en vos se fia
ni a amor ni paria;
gardar se deu totas ves
qon qe·z an; an de clar dia,
de nuoitz ab vos non an ges.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
V
Marques, ben es fols qui·s vana
c'ab vos tenga meliana
meins de brajas de cortves;
et anc fills de crestiana
pejor costuma non mes.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
Cansoneta leu e plana,
leugereta, ses ufana,
farai, e de Mon Marques,
del traichor de Mataplana
q'es d'engan farsitz e ples.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
II
Marques, ben aion las peiras
a Melgur depres Someiras,
on perdetz de las denz tres:
no i ten dan que las primeiras
i son e non paron ges.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
III
Del bratz no·us pretz una figa,
que cabreilla par de biga
e portatz lo mal estes;
ops i auria ortiga
qe·l nervi vos estendes.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
IV
Marques, qui en vos se fia
ni a amor ni paria;
gardar se deu totas ves
qon qe·z an; an de clar dia,
de nuoitz ab vos non an ges.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
V
Marques, ben es fols qui·s vana
c'ab vos tenga meliana
meins de brajas de cortves;
et anc fills de crestiana
pejor costuma non mes.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
Cançoneta
lleu i plana
Cançoneta
lleu i plana,
lleugereta,
sense ufana,
faré
sobre el meu Marquès,
el
traïdor de Mataplana
que és d'engany
farcit i ple.
Ah, Marquès, Marquès, Marquès,
d'engany sou farcit i ple!
Beneïdes siguin les pedres
Beneïdes siguin les pedres
de
Melgur, prop de Someires,
on vau
perdre les dents, tres;
són
sense dany les primeres,
que hi són
i no s'hi veu res.
Ah, Marquès...
El braç no us val una figa:
El braç no us val una figa:
sembla un
cabiró de biga
i el
porteu tot mal estès;
hi
aniria bé una ortiga
perquè
el nervi us estirés.
Ah, Marquès...
Marquès, qui de vós es fia
Marquès, qui de vós es fia
no té
amor ni companyia;
amb molt
de compte ha d’anar,
si va
prop vostre a ple dia:
de nit, que
no hi vagi pas!
Ah, Marquès...
Marquès, ben foll és qui es vana
Marquès, ben foll és qui es vana
de fer
amb vós la migdiada
sens bragues
de cordovà;
mai un fill
de cristiana
costum
pitjor va adoptar.
Ah,
Marquès...
 |
| Caplletra d'un manuscrit. Guillem de Berguedà amb dues dames |
Guillem de Berguedà va viure al segle XII al
comtat de Cerdanya; era vescomte del Berguedà i senyor de Madrona, Casserres,
Puig-reig, Espinalbet i Montmajor, a part de tenir altres honors i
drets al Berguedà, a Sentmenat (Vallès) i fins i tot a Fenollet (Occitània). Va ser un senyor feudal molt bel·licós:
sempre estava batallant amb altres nobles, als quals, a més, dedicava agres
sirventesos (poemes burlescos d’atac personal). Un dia va assassinar, pel que
sembla amb traïdoria, el seu rival Ramon Folc III de Cardona i va haver
d’estar fugitiu durant un temps. Tan aviat era aliat com enemic del rei Alfons
I el Trobador: quan eren amics el va acompanyar en un viatge al Llenguadoc
on el rei i ell es van entrevistar amb el també trobador Ricard Cor de Lleó,
duc d’Aquitània i futur rei d’Anglaterra. També va conèixer el trobador
provençal Bertran de Born, qui li va dedicar algun poema. Novament
enemistat amb el rei Alfons, li va escriure uns sirventesos insultants, igual
que va fer amb Arnau de Preixens, bisbe d’Urgell. Així mateix va fer amb
Ponç de Mataplana, a qui va dedicar quatre sirventesos cruels, entre els
quals aquest. Guillem va morir cap al 1196, assassinat per un sicari que
sens dubte obeïa ordres d’algun dels seus nombrosos enemics.
El tractament de marquès
sembla exageradament burlesc, ja que en Ponç no ostentava aquest títol
—reservat en temps de Carlemany als comtes dels territoris fronterers o marques.
A la primera cobla (estrofa), en Guillem tracta en Ponç de
traïdor i home ple d’enganys. A la segona i tercera es burla de certs defectes
físics, alhora que li retreu mancances en l’ofici de guerrer. En efecte, la
segona cobla ens diu que una vegada, a Melgur, prop de Someires (entre
Montpeller i Nimes), va fer el ridícul en caure del cavall i trencar-se tres
dents contra una pedra, mentre que —continua irònicament— la pedra va restar intacta. I a la tercera cobla
es burla del seu braç esguerrat, una disminució que l'impediria de combatre. La
quarta i la cinquena cobles denuncien aspectes morals. La quarta el tracta de
deslleial, i adverteix que ningú no se’n fiï; i alhora introdueix el tema de la
cinquena cobla, on Ponç és titllat obertament de sodomita, i avisa que
qualsevol que s’hi acosti vagi amb compte, encara que sigui de dia, i que,
sobretot, de nit no s’hi acosti pas. I si algú és tan foll que s’avé a fer la
migdiada a prop seu, l’adverteix que corre un gran perill si no té la precaució
de posar-se unes calces de cuir cordovà —un cuir de cabra molt resistent que es
feia servir per als guarniments dels cavalls—; perquè en Ponç ha
introduït aquest mal costum, el pitjor que podria tenir qualsevol fill de
cristiana.
Val a dir que, quan Ponç
de Mataplana va morir, Guillem de Berguedà li va dedicar un elogi
fúnebre que sembla molt sincer: Consirós cant, e planc e plor, en què —aparentment,
de forma espontània, sense que li fes cap falta— es desdiu dels estirabots amb
què l’havia fulminat temps enrere.
Recordem que als segles
XII i XIII el model lingüístic de prestigi per a la poesia lírica era el dels
trobadors occitans. Per això la llengua de cultura en què s’expressaven els
poetes catalans era l’occità, conegut com a provençal; fins el mateix Ricard
Cor de Lleó hi escrivia, a més de fer servir la llengua d’oïl dels trouvères,
el francès de la seva època; i Dante, quan va decidir escriure poesia en
llengua vulgar, va considerar si seria millor que fes servir la llengua
provençal, tot i que al final, com és sabut, es va decantar per la seva llengua
materna, el toscà. Semblantment, els poetes castellans de l’època feien servir per
a la lírica el galaicoportuguès, la llengua de les Cantigas. Els poetes francs
i alemanys, els Minnesänger, van recollir els models lírics provençals
per expressar-los en les seves variants lingüístiques pròpies: la llengua d’oïl
i l’alt alemany, respectivament.
Guillem de Berguedà era català i parlava
el català del seu temps, però, igual com els altres trobadors catalans,
coneixia molt bé el provençal, la llengua estàndard per a la poesia, i hi
escrivia de forma modèlica. Per això, naturalment, els trobadors catalans
s’estudien dintre de la literatura occitana. Després de la batalla de Muret i
l’ocupació francesa del Comtat de Tolosa i altres terres occitanes, el món
trobadoresc va decaure i els poetes lírics catalans van anar catalanitzant
progressivament la seva llengua literària. Tot i així, els va costar bastant de
trencar amb els esquemes tradicionals; per això la lírica, ja ben catalana, de
la segona meitat del XIII i del XIV va mantenir trets lingüístics aprovençalats,
cosa que perduraria fins a Ausiàs March, ja al segle XV.
Es conserven 31 poemes
de Guillem de Berguedà, la majoria sirventesos: contra el rei Alfons,
contra Arnau de Preixens, bisbe d’Urgell (4), contra Ponç de
Mataplana (4), contra Pere de Berga (3), contra Ramon Folc de
Cardona i altres. També va escriure cançons amoroses, tençons i partiments
(debats poètics), etc.
Ha publicat els seus
poemes, és clar, Martí de Riquer: Los Trovadores, historia
literaria y textos, 3 vols., Ariel, Barcelona 1983; i també en català, Martí
de Riquer: Les poesies del trobador Guillem de Berguedà, Quaderns
Crema, Barcelona 1996. També els va traduir Alfred Badia: Poesia
trobadoresca. Antologia, MOLU 14, Edicions 62 i La Caixa, Barcelona 1982. Climent
Forner n’ha fet una excel·lent adaptació poètica en català, a Guillem de
Berguedà i altres trobadors: Obra poètica, Edicions l’Albí, Berga
1996. Tanmateix, aquí NO publico cap d’aquestes versions per raons de
copyright; hi poso la meva pròpia versió, molt menys encertada, no cal dir-ho,
però nois, la cosa va com va.
 |
| Ruïnes de la torre del castell de Montmajor |
http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/poemessoltsabansXX/berguedaetc.html Selecció de
poemes de trobadors catalans
Bona biografia i bona
selecció de poemes amb la seva traducció. Vegeu, per exemple, els sirventesos
que dedica al bisbe d’Urgell i al rei Alfons.
Francesc Ribera “Titot” ha musicat i cantat la
Cansoneta. adaptant la versió de Forner. Ho podeu escoltar en
aquest enllaç al web Música de poetes de la UOC:
Les imatges són de domini públic. La que encapçala el text és la caplletra d'un pergamí del segle XIII, representant Guimmen de Berguedà a cavall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.