Labé - Je vis je mors

Louise Labé (1520?-1566)

Je vis, je mors

Je vis, je meurs ; je me brûle et me noie ;
J'ai chaud extrême en endurant froidure :
La vie m'est et trop molle et trop dure.
J'ai grands ennuis entremêlés de joie.

Tout à un coup je ris et je larmoie,
Et en plaisir maint grief tourment j'endure ;
Mon bien s'en va, et à jamais il dure ;
Tout en un coup je sèche et je verdoie.

Ainsi Amour inconstamment me mène ;
Et, quand je pense avoir plus de douleur,
Sans y penser je me trouve hors de peine.

Puis, quand je crois ma joie être certaine,
Et être au haut de mon désiré heur,
Il me remet en mon premier malheur.

Jo moro i visc

Jo moro i visc, i em cremo mentre em nego;

m’abruso de calor en el fred d’hivern;

la vida m’és molt tova i massa dura:

tinc joia al cor i alhora hi duc l’infern.

Tan aviat ric molt com llagrimejo,

i en tot plaer turments he de sofrir;

el benestar se’n va, i per sempre em dura:

ara em panseixo, adés torno a florir.

Així Amor inconstant no em deixa viure;

i quan em veig patint un gran dolor,

de sobte, de la pena em trobo lliure.

Després, quan crec que podré tornar a riure

i hauré, feliç, la desitjada sort,

em fa tornar a la primera dissort.

Tornem un cop més a un tòpic clàssic, el de l’antítesi o oposició de contraris, que ja trobem en la poesia llatina, i després en els trobadors i en Petrarca —i, a partir d’aquest, en tota la poesia del barroc fins als nostres dies. Aquí, en la veu d’aquesta il·lustre dama francesa del Renaixement, una gran poeta que es va colar enmig d’un món gairebé copat pels mascles. Les poques excepcions són notables, tanmateix: Safo, Hildegard von Bingen, la Comtessa de Dia, Maria de França, Christine de Pizan... A part d’autores de la Xina i del Japó i d’altres tradicions literàries que malauradament desconec. Aquesta era una versió meva, molt lliure, que vaig fer el novembre de 2015 intentant un mínim de rima i mètrica; gairebé quatre anys més tard, l’agost de 2019, n’he fet una altra d’encara més lliure, oblidant que ja en tenia una de feta (i, per tant, sense tenir-la al davant). La més recent és aquesta:

Jo moro i visc; tant m’encenc com flaquejo;

em cremo tota en gèlida paüra:

la vida és massa tova i massa dura.

Mesclats amb joia, grans turments delejo.

Tan bon punt ric com, trista, llagrimejo, 

i en el plaer pateixo gran torura;

mon bé se’n va, mes per sempre perdura,

i jo em marceixo adés i adés verdejo.

Així Amor inconstantment m’emmena:

i quan més paorós dolor sentia,

sense pensar-hi em veig lliure de pena.

Després, quan crec que és certa l’alegria

i penso atènyer el cim del meu conhort,

de sobte torno a l’ancestral dissort.

No cal dir que totes dues versions són maldestres, infidels i gens rigoroses; per això us en poso, encara, una versió, també meva, més literal, sense mètrica ni rima:

Visc, moro; em cremo i em nego;

tinc calor extrema tot suportant fredor;

la vida m’és massa tova i massa dura,

tinc grans enuigs barrejats amb alegria.

Tan aviat ric com ploro,

i en el plaer molt gran turment suporto;

el meu bé se’n va i dura per sempre;

tot d’un cop m’asseco i reverdeixo.

Així Amor inconstantment em porta:

i quan penso tenir més dolor,

sense pensar-hi em trobo sense pena.

Després, quan crec que ma alegria és certa,

i que sóc al cim del meu bé desitjat,

em fa tornar a la primera dissort.

Imatge: Louise Labé, segons un gravat de Pierre Woeiriot de Bouzey, de l’any 1555 (Wikimedia Commons).

Llibertat per als presos polítics, els exiliats i els processats.