Virgili - Camil·la

Virgili (segle I a.C.)

Eneida (fragment) – Camil·la

Després de tots aquests se’n ve Camil·la,

volsca de nació, menant l’exèrcit

de genets qui rutilen i floreixen

d’aram. És bel·licosa, no avesava

al fus ni a les canastes de Minerva

sos bells dits femenívols; ans és verge

feta a patir els combats durs i enrera

deixar el curs de l’aura voladora.

Que volés ella sobre l’espigatge

de messa no segada i amb ses petges

no trencaria les arestes frèvols.

I si fes via per enmig del pèlag

damunt la cresta en flor d’una bella ona,

no mullaria ses lleugeres plantes.

Tota la joventut escampadissa

per camps i cases i l’esbart de dones,

astorades la miren com s’allunya,

boca-badades i anhelants de veure

com la porpra reial i gloriosa

del mantell vela ses espatlles tendres,

com una agulla d’or sa cabellera

lligada té, com porta un buirac lici

i un tany de murta d’una pastoria

que porta un ferro punxagut de llança.

(Eneida, final del llibre setè. Versió de Llorenç Riber, 1917-18)

No em canso de reivindicar la bellesa de la versió catalana de l’Eneida que va fer el mallorquí mossèn Llorenç Riber en decasíl·labs, ens dos volums, els anys 1917-18. Hi ha també en català les dues versions de Miquel Dolç, en hexàmetres (1955) i en prosa (1973-78), així com la de Josep Bellés (1998), també en prosa. Aquí he triat la descripció de la valenta Camil·la, reina dels volscs i aliada dels rútuls, que al cant XI liderarà una estossinada de troians abans de morir heroicament. 

Imatges: a) bust suposadament de Virgili, a la tomba del poeta, a Nàpols. 

b) Camil·la occint Aunus al cant XI. Gravat de Wenzel Hollar (1607-1677), Thomas Fisher Rare Book Library, Toronto.