Llibre de fra Bernat
(fragment)
—Frare, digueu per vostra fe:
de quin monestir
sou vós, i com es fa dir?
No m’ho amagueu.1
—Senyor, si saber ho voleu,
no en faig secret:
frare sóc de Sant Belluguet,
davall Empeny.
Aquest sant, pel seu noble seny,
fou coronat
al Paradís, i col·locat
enmig dels sants;
aquest fa miracles molt grans,
que allà on ell fer2
no pot curar-ho cap barber:
tampoc cap metge.
Qui això no cregui serà heretge
i home badoc,
car allà on fereix son estoc3
no hi val metgia,
ni tota l’art de cirurgia
no ho pot cosir.4
El sant sofreix sempre martir
pels companyós,
i els dóna ajuda i socors
tant com ho pot,
car vol conduir-los al lloc
on sovint entra.
Mes, quan el beneit sant és dentre5,
sos companyós
deixen el dit sant gloriós
del tot solet;
i ell roman dintre, en molt destret,
fent-se gran dol,
per tal com la presó li tol6
sos bons amics,
i per congoixes i fatics7
li ve suor;
i aquest beneït senyor
tan fort en plora,
pel desplaer que en ell mora
i per l’afany.
[Adaptació lliure de R. C.]
[Adaptació lliure de R. C.]
Francesc de la Via va
ser un prohom gironí de començaments del segle XV; se sap que va ser sotsveguer
de la ciutat de Girona entre 1403 i 1425, i va deixar escrits diversos textos
lírics i narratius en vers. Autor de diverses cançons i cobles, seguint la moda dels fabliaux francesos
—novel·les morals o satíriques escrites en octosíl·labs apariats—, va escriure extenses obres narratives en vers, com Lo procés de
la senyora de Valor contra Bertran Tudela (3.000 versos apariats; també
conegut com Lo procés de Corona d’Aur), on retrata diversos personatges
gironins del seu temps; A bella Venus, elegant text en prosa i vers
sobre l’amor a una dama; i aquest Llibre de fra Bernat, de més de 2.000
versos, escrit en codolades —apariats que combinen un vers de vuit síl·labes
amb un de quatre, amb algunes irregularitats mètriques.
En aquest llibre, l’autor ens conta de forma desimbolta una
divertida història eròtica. El protagonista és el mateix Francesc de la Via,
qui es troba amb un frare, fra Bernat, que li explica —amb jocs de
paraules de doble sentit— de quin convent procedeix, el convent de «sant
Belluguet», i narra els miracles d’aquest sant: que allà on fereix, el forat ja
no es pot apedaçar; que va amb dos companyons, però quan cada dia entra en una
presó estreta, tot i esforçar-se perquè els seus companys hi puguin entrar
també, no ho aconsegueix; així, els companys es queden a fora, mentre ell, a dins,
tot sol, sofreix un martiri tan gran que el fa suar i plorar.
El frare es troba amb una monja molt atractiva, els favors
de la qual es disputen un cavaller i un canonge. Aquests dos li fan regals molt
valuosos, que ella accepta contenta; i els cita, separadament, per al vespre,
fent-los creure que accedirà als seus desigs. També fra Bernat se li
insinua, però quan ella li demana algun regal, ell —que és pobre i avar— s’hi
nega, adduint que el seu regal és la seva virilitat (en uns versos que per
força ens recorden la divertida Balada de Fra Rupert, de Josep Maria
de Sagarra):
Diu fra Bernat: —I quin barber
per afaitar
voldríeu vós, segons que em par8,
que us donés paga?—
Llavors ficà mans a la braga,
mostrà son rave.
La monja es mostrà molt brava
a fra Bernat,
veient son matràs ben format
que estava dret,
car feia un gran pam i tres dits,
amb gran esquena.
Sí que li clarejava la vena
d’un tret de dard,
que no hi havia cap embarg,
drap ni cortines.
—Tenen tal bec, vostres gallines?—
diu fra Bernat,
qui li ofereix de molt bon grat
aquell present,
que estava aixecat fermament,
més dur que ferre.
Les palles llevà de terra
per gran calor [...]
—Senyora —diu—, voleu escriure
amb eixa ploma?
La monja cita fra Bernat també per aquell vespre.
Arriba primer el cavaller, i la monja li demana que es despulli i s’esperi ficat dintre una
bassa que hi ha a tocar del monestir, perquè quan serà fosc li obrirà una
portella per on el farà entrar a la seva cambra. Fra Bernat, disfressat de metge i acompanyat per Francesc de la Via, truca
al convent i demana per la monja; aquesta el rep i li dóna un beuratge (un lletovari)
dient-li que és per reforçar la virilitat («el confit fa bé percudir»). El
frare s’ho creu i s’ho beu; però en realitat era una purga, de manera que li
agafen uns forts cargolins de ventre que l’obliguen a sortir, bo i despullat,
del dormitori:
[...] es va tot ben nu despullar
per fer la lluita;
mes el ventre li donà tal cuita
i tal dolor,
que hagué d’eixir del dormidor
contra el seu grat [...]
El soroll que fa el frare desperta les monges, que
l’empaiten i el colpegen:
[...] el ventre li dava dolor:
cregué morir.
Les monges el varen sentir:
se’n són llevades
i donen grans bastonades
a fra Bernat,
qui semblava un gat mullat,
tal com saltava,
car amunt i avall anava
com hom perdut,
i es tingué molt per decebut:
no sap què passa.9
La portera li pegà amb la maça
per los ronyons;
totes li daven amb bastons
sobre l’esquena [...]
Una monja li va trencar
pel mig el braç;
fra Bernat, desfet i las,
va embrutar
les monges amb son esmirlar10;
tan lluny va anar,
que les va totes esquitxar [...]
Finalment, el frare salta per una finestra i cau a la bassa
just davant del cavaller. Aquest, a les fosques, s’espanta, pensant que no
sigui una aparició; quan el frare li explica que estava amb la monja, el
cavaller s’indigna i agredeix fra Bernat. Mentrestant, el canonge havia
entrat al convent pel terrat; les monges, encara armades amb bastons, el
descobreixen i l’ataquen fins que salta a la bassa:
Al cap de poc vingué el canonge,
que era al terrat.
Les monges, havent-lo trobat,
volent-lo occir,
li començaren a percudir
amb grans bastons:
sí que no li valien raons
ni el seu bon dret.
Aviat li fan passar el fred:
tant l’han cascat,
que si de cop no hagués saltat,
l’haurien mort,
car les monges no hi miren tort,
ni dret ni invers.
El canonge, a la bassa, es baralla amb el
cavaller i el frare, fins que ve la força pública i els arresta tots tres.
Com que el cavaller i el canonge tenien recursos, són alliberats de seguida; en
canvi, el pobre fra Bernat, apallissat i amb el braç trencat, és
condemnat a estar-se uns dies a la picota, amb el cos nu untat de mel perquè
les abelles el piquin:
Un saig el pren encontinent;11
li va lligar
les mans, i ben fort l’estacà
dalt del costell.12
Llavors va venir un gran tropell
d’abelles,
que el fiblaven a meravelles
per totes parts.
Aquí es va estar fins al dimarts
aprés dinar [...]
Així la religiosa es va desfer dels tres borinots que la rondaven. I mentrestant, què feia Francesc de la Via? Doncs quan va veure que fra Bernat sortia corrents del dormitori urgit per necessitat peremptòria, es va esmunyir
a l’habitació de la religiosa i la va satisfer de franc amb gran plaer per part
de tots dos:
[...] car la monja volia tancar
la porta amb balda:
jo la vaig agafar per la falda.
Me’n vaig entrar
i la vaig començar d’abraçar
estretament;
i no us penseu que en cap moment
li sabés greu,
ans m’acollí com home seu
i em va besar.
I jo de cop li vaig saltar
sobre el paner,
contornant-li el seu broquer13
amb grans estocs [...]
I jo em vaig estar amagat
al monestir
de la monja, qui em féu servir
igual que un rei,
i home del món jo no crei14
fos tan pagat:
que els altres no han pas caçat
el que jo he pres;
i cadascú havia despès
els seus diners
i a mi no em va costar res [...]
amb ella dormir.
Quan he volgut marxar d’allí,
n’he pres comiat;
i molts cops ella m’ha pregat:
—Torna sovint!
GLOSSARI
(1) amagueu... voleu: l’original diu
celets... volets: he pogut regularitzar les terminacions verbals mantenint-hi
una rima; (2) fer: fereix; (3) estoc: espasa, cop
d’espasa (tant aquí com cap al final, en sentit figurat); (4) dentre: dintre; (5) cosir: l’original diu clausir ‘cloure, tancar’;
(6) tol: pren, lleva; (7) fatics: l’original diu destrics ‘danys,
perjudicis’; (8) par: sembla; (9) passa: l'original diu faça 'faci' (no sap què fer); (10) esmirlar: cagar (amb perdó); (11) encontinent:
tot seguit; (12) costell: picota; (13) broquer: escut rodó
amb una cavitat al mig per posar-hi la mà (aquí, en sentit figurat); (14) crei:
crec.
L’original del Llibre de fra Bernat va circular en
còpies manuscrites (n’hi ha referències en testaments i inventaris del XV) i va
ser imprès almenys una vegada, el 1482; se sap que al XVI encara hi havia
llibreters a Barcelona i a València que el tenien a la venda. El 1914, Ramon
Miquel i Planas en va publicar una edició parcial (Bibliofília I, col.
547-580). El 1935, Antoni Llorens va publicar A bella Venus
(Estudis Universitaris Catalans, XX)
Arseni Pacheco (1932-2011)
el va editar el 1968, al segon volum de l’obra completa de Francesc de la
Via en dos volums (Biblioteca Catalana d’Obres Antigues, Barcelona
1963-1968); es va reeditar a Blandín de Cornualla i altres narracions en
vers dels segles XIV i XV (MOLC 96, Edicions 62 i La Caixa, Barcelona
1983); i més endavant, amb text revisat, a Francesc de la Via. Obres
(Quaderns Crema, Sèrie Gran 20, Barcelona 1997).
L’obra de Francesc de la Via s’inscriu en una
literatura d’àmbit burgès que satiritza la societat del seu temps amb
referències a personatges segurament identificables pels lectors (o oients) de
l’època. Més que amb intenció crítica, que no podria descartar, l’autor fa
paròdia de les tradicions literàries del seu temps, amb plena llibertat i molt
d’enginy, amb la intenció de divertir el públic. No cal adduir referents
clàssics (el Decameró, els Contes de Canterbury), sinó els abundosos
fabliaux de l’època i altres obres catalanes coetànies, com ara el Testament
de Bernat Serradell o la Disputació de Buc amb son cavall, que algun
dia penso recordar també.
He tret algunes d’aquestes dades de la ressenya que Josep
Pujol va fer de l’edició de Quaderns Crema, ressenya publicada a Llengua
i Literatura, 2003, pàg. 495-505:
Pujol assenyala la disparitat
de criteris d’edició entre els texts de 1963-68 i el de 1997.
Jo, tanmateix, no transcric de cap de les edicions de Pacheco,
sinó que m’he permès la llibertat d’adaptar el text de Miquel i Planas al
català modern, llevat dels mots-rima, que he intentat d’explicar en nota. He
tingut, això sí, a la vista l’edició de MOLC per a escatir algun punt en què l’edició
de 1914 em semblava dubtosa.
Sobre el Llibre
de fra Bernat podeu veure aquest interessant article de Josep Antoni
Ysern, A propòsit del Llibre de fra Bernat:
Sobre Lo
procés de Corona d’Aur, podeu veure l’interessant article d’Anna Alberni
El procés de Francesc de la Via, una
nota de societat gironina de l’any 1406, dins Actes del tretzè Col·loqui
Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Universitat de Girona,
8-13 de setembre de 2003, volum III. Biblioteca Abat Oliba, Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, 2007):
El quadre que encapçala l'entrada és El frare i la monja (1591), de Cornelius van Haarlem. Franz Hals Museum, de Haarlem. Els dibuixos La monja i El frare són de Wenceslas Hollar (1607-1677): Wenceslas Hollar Digital Collection, Thomas Fischer Rare Books Library. La miniatura del còdex d'aquí a baix és de Simon Marmion (1425-1489): La glòria dels bons monjos i monges (1475), Paul Getty Museum, Los Angeles. Totes són de Wikimedia Commons, de domini lliure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.