Arquíloc - L'escut

Arquíloc de Paros (segle VII aC)

ἀσπίδι μὲν Σαΐων τις ἀγάλλεται, ἣν παρὰ θάμνωι
      ἔντος ἀμώμητον κάλλιπον οὐκ ἐθέλων,
αὐτὸς δ᾽ ἐξέφυγον θανάτου τέλος. ἀσπὶς ἐκείνη
      ἐρρέτω· ἐξαῦτις κτήσομαι οὐ κακίω.

Ben ufanós, un guerrer de la Tràcia l’escut se m’emporta:

      sense voler l’he llençat –i era tan bo!– entre uns matolls;  

Jo, tanmateix, m’he salvat, i és això, i no l’escut, el que compta;

      un altre ja en trobaré que sigui igual o millor.

Versió molt lliure meva del fragment 6-D d’Arquíloc, intentant aproximar-me a la cadència del dístic elegíac. Fa gràcia aquest poemet, comparat amb altres elegies contemporànies, com la de Cal·lí, que exhortava els joves a lluitar i a morir per la pàtria. Arquíloc, més assenyat, s’estima més haver salvat la vida tot i perdre l’escut. D’aquest poema en conec en català una versió molt més rigorosa de Joan Ferrer Gràcia; i en castellà una de Joan Ferraté.

Imatge: bust, suposadament d’Arquíloc, còpia romana del segle II aC d’un original grec de dos segles abans. Museu de Belles Arts Puixkin, Moscou.

Llibertat per als presos polítics, els exiliats i els processats.