Ovidi - Elegia a Tibul

Ovidi (43 aC – 17dC)

[Elegia a Tibul]

                                   IX

Memnona si mater, mater ploravit Achillem,
    et tangunt magnas tristia fata deas,
flebilis indignos, Elegia, solve capillos!
    a, nimis ex vero nunc tibi nomen erit! —
ille tui vates operis, tua fama, Tibullus
    ardet in extructo, corpus inane, rogo.
ecce, puer Veneris fert eversamque pharetram
    et fractos arcus et sine luce facem;
adspice, demissis ut eat miserabilis alis
    pectoraque infesta tundat aperta manu!
excipiunt lacrimas sparsi per colla capilli,
    oraque singultu concutiente sonant.
fratris in Aeneae sic illum funere dicunt
    egressum tectis, pulcher Iule, tuis;
nec minus est confusa Venus moriente Tibullo,
    quam iuveni rupit cum ferus inguen aper.
at sacri vates et divum cura vocamur;
    sunt etiam qui nos numen habere putent.
Scilicet omne sacrum mors inportuna profanat,
    omnibus obscuras inicit illa manus!
quid pater Ismario, quid mater profuit Orpheo?
    carmine quid victas obstipuisse feras?
et Linon in silvis idem pater 'aelinon!' altis
    dicitur invita concinuisse lyra.
adice Maeoniden, a quo ceu fonte perenni
    vatum Pieriis ora rigantur aquis —
hunc quoque summa dies nigro submersit Averno.
    defugiunt avidos carmina sola rogos;
durant, vatis opus, Troiani fama laboris
    tardaque nocturno tela retexta dolo.
sic Nemesis longum, sic Delia nomen habebunt,
    altera cura recens, altera primus amor.
Quid vos sacra iuvant? quid nunc Aegyptia prosunt
    sistra? quid in vacuo secubuisse toro?
cum rapiunt mala fata bonos — ignoscite fasso! —
    sollicitor nullos esse putare deos.
vive pius — moriere; pius cole sacra — colentem
    mors gravis a templis in cava busta trahet;
carminibus confide bonis — iacet, ecce, Tibullus:
    vix manet e toto, parva quod urna capit!
tene, sacer vates, flammae rapuere rogales
    pectoribus pasci nec timuere tuis?
aurea sanctorum potuissent templa deorum
    urere, quae tantum sustinuere nefas!
avertit vultus, Erycis quae possidet arces;
    sunt quoque, qui lacrimas continuisse negant.
Sed tamen hoc melius, quam si Phaeacia tellus
    ignotum vili supposuisset humo.
hinc certe madidos fugientis pressit ocellos
    mater et in cineres ultima dona tulit;
hinc soror in partem misera cum matre doloris
    venit inornatas dilaniata comas,
cumque tuis sua iunxerunt Nemesisque priorque
    oscula nec solos destituere rogos.
Delia discedens 'felicius' inquit 'amata
    sum tibi; vixisti, dum tuus ignis eram.'
cui Nemesis 'quid' ait 'tibi sunt mea damna dolori?
    me tenuit moriens deficiente manu.'
Si tamen e nobis aliquid nisi nomen et umbra
    restat, in Elysia valle Tibullus erit.
obvius huic venias hedera iuvenalia cinctus
    tempora cum Calvo, docte Catulle, tuo;
tu quoque, si falsum est temerati crimen amici,
    sanguinis atque animae prodige Galle tuae.
his comes umbra tua est; siqua est modo corporis umbra,
    auxisti numeros, culte Tibulle, pios.
ossa quieta, precor, tuta requiescite in urna,
    et sit humus cineri non onerosa tuo!

                        [Amores, III, 9]

Si les mares de Mèmnon i Aquil·les van plorar per llurs fills,

     i els tristos fats commouen deesses poderoses,

tu, feble Elegia, desnua els cabells: no en són dignes!

     Mai com ara el teu nom et serà, de debò, adient.

Car el poeta teu, que amb els versos et va donar fama,

     Tibul, ara exànime crema a la fúnebre pira.

Heus ací el fill de Venus que porta tombat el buirac

     i l’arc romput, i duu apagada la torxa.  

Mira’l com mostra abatudes les míseres ales

     i amb la mà irada es colpeix el pit nu!   

Els cabells, esparsos pel coll, li cullen les llàgrimes,

     i se sent a la boca uns sanglots estremidors.

Així, per anar al funeral del seu germà Enees,

     Cupido, es diu, va sortir de casa teva, bell Iulus.

Ni Venus no es plany menys per la mort de Tibul

     que quan un senglar ferotge va ferir l’engonal d’aquell jove.  

Als poetes ens diuen sagrats i protegits pels déus,  

     i encara hi ha qui pensa que tenim poders divins;

però és clar que la mort importuna tot allò que és sagrat,

     i estén sobre tothom les seves mans obscures!

Quin profit li van fer, a l’ismari Orfeu, pare i mare?

     Quin profit, els seus cants, amb els quals amansia les feres?

I de Linos es conta que oïa pels boscos el seu mateix pare

     cridant “ai, Linos!”, mentre a desgrat acordava la lira.

Pots afegir-hi el meoni, de qui, com a font perdurable,

     les boques dels poetes s’abeuren en les aigües pièries:

també a ell, un dia fatal el submergí a l’Avern negre.  

     Tan sols els poemes defugen l’àvida foguera;

perdura, per mor dels poetes,  la fama dels fets dels troians

     i l’engany nocturn de la tela tardana de tan reteixida.
Així, el nom de Nèmesis igual que el de Dèlia tindran gran durada,

     l’una, el recent interès de Tibul; son primer amor, l’altra.
Ara, quins éssers sagrats us ajuden? De què us serveixen

     els sistres egipcis? De què, haver de jeure en llit buit?
Quan els mals fats se n’enduen els bons –perdoneu que ho confessi!–,

     sóc temptat de pensar que no existeixen déus.

Viu piament, piament moriràs; cultiva els sagrats ritus, 

     que la mort, mentre ho fas, et durà des del temple a la tomba. 

 Confia en els poemes tan bons que has fet, i aquí, Tibul,
     jeus, i de tu tan sols resta el que cap a l’urna!
Així tu, poeta sagrat, t’has vist devorat per les flames,

     que no han temut alimentar-se del teu pit?

Dels sacres déus els daurats temples haurien pogut

     també encendre, havent comès ja un tal pecat!

El rostre va girar, la dea que domina el cim de l’Èrix;

     fins n’hi ha que neguen que pogués contenir les llàgrimes.

Però és millor això, que no pas que el país dels Feacis

     l’hagués sepultat, ignorat, sota una terra vil.  

 Aquí, ben cert, els ulls humits del morent una mare 

     ha clos, i a la cendra ha portat les darreres ofrenes;

i una germana, el dolor compartint d’una mare entristida,

     a la tomba ha vingut a arrencar-se els cabells esbullats; 

i a les besades dels teus han unit els seus Nèmesis

     i el teu primer amor, i així no eres sol a la pira.

Dèlia, en baixar-ne, deia: “tu vas ser més feliç estimant-me:

     perquè tu eres ben viu mentre jo era el teu foc.”   

I Nèmesis li responia: “Per què dels meus dolors et lamentes?

     És a mi que, en morir, va agafar-me amb la mà tremolosa.”

Però si ha de restar de nosaltres alguna cosa més

     que el nom i l’ombra, Tibul perviurà a la vall Elísia. 
I tu el vindràs a rebre, per coronar-li amb heura

     el jove front, docte Catul, amb el teu amic Calvus; 

i tu també, si és fals que el teu amic ofenguessis,

     Gal·lus, vindràs, generós de la teva sang i la vida.

Són ara aquests la teva ombra; i si algun cos té ombra,

     tu assoliràs, culte Tibul, el nombre dels feliços.

 Ossos, us prego, tranquils reposeu dintre l’urna,

     i que la terra a la teva cendra no sigui feixuga.

                                               * * *

Versió molt lliure meva d’aquesta elegia tan corprenedora; no m’hi he amoïnat gaire en la mètrica ni en les cesures i m’hi he permès més d’una llibertat. Si en voleu una versió catalana, en prosa, fidel i elegant, la trobareu en la versió de Jordi Pérez Durà i Miquel Dolç (FBM, 2009). D’ells trec algunes de les notes següents.

Els Amors d’Ovidi els formen tres llibres d’elegies, publicades l’any 16 aC, tot i que sembla que algunes ja havien circulat des del 25 aC, quan el poeta tenia 18 anys. Abans havia publicat les Heroides, i després la tragèdia Medea; van seguir l’Ars Amatoria (1 aC), la Medicamina faciei, els Remedia Amoris, les Metamorfosis (8 dC) i els Fastos. Caigut en desgràcia, l’emperador Octavi el va desterrar a la costa del Mar Negre, on va escriure les Tristes i les Pòntiques i on va morir.

Aquesta elegia és dedicada a la mort del poeta Albi Tibul (55-19 aC). Tibul va escriure poemes sobre l’amor i la mort, i de rebuig a la guerra i a l’ambuició per les riqueses. El seu ideal era la vida rural en companyia de la persona estimada. Va dedicar molts versos a Dèlia –pseudònim de la seva amant–, però al final ella el va deixar per un altre. Els darrers versos parlen de l’amor per una tal Nèmesis –pseudònim també: Nèmesis era la deessa de la venjança o la justícia divina. En català tenim una excel·lent versió de les Elegies de Tibul feta per Carles Magrinyà i Joan Mínguez (FBM, 2010). 

En el poema es citen diversos exemples mitològics de planys de déus per difunts. El sentit de l’elegis és que, si fins i tot els fills dels déus moren, i els plors de llurs pares i mares no serveixen per evitar la mort, menys podem lamentar-ho els mortals; però l’obra dels poetes farà que assoleixin la immortalitat als Camps Elisis i que siguin recordats al llargb dels segles.  

Mèmnon era un rei aliat dels troians, que va morir a la guerra de Troia. Es creia que era egipci, i en tot cas era fill de la deessa Eos, l’Aurora, qui el va plorar amargament. A Madinet Habu, prop de Luxor, a Egipte, es poden veure encara els Colossos de Mèmnon, on es diu que en despuntar l’alba se senten els plors de sa mare.

La mare d’Aquil·les era la deessa Tetis. Enees era fill d’Afrodita, és a dir, de Venus, i per tant era germà d’Eros o Cupido, el déu de l’Amor.

Venus –la deessa que regna al cim de l’Èrix– estava enamorada del bell Adonis, que va morir atacat per un senglar.

Orfeu, el mític poeta traci, era fill d’Apol·lo, i també ho era Linus, poeta i músic mític. El cantor de Meònia és Homer, a qui una tradició feia meoni, malgrat que la més estesa el feia de l’illa de Quios. 

Dèlia s el pseudònim de l’estimada de Tibul, però finalment el va deixar; Nèmesis , de fet la deessa de la venjança, és el pseudònim de la que el va substituir en el cor del poeta. Ovidi fa veure que, davant la pira funerària, totes dues es disputen l’amor del poeta, la primera dient que ella el va fer molt feliç, l’altra retrauient-la que el va deixar.

Gai Valeri Catul (84-54 aC) és el conegudíssim poeta llatí; Gai Licini Macre Calvus (82-46 aC) era un orador i poeta amic d’ell. Corneli Maximià Gal·lus també era poeta, i prefecte d’Egipte; la ruptura amb “el seu amic”, que era l’emperador Octavi August, va fer que es llevés la vida el 26 aC.

Imatges (Wikimedia Commons):

     Ovidi (làmina).

     Tibul en un mural.

     Lawrence Alma-Tadema: ‘Tibul a casa de Dèlia’. Oli sobre fusta (1866), Museum of Fine Arts,

          Boston.

     Ettore Ferrari:  Monument a Ovidi (1887), a Constança (Romania), on va morir exiliat. 

     

Llibertat per als presos polítics, els exiliats i els processats, i suport a llurs famílies.