Properci - Dues elegies

Sext Aureli Properci (47-15 aC)

Elegia I, 21

Tu, qui consortem properas evadere casum,
miles ab Etruscis saucius aggeribus,
quid nostro gemitu turgentia lumina torques?
pars ego sum vestrae proxima militiæ.
sic te servato ut possint gaudere parentes,
hæc soror acta tuis sentiat e lacrimis:
Gallum per medios ereptum Caesaris enses
effugere ignotas non potuisse manus;
et quaecumque super dispersa invenerit ossa
montibus Etruscis, hæc sciat esse mea.

* * *

Tu, que vols esquivar la meva mala sort,

soldat que véns ferit dels camps etruscos,

per què apartes els ulls del meu dolor?

Sóc company teu, sóc part de la milícia.

Salva’t tu, doncs, que et puguin gaudir els pares,

però que ma germana no endevini

què m’ha passat, veient les teves llàgrimes.

Car Gal, que s’ha escapat de les armes de Cèsar,

no ha defugit l’atac de mans desconegudes.

I qualsevol que trobi uns ossos escampats

per la muntanya etrusca, sàpiga que són meus.

Elegia II, 27

At uos incertam, mortales, funeris horam

quæritis, et qua sit mors aditura uia ;

quæritis et caelo, Phoenicum inuenta, sereno,

quæ sit stella homini commoda quaeque mala ;

seu pedibus Parthos sequimur seu classe Britannos,

et maris et terræ cæca pericla uiæ ;

rursus et obiectum fles tu caput esse tumultu,

cum Mauors dubias miscet utrimque manus ;

præterea domibus flammam metiusque ruinas,

neu subeant labris pocula nigra tuis.

solus amans nouit, quando periturus et a qua

morte, neque hic Boreæe flabra neque arma timet,

iam licet et Stygia sedeat sub arundine remex,

cernat et infernæ tristia uela ratis :

si modo clamantis revocauerit aura puellæ,

concessum nulla lege redibit iter.

* * *

Mes vosaltres, mortals, pregunteu l’hora incerta

de la mort, i per quin camí us ha d’arribar;

i al cel serè busqueu, invent fenici,

quin estel és bo per l’home, i quin dolent;

car, tant seguint a peu els Parts o amb vaixells els Bretons,

per terra i mar els camins són plens de perills invisibles.

Et dol que la vida sigui víctima de tumults,

quan Mart, amb mà dubtosa, barreja els uns i els altres;

i et fa por que un foc porti les cases a la ruïna

o que els teus llavis hagin de tastar la copa negra.

Tan sols l’amant sap quan ha de morir, i com,

i no té por del vent del nord ni de les armes.

Fins seient als canyars de l’Estígia, ja a punt de remar,

veient les tristes veles de la barca infernal,

si sentís en el vent que el cridava la veu de l’estimada,

desfaria el camí, plantant cara a la Llei.

* * *

Versions meves molt lliures. En català hi ha una excel·lent traducció en prosa, de Joan Mínguez (1946), a la Bernat Metge. En castellà, hi ha, entre altres, la de Francisco Moya i Antonio Ruiz de Elvira (Cátedra, 2001).

Properci va ser un poeta llatí del segle I aC, amic de Virgili i protegit de Mecenes –i, per mitjà d’aquest, d’August. Ens n’han arribat quatre llibres d’elegies, més de noranta poemes en total, la majoria de tema amorós, dedicats a la seva estimada, a qui s’adreça donant-li el nom de Cíntia.

A l’emotiva Elegia I, 26, un soldat, de nom Gal, caigut al camp de batalla, incita un amic seu a fugir i tornar al poble amb la seva família. El moribund li demana, però, que davant de la germana de Gal dissimuli el seu dolor perquè ella no s’assabenti de la seva mort, cruel i sense sepultura. Es tracta de la batalla de Perusa (avui Perugia), a la Umbria, on es van enfrontar l’any 40 aC les tropes d’Octavi Cèsar contra les de Luci Antoni, germà de Marc Antoni. La meva humil versió, en decasíl·labs i alexandrins, m’ha sortit d’onze versos en comptes dels deu originals: Parcite mihi.

A l’elegia II, 27, el poeta reflexiona sobre la certitud de la mort i la incertesa del quan i el  com s’esdevindrà; per esbrinar-ho, no serveixen els falsos averanys enginyats per la credulitat humana. Tan sols l’enamorat no té por de morir i, en una abrandada i apassionada –per bé que exagerada– declaració d’amor d’amor, diu que, fins i tot al llindar de l’altre barri, seria capaç de retornar a la vida, contravenint les lleis de la natura, si sentia la veu de l’amada que el cridava.  Aquí m’ha sortit en versos lliures, sense intentar cap adaptació mètrica del dístic elegíac: Propitii este.

Imatges (Wikimedia Commons):

Auguste Jean Baptiste Vinchon (1789-1855): ‘Properci i Cíntia a Tívoli’.

Gàlata moribund, marbre romà del segle I dC, còpia d’una escultura hel·lenística del segle III aC. Musei Capitolini, Roma.

Otto Brausewetter (1833-1904): ‘La barca de Caront’, oli sobre tela.