Víctor
Hugo (1802-1885)
Demain, dès l’aube
Demain,
dès l'aube, à l'heure où blanchit la campagne,
Je partirai. Vois-tu, je sais que tu m'attends.
J'irai par la forêt, j'irai par la montagne.
Je ne puis demeurer loin de toi plus longtemps.
Je marcherai les yeux fixés sur mes pensées,
Sans rien voir au dehors, sans entendre aucun bruit,
Seul, inconnu, le dos courbé, les mains croisées,
Triste, et le jour pour moi sera comme la nuit.
Je ne regarderai ni l'or du soir qui tombe,
Ni les voiles au loin descendant vers Harfleur,
Et quand j'arriverai, je mettrai sur ta tombe
Un bouquet de houx vert et de bruyère en fleur.
Je partirai. Vois-tu, je sais que tu m'attends.
J'irai par la forêt, j'irai par la montagne.
Je ne puis demeurer loin de toi plus longtemps.
Je marcherai les yeux fixés sur mes pensées,
Sans rien voir au dehors, sans entendre aucun bruit,
Seul, inconnu, le dos courbé, les mains croisées,
Triste, et le jour pour moi sera comme la nuit.
Je ne regarderai ni l'or du soir qui tombe,
Ni les voiles au loin descendant vers Harfleur,
Et quand j'arriverai, je mettrai sur ta tombe
Un bouquet de houx vert et de bruyère en fleur.
[3 de setembre de 1847. De Les contemplations, 1885]
Demà a trenc d’alba
Demà a trenc d’alba, a l’hora que al
camp es va fent clar,
me n’aniré. Ja ho veus, prou que ho sé,
que m’esperes.
Me n’aniré pel bosc, per camins de
muntanya.
No puc estar més temps tan allunyat
de tu.
Marxaré amb els ulls fixos en els
meus pensaments,
no veient res de fora ni sentint cap
soroll,
sol i desconegut, capcot, les mans
creuades,
trist, i el dia serà per a mi com la
nit.
No miraré ni l’or de la posta al capvespre,
ni les veles de lluny que cap a Harfleur
davallen.
I quan hi hauré arribat, et posaré a la
tomba
aquest ram de boix grèvol i de
bruc tot florit.
[Aproximació de R. Carreté]
Un dels poemes més coneguts de Víctor
Hugo. Dedicat a la seva filla gran, Léopoldine (1824-1843), que va
morir als 19 anys, ofegada el 4 de setembre de 1843 juntament amb el seu marit de 20 anys,
Charles Vacquerie, amb qui s’havia casat feia pocs mesos, i amb un oncle
i un cosí d’ell, quan se’ls va tombar la barca en què navegaven pel Sena, a
Villequier, prop de Le Havre. Hugo va quedar molt afectat per aquesta
tragèdia, i va dedicar a la seva filla diversos poemes: aquest, que va escriure
per al quart aniversari del tràgic accident, n’és un dels més recordats. També en va dedicar un altre, igualment molt emotiu, al seu gendre, que va morir quan intentava desesperadament salvar la seva dona.
La fotografia de Víctor Hugo a l'encapçalament la va fer Walery el 1875. El quadre de Léopoldine als 11 anys llegint un Llibre d'Hores és fet per Hugo-Auguste de Châtillon el 1835. Totes dues imatges, així com l'autògraf d'Hugo i la làpida de Léopoldine i del seu marit al cementiri de Villequier són de domini lliure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.