Kafka - Davant la Llei

Franz Kafka (1883-1924)

Vor dem Gesetz (Davant la Llei)

Davant la Llei hi ha un guardià. Un pagès es presenta davant d'aquest guardià, i sol·licita que li permeti entrar a la Llei. Però el guardià contesta que per ara no pot deixar-lo entrar. L'home reflexiona i pregunta si més tard el deixaran entrar.

—Potser —diu el sentinella—, però no pas ara.

La porta de la Llei és oberta, com de costum; quan el guardià es fa a un costat, l'home s'inclina per espiar. El guardià ho veu, somriu i li diu:

—Si el teu desig és tan gran, prova d'entrar-hi, malgrat la meva prohibició. Però recorda que sóc poderós. I només sóc l'últim dels guardians. Entre sala i sala hi ha més guardians, cada un més poderós que l'altre. El tercer guardià ja és tan terrible que ni jo no puc mirar-lo.

El pagès no havia previst aquestes dificultats; la Llei hauria de ser sempre accessible per a tothom, pensa, però en fixar-se en el guardià, amb el seu abric de pells, el seu nas gran i aguilenc i la seva barba negra de tàrtar,  decideix que li convé més esperar. El guardià li dona un escambell i li permet de seure al costat de la porta.

Allà s’espera dies i anys. Prova d’entrar infinites vegades, i cansa el guardià amb les seves súpliques. Sovint el guardià conversa breument amb ell, li fa preguntes sobre el seu país i sobre moltes altres coses; però són preguntes indiferents, com les dels grans senyors, i, finalment sempre li repeteix que no pot deixar-lo entrar. L'home, que s'ha proveït de moltes coses per al viatge, ho sacrifica tot, per valuós que sigui, per subornar al guardià. Aquest ho accepta tot, en efecte, però li diu:

—Ho accepto perquè no et pensis pas que no t’has esforçat prou.

Durant aquests llargs anys, l'home observa contínuament el guardià: s'oblida dels altres i li sembla que aquest és l'únic obstacle que el separa de la Llei. Maleeix la seva mala sort, durant els primers anys decididament i en veu alta; més tard, a mesura que es fa vell, tan sols murmura per a si mateix. Va retornant a la infantesa, i com que en la seva acurada i llarga contemplació del guardià ha arribat a conèixer fins les puces del seu coll de pell, també suplica a les puces que l'ajudin i convencin el guardià. Finalment, la seva vista s'afebleix, i ja no sap si realment hi ha menys claror, o si són els seus ulls que l’enganyen. Però enmig de la fosca distingeix una resplendor, que sorgeix inextingible de la porta de la Llei. Ja li queda poc temps de vida. Abans de morir, totes les experiències d'aquests llargs anys es confonen en la seva ment en una sola pregunta, que fins ara no ha formulat. Fa senyals al guardià perquè s'acosti, ja que el rigor de la mort comença a endurir el seu cos. El guardià es veu obligat a ajupir-se molt per parlar amb ell, perquè la diferència d'alçada entre tots dos ha augmentat força amb el temps, en detriment del pagès.

—Què vols saber ara? —pregunta el guardià—. Ets insaciable.

—Tothom s'esforça per arribar a la Llei —diu l'home—. Així doncs, com pot ser que durant tants anys ningú més que jo no hagi intentat entrar?

El guardià comprèn que l'home s’està morint, i per tal que els seus sentits defallents percebin les seves paraules, li diu a cau d’orella amb veu eixordadora:

—Ningú podia intentar-ho, perquè aquesta entrada era exclusivament per a tu i prou. Ara la tancaré.

* * * 

Aquest conte forma part de la novel·la El procés, de Kafka, publicada pòstumament l’any 1925. Però com a conte independent ja havia estat publicat en vida de l’autor, el 1915 en una revista, i formant part d’un recull de narracions el 1919. L'ominosa història del súbdit indefens que consumeix la vida esperant una justícia que se li nega tan arbitràriament la va representar Orson Welles al seu extraordinari film El procés (1962) mitjançant unes imatges fetes en pantalla d’agulles per Alexander Alexéiev (1901-1982).

En català tenim excel·lents traduccions de Kafka: El procés (Gabriel Ferrater), La transformació (Jordi Llovet), El castell (Lluís Solà) i altres obres versionades per Josep Murgades, Joan Fontcuberta i Clara Formosa, entre altres. Aquí, però, faig servir una versió pròpia. 

Imatges: Kafka el 1923; monument a Kafka, de Jaroslav Rona (2003), a Praga (totes dues imatges, de Wikimedia Commons). 

La meva confiança en la justícia no és pas menys kafkiana, però sí que confio a poder veure un món millor, lliure, on regnin la justícia i la democràcia, no pas l’odi i la mentida. 

Llibertat per als presos polítics, els exiliats i els processats, i suport a llurs famílies. Siguem dignes de llur dignitat enfront de tanta maldat.