Capellà de Bolquera - Pert-se qui ffemna xastia

El capellà de Bolquera (segle XIV)

Pert-se qui ffemna xastia

Pert-se qui ffemna xastia,
      foll es qui·ls és amichs
      e pus foyl qui s’i fia.

Ffemna tostemps pren la reversa,
      ço fa que hom no vol;
tart val e tost fall, eu és perversa;
      sopta plora si·s vol;
seny per volentat cambia;
      de res no la castichs,
      que a mal fer se’n pendria.

Ffemna és avara per natura
      e li plats que hom li do;
desconexent sens mesura,
      tart ret bon guasardó.
Ne secrets no·t selaria,
      ans diu tots mals antichs,
      si morir ne sabia.

Ffemna qui lonch temps és aymada
      ben tost és fayta vil,
 e pus dos l’an enguanada,
      si·s farien mil.
Un ne té, altre·n volria,
       e ab sos fals presichs
       ço que·n veus negaria.

Es perd qui amb dona s'alia

Es perd qui amb dona s'alia;

      qui se’n fa amic és un foll,

      i és més foll qui se’n refia.

La dona t’és sempre adversa,

      fa tot allò que hom no vol;

va tard, és vana i perversa

      i sovint plora, si vol.

Seny per voluntat canvia;

      i no li causis fatics,

      que malament s’ho prendria.

És avara per natura,

      i li plau rebre algun do;

malagraïda sens mesura,

      mai no et torna res de bo.

Cap secret no et guardaria,

      ans xerrarà mals antics:

      ni morint no callaria.

Dona que és massa estimada

      aviat es torna vil;

i si dos l’han enganyada,

      també ho podrien fer mil.

Si en té un, més en voldria,

      i amb els seus falsos predics

      fins el que és clar negaria.

[Adaptació de R. C.]

Coneixem el Capellà de Bolquera a través d’uns comentaris de Francesc Eiximenis al seu llibre Terç del Crestià (de cap a 1384), on el tracta de «famós coblejador» i li cita un parell de poemes misògins, alhora que dóna referències de dos altres «coblejadors») que no anomena, els quals comenten, l’un a favor i l’altre en contra, l’obra del Capellà.

El text que reprodueixo —modernitzant-ne l’accentuació— és, segons la classificació de Riquer, una dansa. El cito sobre la transcripció d’Eiximenis (foli 79r, col. 1-2), excepte l’última paraula del penúltim vers, que en el text esmentat apareix com «cembeys» (mot que no sé traduir), i que Martí de Riquer substitueix conjecturalment, basant-se en la rima, per «presichs» («precs»).

De l’autor ens diu Eiximenis que era xantre (canonge encarregat de dirigir el cant del cor) i arxiprest, i que a més de ser capellà a Bolquera (Alt Empordà, avui Catalunya Nord), va estar a Carcassona. Tot i això, el poeta que en parla malament, i que també l’anomena «xantre», quan el critica perquè era un gran bevedor, afegeix que aquest vici «està mal a un clergue, si no és de Berga». Segurament el topònim ve imposat per raons de rima, però hom ha especulat que no fos nascut a Berga abans de ser capellà a Bolquera. Aquest crític que el titlla de beverri també el tracta de descortès i mentider perquè diu mal de les dones, i ho atribueix al fet que «llurs aires jamai no pogué tastar», ja que devia ser enamoradís però no aconseguí d’ésser correspost. En canvi, l’altre poeta, el que el defensa, l’anomena «arxiprest» i diu que parlava inspirat per Déu i que deia paraules sàvies i justes.

Eiximenis (foli 79r, col. 2) encara cita del Capellà de Bolquera una altra estrofa d’un poema diferent:

Qui ffemna amar vol,

      la mor desija,

ne pot viure sens dol

car guasta si tot sol

      e a tuyt enfastiga.

(Qui dona estimar vol,

      és com qui vol morir;

no pot viure sens dol,

que es consumeix tot sol

      i a tothom fa avorrir.)

[Adaptació de R. C.]

Al Cançoneret de Ripoll (manuscrit del segle XIV, posterior al 1346, que es troba a l’Arxiu de la Corona d’Aragó) hi ha dos poemes atribuïts al Capellà de Bolquera, diferents d'aquests dos que apareixen al Terç del Crestià; Lola Badia els ha publicat tots quatre al seu llibre Poesia catalana del segle XIV.

Portada del Terç del Crestià. Biblioteca Nacional de Madrid

Bibliografia: Martí de Riquer, «Poetes de la primera meitat del segle XIV», dins M. de Riquer – A. Comas, Història de la literatura catalana, vol. I. Ariel, Barcelona 1962 (2a. ed. 1980, pàg. 510-512). Cito el poema, no pas d’aquesta edició d’Ariel —on Riquer corregeix, encertadament, un parell de versos mal transcrits a fi d’ajustar-los a la mètrica; jo no ho faig—, sinó del text transmès per Eiximenis al Terç del Crestià, excepte els «presichs» del penúltim vers, que sí que prenc de Riquer. L’accentuació i puntuació és meva, com els maldestres intents de traducció; Riquer en fa traduccions literals en prosa, que tampoc no transcric.

Francesc Eiximenis, Terç del Crestià, cap. 944, foli 79r. Manuscrit núm. 1794, del s. XV. Biblioteca Nacional de Madrid.

També l’ha editat Lola Badia: Poesia catalana del s. XIV. Edició i estudi del Cançoneret de Ripoll. Quaderns Crema, Barcelona 1983; edició que tampoc no faig servir (ella, per exemple, tradueix «xastia» per «amonesta»; Riquer proposa «aconsella». Tots dos copsen bé el sentit del vers; jo me'n faig una versió ben lliure).

És curiós notar que Joan Coromines va proposar una lectura diferent de la tercera estrofa: ell creia que hi havia una «rima trencada» que, si la seva lectura fos correcta, suposaria una gran modernitat. Coromines creia que el vers s’havia d’entendre partint la paraula lonch de manera que la l- inicial, darrere del pronom qui, fos final de vers i rimés amb vil i mil, així:

                                 E la femna qui l-

                            onch temps és aymada,

                                 tost és feyta vil;

                            e, pus dos l’han enganada,

                                 sí·s farien mil.

(Coromines, «Palatalització de la L- inicial», dins Entre dos llenguatges, I, Curial, Barcelona 1976, pàg. 78 i 229-230). El manuscrit del Terç del Crestià d’Eiximenis (fol. 79r, col. 2), que és d’on cita l’eminent filòleg, ho transcriu sense el començament  «E la» i tota la frase seguida en un sol vers. A més, per lògica, si el capellà de Bolquera hagués volgut fer aquesta partició, el primer vers de les estrofes primera i segona també haurien d’estar partits i contenir una rima interna (amb –ol i -òr, respectivament). Coromines ho vol salvar adduint que els versos són de mètrica irregular i proposant millores ex novo per ajustar el que diu el text al que ell voldria que digués. Llàstima, perquè la seva idea de rima partida per la consonant inicial era tan genial com immerescuts són els epítets que dedica a Martí de Riquer, a qui —com a altres erudits— li tenia un fòbia declarada.

Sobre el tòpic dels «maldits» contra les dones, és interessant l’estudi de Robert Archer: La tradición del vituperio de las mujeres antes y después de Ausiàs March. Biblioteca Virtual Luis Vives, Alacant, 2010.

No tenim cap imatge del Capellà de Bolquera. La il·lustració que encapçala aquesta entrada representa Francesc Eiximenis, i és a la portada de l'edició incunable del seu llibre Regiment de la Cosa Pública (València, 1499). Imatges i textos són de domini públic.