Anònim - Tres malmonjades

Anònim (segle XIV)

La malmonjada

Lassa, mays m’agra valgut

            que fos maridada,

o cortès amich agut

            que qan suy monjada.

Monjada fuy a mon dan,

            pecat gran

han fayt, segons mon albir;

mas cels qui messa m’i an,

            en mal an

los meta Déus e·ls ayr.

Car si yo·u agués saubut,

mas fuy un poc fada,

qui·m donàs tot Montagut

no ych fóra entrada.

Intent de translació al català actual:

Pobra de mi, més m’hauria valgut ser casada o tenir un amant cortès que no pas haver-me fet monja. Em van fer monja al meu pesar: pecat gran han fet, segons penso jo; però a aquells que m’hi han ficat, que Déu els doni un mal any i els castigui. Car si jo ho hagués sabut (però vaig ser una mica bleda), ni que em donessin tot Montagut no hi hauria pas entrat.

Aquest poema el va descobrir Jordi Rubió i Balaguer a començaments del segle XX dintre un cançoner del segle XIV, conegut com el «Cançoneret de Ripoll» que es conserva a l’Arxiu Reial de Catalunya o Arxiu de la Corona d’Aragó. Rubió el va publicar dins «Del manuscrit 129 de Ripoll del segle XIV», Revista de Bibliografia Catalana, VIII, 1905 (amb peu d’impremta de 1911), pàg. 285-278. El cita Martí de Riquer, a M. de Riquer - A. Comas, Història de la literatura catalana, 1, Ariel, Barcelona 1964 (2a ed. 1980), pàg. 516 (i a la pàgina anterior hi reprodueix la pàgina facsímil del Cançoner original), que és d’on he tret les dades que comento.

Per raons paleogràfiques, hom (Rubió?) havia suggerit que el manuscrit datava de la primera meitat del segle XIV, però Riquer, basant-se en el fet que un dels poemes esmenta els florins d’Aragó i atès que aquesta moneda fou encunyada per primer cop l’any 1346 per Pere III el Cerimoniós, data el manuscrit com a pertanyent a la segona meitat d’aquell segle.

El cançoner conté una transcripció de les Regles de trobar de Jofre de Foixà, una mena de manual de gramàtica amb observacions sobre mètrica i versificació per a trobadors, escrit a finals del segle XIII, i continua amb un breu tractat sense títol, una mena de catàleg de gèneres poètics classificats per combinacions estròfiques i combinacions de rimes, que es complementa amb una antologia de divuit poemes que il·lustren els diferents gèneres que s’hi exposen.

L’estudi registra els gèneres següents: cançó, tençó, sirventès, cobles d’acuyndaments (desafiaments o reptes) i cobles de qüestions, vers (com la cançó, però de tema moral), dansa, desdansa (com la dansa, però de contingut trist i planyent) i viadera. I per exemplificar-ho cita poemes de trobadors com Guillem de Cabestany, Raimbaut de Vaqueiras, Arnaut Daniel, Peire Cardenal i Folquet de Marselha, i també del Capellà de Bolquera («aquell famós coblejador»), poeta de qui algun dia valdrà la pena que parlem també una mica.

A l’antologia que clou el cançoneret, justament després d’un vers del Capellà de Bolquera, s’hi transcriu sense indicació d’autoria la tornada i una única estrofa del poema (Riquer en diu dansa, tot i que pel tema més aviat podria ser una desdansa) que l’erudit va anomenar «La malmonjada». És el lament d’una noia a qui han fet fer-se monja al seu desgrat, una situació similar a la del tòpic literari medieval de «la malmaridada», però molt més original.

Llàstima que ens manquin altres estrofes, on qui sap si s’explicaria el motiu del fet que va marcar la resta de la vida d’aquesta pobra noia. Probablement devia ser una mera decisió econòmica del seu pare: casar una filla o fer-la monja eren les maneres habituals de treure’s una boca de casa, això sí, en ambdós casos, previ pagament del dot. En el cas de les monges, se solia fer donació al convent d’algun terreny a canvi de la manutenció de la noia per tota la vida, sense que naturalment l’opinió de la interessada fos tinguda en compte per res.

D’altres causes habituals de «deixar el segle» —sempre pagant el dot, és clar— eren la viduïtat, el fet d’haver tingut una «esllavissada amorosa amb conseqüències», o fins i tot el fet d’haver estat víctima involuntària d’abusos, cosa que convertia també la noia, bé que innocent, en incasable. En aquests casos, uns pares pobres havien d’optar entre quedar-se la noia a casa a perpetuïtat o fer-la’n fora, deixant-la abandonada a la seva trista sort. I els pares rics tenien el recurs de fer-la monja, ja que cap marit no la voldria, però el convent sí, sempre mitjançant l’oportuna donació.

Ara bé, pel to desenfadat del poema (que deixa clar que la monja no ha estat abans casada ni sembla haver tingut amants) crec que podem descartar aquelles altres possibilitats, i pensar en una de tantes noies que van entrar al convent per imposició familiar, sense que ningú es preocupés dels seus sentiments; d’on l’escaient nom de «malmonjades».

El poema el va musicar i cantar Guillermina Motta, i és enregistrat als àlbums Visca l’Amor (Concèntric, 1968) i en el recopilatori Fent equilibris I (Columna Música, 2002).

De tota manera, no hem de pensar que el poema fos necessàriament escrit per una monja, com tampoc els laments de les malmaridades no eren per força obra de dones penedides de llur matrimoni; més aviat hem de pensar en poetes, possiblement clergues —que tenien estudis i coneixements literaris— i que imitaven models clàssics llatins o medievals, o bé innovaven. En aquest cas, sembla raonable pensar que es tracta de la sàtira d’un clergue que se’n fum de la libido insatisfeta d’una d’aquelles malmonjades (que prou n’hi devia haver).

Pel que fa als possibles models temàtics, Riquer esmenta un poema festiu en llatí del segle XII (publicat a «Studi Medievali», I, 1904, pàg. 124), de tema semblant. Ell esmenta aquesta estrofa:  «Sono tintinnabulum, / repeto psalterium, / gratum linquo somnium / cum dormiri cuperem. / Heu misella! / pernoctando vigilo / cum non vellem; / iuvenem amplecterer / quam libenter.»

Vet ací més en extens, però encara no sencer, el poema que esmenta Riquer:

Anònim (segle XII)

Heu misella

Plangit nonna fletibus

inenarrabilibus,

condolens gemitibus

dicens consocialibus:

            «Heu misella,

nichil est deterius,

            tali vita!

Cum enim sit petulans

            et lasciva,

Sono tintinnabulum,

repeto psalterium,

gratum linquo somnium

cum dormiri cuperem.

            Heu misella!

pernoctando vigilo

            cum non vellem;

iuvenem amplecterer

            quan libenter. [...]

Ago trabe circulum,

pedes volvo per girum,

flecto capud supplicum,

non ad auras tribut,

            heu misella!

Manus dans in cordibus,

            rumpo pectus,

linguam tero dentibus

            verba promens.»

Que jo gosaria maltraduir així:

Una monja plora amb llàgrimes indescriptibles i gemecs de dolor, dient a les companyes: «Pobra de mi! No hi ha res pitjor que aquesta vida! Perquè, tot i ser entremaliada i juganera, he de tocar la campaneta, repetir els psalms i abandonar l’agradable somni quan el que voldria és dormir, pobra de mi! Passo la nit desperta, tot i que no ho voldria; de quin bon grat acolliria un jove! Vaig donant voltes en cercle, acoto el cap amb submissió, no alço la vista al cel, pobra de mi! Em rendeixo de cor, em trenco el pit, i quan em surten aquests mots em mossego la llengua.»

  

Anònim (segle XV)

No puc dormir soleta

No puch dormir soleta, no.

      Què·m faré, lassa,

      si no mi spassa?

Tant mi turmenta l’amor!

Ay amich, mon dolç amich,

somiat vos he esta nit.

      Què·m faré, lassa?

Somiat vos he esta nit

que·us tenia en mon lit.

      Què·m faré, lassa?

Ay amat, mon dolç amat,

anit vos he somiat.

      Què·m faré, lassa?

Anit vos he somiat

que·us tenia en mon braç.

      Què·m faré, lassa?

v.2: espassar vol dir ‘passar, cessar (un estat anormal de salut, d’ànim, de temps atmosfèric); calmar, fer cessar’ (DCVB).

El 1429 un autor anònim va acabar la traducció del Decameró al català. Una traducció que ha arribat als nostres dies en una còpia de 1492, feta a Sant Cugat del Vallès, i que es conserva a la Biblioteca de Catalunya (manuscrit 1716). La crítica ha elogiat unànimement l’encert i la bellesa d’aquesta traducció, contemporània de la que Andreu Febrer va fer en vers, el mateix any 1429, de la Divina Comèdia.

La traducció catalana medieval del Decameró va ser publicada el 1910 a Nova York per Jaume Massó i Torrents, en una edició que va ser copiada textualment per un misteriós A.H.R. en una publicació “pirata”de 1964, en una pretesa “Col·lecció Renaixença” de l’Editorial AHR, precedida d’una introducció de quatre pàgines del mateix AHR (afortunadament tan sols quatre, ja que estan farcides d’errades lingüístiques increïblement garrafals). Aquesta edició “pirata” va resultar especialment nefasta perquè, segons esmenta Lola Badia, l’erudit Germà Colon estava preparant des de 1962 una edició crítica de la traducció de 1429 per a la col·lecció “Els Nostres Clàssics” de l’Editorial Barcino (que els anys 1926 i 1928 ja n’havia publicat dos volums, amb pròleg de Carles Riba, seguint l’edició de Massó) i l’aparició del llibre d’AHR va fer que Barcino renunciés a la seva publicació.

Com és sabut, l’obra de Boccaccio consta de cent contes agrupats de deu en deu, contats per deu narradors en deu jornades. I al final de cada jornada, el florentí hi va incloure una balada en vers. Doncs bé, l’anònim traductor català va pensar que seria més adient per als seus lectors substituir aquelles balades per cançons catalanes del seu temps, que fossin agradables al públic receptor de l’obra. De fet, tan sols va arribar a posar-hi quatre cançons (al final de les jornades I, V, VI i VIII), deixant per a les altres al manuscrit un espai en blanc que mai no va emplenar.

Aquesta és la cançó que va al final de la jornada vuitena, i ens és coneguda perquè Guillermina Motta la va musicar i cantar i enregistrar a Concèntric el 1968. En transcric el text a partir de l’edició d’AHR de 1964, corregint-ne lleument la puntuació. 

Bibliografia:

Joaquim Rubió i Ors, «Del manuscrit 129 de Ripoll del segle XIV», Revista de Bibliografia Catalana, VIII, 1905 (amb peu d’impremta de 1911), pàg. 285-278.

Martí de Riquer – Antoni Comas, Història de la literatura catalana, 1, Ariel, Barcelona 1964 (2a ed., 1980), pàg. 515-516.

Lola Badia, «Sobre la traducció catalana del “Decameron” de 1429», a Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, vol. 35 (1973-1974), Barcelona 1974, pàg. 69-101.

Martí de Riquer, «Boccaccio en la literatura catalana medieval (El Corbaccio y Bernat Metge y la traducción catalana del Decamerón de 1429)», a Filología Moderna, XV, núm. 55, Universidad de Madrid, 1975, pàg. 451-471.

Germà Colon, La llengua catalana en els seus textos, I, Curial Edicions Catalanes, Barcelona 1978, pàg. 235ss.

David Romano «Il Decameron nelle biblioteche catalane (1485-1509)», a Cultura Meridionale e letteratura italiana. I. I modeli narrativi dell’età moderna, Nàpols 1985, pàg. 101-105.

Josep Romeu i Figueras, «Les poesies populars de la traducció catalana del ‘Decameron’ (Sant Cugat del Vallès, 1429)», a Medievalia, 9, 1990, pàg. 203-218.

María Hernández Esteban, «Introducción», a Giovanni Boccaccio, Decamerón. Edición de M.H.E., ‘Letras Universales’, 150, Cátedra, Madrid, 32ª ed., 2001, pàg. 78-79

Francesc Vallverdú: «Les traduccions catalanes del Decameró», a Quaderns d’Italià (Rivista di studi italiani pubblicata da UAB, UB, UdG, UV e IICB), 19, 2014, pàg. 109-124. 

Imatges (Wikimedia Commons):

Václav Hollar (1607-1677): 'Perfil de monja'. 

Ildegarda de Bingen i les seves monges, dues miniatures del còdex del Liber Scivias, segle XII.

Diverses miniatures del Decameró, en un manuscrit de Flandes de 1432  (Bibliothéque Nationale de Paris, Dep. Manuscrits, 5070).