Teofilo
Folengo (1491-1544)
OPUS
MACARONICARUM (fragments)
[Merlini Cocaii
apologetica in sui excusationem]
Quisquis es,
o tu qui meum hoc grassiloquum
per legendo
volumen ridere paras, ride,
sed non
irride. Quia si dementer irridendo
rides, alter
Marguttus rideas irrisus. [...]
Dicimus ‘se
cagat adossum’, melius (fateor)
dici
potuerat timet. Sed cur, inquam, fuit
repertum
macaronicon?
Causa utique
ridendi. Ergo ‘se cagat adossum’
positum est
causa ridendi, et non orandi,
nam
vulgariter dicimus, ‘el si caga adosso
di paura’,
quando quidem vulgare eloquium,
est
Macaronicis poetae latinizare. […]
Praeterea si
me ignorantem, minime
doctum,
minime poeticum reperis et probas,
non erras,
immo cedo, et fateor id humeris
meis pondus
congruum non fuisse.
Verum qualem
cognoscis talem tibi amicum accipe.
OBRA MACARRÒNICA
[Disculpa de Merlí
Cocai en defensa pròpia]
Siguis qui
siguis, tu que et disposes a riure
tot llegint
el meu llibre de parlar gruixut,
riu, sí,
però no te’n riguis. Perquè si rius
mentre
rudement te’n burles, pot ben ser que riguis
i es riguin
de tu, com un altre ridícul Margut. [...]
Dic: «Es
caga a les calces». Fóra millor, ho confesso,
dir «està
espantat». Però, en tal cas, per a què
s’havia d’inventar
el mot «macarrònic»?
Doncs, per
fer riure! Per tant, dient «cagar»
vull fer-te
riure, no pas resar; car, si en vulgar diem
«ell es caga
de por» parlant comunament,
llatinitzar-ho
és cosa de poetes macarrònics. [...]
Ara bé, si en
llegir-me em consideres
ignorant, poc
docte o no gaire bon poeta,
no
t’equivoques pas, ho reconec; i admeto
que tant de
pes no escau a mes espatlles.
Ja que em
coneixes bé, accepta’m l’amistat.
Versió meva molt lliure de part del
pròleg d’aquest curiós llibre, obra d’un renaixentista mantuà del segle XVI, Teofilo
Folengo, humanista i humorista benedictí que va fer servir els pseudònims
de Limerno Pitocco i Merlinus Cocaius, entre altres. Va publicar fins a 25
llibres, coneguts en conjunt com a ‘Maccheronee’ o ‘Opus Macaronica rum’, on
parodiava i satiritzava tant els llibres cavallerescos com la poesia èpica i
lírica llatina i italiana, des de Virgili fins a Dant i Ariosto.
La seva obra, que barreja el llatí clàssic amb el vulgar més expressiu, retrata
sense embuts la realitat social del seu temps; va influir en Rabelais —que
el cita diverses vegades— i altres autors renaixentistes i barrocs. No en conec
cap versió al català; tampoc fins ara al castellà, tot i que el doctor José
Miguel Domínguez Leal està preparant la traducció del ‘Baldus’, una epopeia
de 12.000 hexàmetres, i ja n’ha publicat alguns fragments al seu interessant blog
“La poesía macarrónica en España”. “Margut” és un personatge de l’obra
‘Morgante’ de Luigi Pulci (1432-1484): un «gegant nan» que, literalment,
es mor d’un atac de riure.



Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
El vostre comentari és pendent de moderació. Cal signar-lo amb nom i cognoms. Gràcies.