Jordi de Sant Jordi - No m'assalt d'hom

Jordi de Sant Jordi (~1399 - ~1424)

No m’assalt d’hom

No m’assalt d’hom que en tots afers no sia

lleial i pur com la fina romana;

ni m’assalt d’hom qui cinc jorns la setmana

ment en sos dits, i vol amb druts paria;

ni m’assalt d’hom que em lleu ploma ni palla

de mon vestir, i es jacta de batalla;

ni m’assalt d’hom qui no hagi vergonya,

car de tot past fa gorja com cigonya.

Cap home em plau

Cap home em plau que en sos afers no sigui

lleial i pur com precisa romana;

cap home em plau que cinc jorns per setmana

parli mentint, i amb adúlters s’amigui;

cap home em plau que em prengui ploma o palla

del meu vestit, ni es vanti de batalla;

cap home em plau que no tingui vergonya,

ni que s’ho empassi tot com la cigonya.

                                  [Versió de R.C.]

Vegeu una excel·lent traducció al català modern del gran poeta Carles Duarte, al llibre Jordi de Sant Jordi, Poesia. ‘Tast de clàssics’, 1. Barcelona: Barcino, 2011. Per qüestions de copyright, no la publico aquí, però la podeu trobar en un altre blog més agosarat, el dels Amics dels Clàssics:

http://bloc.elsamicsdelsclassics.cat/jordi-de-sant-jordi-no-masalt-dom-quen-tots-afars-no-sia/ 

Jo n’he fet una adaptació lliure, amb les excuses que calgui. Com que ja hi poso el text original i remeto a l’adaptació canònica d’un savi, no m’amago pas gens de les llibertats que m’hi he pres.

Pel que fa a l’edició del text original en occità, he intentat catalanitzar l’ortografia i la puntuació (no sempre el lèxic) segons un criteri propi que s’aparta de les normes comunament acceptades. D’aquí en surt un text que és bastant diferent del que donen els manuscrits conservats, i no coincideix amb cap de les edicions modernes solvents, que no cal dir que són fetes amb tot el rigor acadèmic que a mi em manca (i que a més tenen copyright, és clar: cal fer molts equilibris per mantenir la línia!).

Al vers 2, la «fina romana» es refereix a la màquina de pesar que feien servir els nostres avis: a casa meva, el meu unclo en tenia una, i jo de petit em feia creus de fins a quin punt les pesades que hi feia eren precises («lleials i pures», en diu el poeta).

Jo veig en aquest poemet una declaració de principis: per a Jordi de Sant Jordi un home com cal ha de ser lleial i pur, no ha de mentir ni ser infidel; no ha de ser lladre ni envejós («robar ploma o palla» del vestit d’altri), ni ha de ser fatxenda i agressiu («vantar-se de batalla»), ni desvergonyit ni acaparador. Sis segles després, encara ho subscriuríem.

Nascut a València, Jordi de Sant Jordi va ser fill d’un esclau morisc alliberat; però el seu talent com a literat i músic va fer que ascendís fins a tenir un bon càrrec a la cort del rei Alfons IV el Magnànim, de qui fou amic i protegit. Va entrar amb el rei a Nàpols el 1423, i allà va ser capturat i empresonat pel condottiere Sforza, rival del monarca català pel control del regne partenopeu. Alliberat poc després, va fer testament i no va trigar a morir, no sé de què.

A la presó va escriure el seu poema més conegut, Desert d’amics, que Raimon va musicar i enregistrar l’any 1970. Més endavant, Raimon en va musicar també la Cançó d’opòsits («Tots jorns aprench e desaprench ensemps»). Altres poemes força difosos són Estramps o Un cors gentil m’a tant enamorat.

Jordi de Sant Jordi, com els seus coetanis i amics Andreu Febrer, Ausiàs March, el Marquès de Santillana i altres grans figures del Renaixement, va saber combinar «el discurs de les lletres i el de les armes». Malgrat la seva curta vida —vint-i-cinc anys—, va llegar a la posteritat un cançoner molt interessant, tot i que, per força, breu: tan sols divuit poemes. 

La seva obra ha estat publicada en diverses ocasions: des de l’edició de L’Avenç el 1902, passant per la de Martí de Riquer el 1935, fins a les modernes de Riquer i Lola Badia (1984) i d’Aniello Fratta (2005), a més de l’esmentada de Duarte i altres.

El text de Jordi de Sant Jordi és de domini lliure. La meva versió també la cedeixo a qui la vulgui. No tenim imatges del poeta; les tres que poso corresponen al rei Alfons el Magnànim: un dibuix coetani de Pisanello, una moneda amb la seva efígie i un bust que es conserva al palau reial de Nàpols.