O DOS CASTELOS
A Europa jaz, posta nos cotovelos:
De Oriente a Ocidente jaz, fitando,
E toldam-lhe românticos cabelos
Olhos gregos, lembrando.
O cotovelo esquerdo é recuado;
O direito é em ângulo disposto.
Aquele diz Itália onde é pousado;
Este diz Inglaterra onde, afastado,
A mão sustenta, em que se apoia o rosto.
Fita, com olhar esfíngico e fatal,
O Ocidente, futuro do passado.
O rosto com que fita é Portugal.
A Europa jaz, posta nos cotovelos:
De Oriente a Ocidente jaz, fitando,
E toldam-lhe românticos cabelos
Olhos gregos, lembrando.
O cotovelo esquerdo é recuado;
O direito é em ângulo disposto.
Aquele diz Itália onde é pousado;
Este diz Inglaterra onde, afastado,
A mão sustenta, em que se apoia o rosto.
Fita, com olhar esfíngico e fatal,
O Ocidente, futuro do passado.
O rosto com que fita é Portugal.
EL DELS CASTELLS
Europa jeu, reposada
en els colzes:
d'Orient a Occident jeu, mirant,
i li oculten romàntics cabells
els ulls grecs, recordant.
Té el colze esquerre replegat;
el dret és disposat en forma d’angle.
Aquell duu el nom d’Itàlia, on és posat;
aquest diu Anglaterra on, allunyada,
sosté la mà, en què repenja el rostre.
Mira, amb esguard d’esfinx fatal,
vers l'Occident, futur del passat.
I la cara amb què mira és Portugal.
d'Orient a Occident jeu, mirant,
i li oculten romàntics cabells
els ulls grecs, recordant.
Té el colze esquerre replegat;
el dret és disposat en forma d’angle.
Aquell duu el nom d’Itàlia, on és posat;
aquest diu Anglaterra on, allunyada,
sosté la mà, en què repenja el rostre.
Mira, amb esguard d’esfinx fatal,
vers l'Occident, futur del passat.
I la cara amb què mira és Portugal.
NUN’ ALVARES PEREIRA
Que auréola te cerca?
É a espada que, volteando,
Faz que o ar
alto perca
Seu azul negro e brando.
Seu azul negro e brando.
Mas que
espada é que, erguida,
Faz esse halo no céu?
É Excalibur, a ungida,
Que o Rei Arthur te deu.
Faz esse halo no céu?
É Excalibur, a ungida,
Que o Rei Arthur te deu.
Sperança
consumada,
S. Portugal em ser,
S. Portugal em ser,
Ergue a luz
da tua espada
Para a estrada se ver!
Para a estrada se ver!
NUN’ALVARES
PEREIRA
Quina aurèola t’encercla?
És l’espasa que, voltant,
fa que l’aire de dalt perdi
el seu blau negre i tou.
Quina espasa és, que, dreçada,
que aquest halo en el cel fa?
És Excalibur, la ungida,
que el Rei Artur et donà.
Esperança consumada,
Sant Portugal en persona,
alça la llum de l’espasa
per mostrar-nos el camí!
NEVOEIRO
Nem rei nem
lei, nem paz nem guerra,
Define com perfil e ser
Define com perfil e ser
Este fulgor
baço da terra
Que é Portugal a entristecer —
Brilho sem luz e sem arder,
Como o que o fogo-fátuo encerra.
Ninguém sabe que coisa quer,
Ninguém conhece que alma tem,
Nem o que é mal nem o que é bem.
(Que ânsia distante perto chora?)
Tudo é incerto e derradeiro.
Tudo é disperso, nada é inteiro.
Ó Portugal, hoje és nevoeiro...
É a hora!
Que é Portugal a entristecer —
Brilho sem luz e sem arder,
Como o que o fogo-fátuo encerra.
Ninguém sabe que coisa quer,
Ninguém conhece que alma tem,
Nem o que é mal nem o que é bem.
(Que ânsia distante perto chora?)
Tudo é incerto e derradeiro.
Tudo é disperso, nada é inteiro.
Ó Portugal, hoje és nevoeiro...
É a hora!
BOIRA
Ni rei ni llei, ni pau ni guerra,
no defineix amb ser i perfil
aquest fulgor moix de la terra
que és Portugal, i fa entristir.—
Brill sense llum, i que no crema,
com el que el foc follet amaga.
Ningú no sap què vol,
ni coneix quina ànima té,
ni què és el mal ni què és el bé.
(Quina ànsia distant a prop plora?)
Tot és incert, tot és darrer.
Tot és dispers, res no és sencer.
Oh Portugal, avui ets boira...
És l'hora!
Ni rei ni llei, ni pau ni guerra,
no defineix amb ser i perfil
aquest fulgor moix de la terra
que és Portugal, i fa entristir.—
Brill sense llum, i que no crema,
com el que el foc follet amaga.
Ningú no sap què vol,
ni coneix quina ànima té,
ni què és el mal ni què és el bé.
(Quina ànsia distant a prop plora?)
Tot és incert, tot és darrer.
Tot és dispers, res no és sencer.
Oh Portugal, avui ets boira...
És l'hora!
‘Mesagem’ (Missatge, 1935) va ser l’únic
llibre de poemes en portuguès que Pessoa va publicar en vida. És un recull
patriòtic, que tracta de l’antiga esplendor i posterior decadència de la seva
pàtria. Es divideix en tres parts: Brasāo, la història medieval: els
camps, els castells, la corona; Mar portuguès, l’època daurada dels
navegants i conqueridors; i O Encoberto, que lamenta el declivi
nacional, però acaba amb un alè d’esperança.
El primer poema que he escollit és
el que obre el recull. S’hi descriu Europa, personificada com una dona ajaguda;
els seus membres —Grècia, Itàlia, Anglaterra— són, per a ell, les arrels
culturals europees. Europa jeu com mandrosa, però per mitjà de la seva cara,
que és Portugal, mira vers l’occident, que és el futur, l’esperança d’una
renovació.
El segon poema triat evoca la figura
de Nuno Alvares
Pereira
(1360-1431), dit “el Sant Conestable”, militar
al servei del rei Joan I de Portugal, va lluitar contra el rei Joan I
de Castella, que aspirava a la corona portuguesa. La victòria a la batalla
d’Aljubarrota va consolidar la independència de Portugal. Més tard es va fer
carmelita. A la seva mort, va ser considerat un sant, d’on la caracterització
que en fa Pessoa (aurèola, espasa lluminosa, personificació de la
santedat del país); però no va ser canonitzat fins al 2009.
En el tercer poema, que és l’últim
del recull, es lamenta del declivi en què viu Portugal, immergit en una crisi
política, econòmica, moral i identitària, i acaba dient-li que ja és hora
d’aixecar-se i fer front al futur. Sempre és un bon missatge, aquest.
En conjunt, diria jo, el llibre és
un missatge adreçat al seu país, que és vist com un ens viu, amb un passat
gloriós i un potencial futur esperançador, però que viu sumit en una decadència
de la qual el poeta intenta alliberar-lo.
Imatges:
a) Pessoa, en el conegut monument sedent, obra de Lagoa
Henriques (1988), davant el cafè A Brasileira, de Lisboa.
b) José de Almada Negreiros
(1893-1970), ‘Pessoa’, oli sobre tela (1954).
c) Monument a Nuno Alvares
davant del monestir de Batalha. Dedicat a la benita i el Josep, que aquests
dies corren per aquells verals.
d) José Malhoa (1855-1933) ‘As promessas’ (Les
prometences), oli sobre fusta (1933). Museo Jose Malhoa, Caldas da Rainha.
e) Tomba de Pessoa al Mosterio dos Jerónimos, Lisboa.





Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.