Villon - Ballade du concours de Blois

François Villon (1431-després de 1463)

Ballade du concours de Blois

Je meurs de seuf auprés de la fontaine,

Chault comme feu et tremble dent a dent,

En mon pays suis en terre loingtaine,

Lez ung brasier frisonne tout ardent,

Nu comme ung ver, vestu en president,

Je riz en pleurs et attens sans espoir,

Confort reprens en triste desespoir,

Je m’esjoys et n’ay plasir aucun,

Puissant je suis sans force et sans pouoir,

Bien recueully, debouté de chascun.

Riens ne m’est seur que la chose incertaine,

Obsucur fors ce qui est tout evident,

Doubte ne fais fors en chose certaine,

Scïence tiens a soudain accident,

Je gaigne tout et demeure perdent,

Au point du jour diz «Dieu vous doint bon soir ! »,

Gisant envers j’ay grand paeur de chëoir,

J’ay bien de quoy et si n’en ay pas ung,

Eschoicte actens et d’omme ne suis hoir,

Bien recueully, debouté de chascun.

De rien n’ay soing, si mectz toute m’atayne

D’acquerir biens et n’y suis pretendent,

Qui mieulx me dit, c’est cil qui plus m’actaine,

Et qui plus vray, lors plus me va bourdent,

Mon ami est qui me faict entendent

D’ung cigne blanc que c’est ung corbeau noir,

Et qui me nuyst, croy qu’i m’ayde a pourvoir,

Bourde, verté, au jour d’uy m’est tout ung,

Je retiens tout, rien ne sçay concepvoir,

Bien recueully, debouté de chascun.

Prince clement, or vous plaise sçavoir

Que j’entens moult et n’ay sens ne sçavoir;

Parcïal suis, a toutes loys commun.

Que sais je plus ? Quoy ! les gaiges ravoir,

Bien recueully, debouté de chascun.

Balada del concurs de Blois

Moro de set a prop de la fontana;

cremant com foc, tremo dent contra dent;

al meu país soc en terra llunyana;

vora el braser tremolo tot ardent;

nu com un cuc, vestit de president,

gemego i ric, espero sense esper;

trobo conhort en tot trist desesper 

i soc feliç de no sentir res grat;

soc poderós sens força i sens poder,

ben acollit, de tothom rebutjat.

Res m’és tan cert com una cosa incerta

i trobo obscur allò més evident;

dubtes no tinc, tret d’evidència certa 

i el meu saber és un sobtat accident;

ho guanyo tot i segueixo perdent;

de bon matí dic «bon vespre tingueu»;

jaient dempeus temo caure enfonsat;

tinc prou de tot i no tinc ni un croat;

cerco heretatge i soc de ningú hereu,

ben acollit, de tothom rebutjat.

Res no deleixo si esmerço la pena

adquirint bens que no estic desitjant;

qui em parla bé és qui més m’enravena 

i el que em diu ver, crec que m’està enganyant;

tinc per amic el qui em va predicant

que un cigne blanc és un negre esparver;

el qui em fa mal, crec que ho fa pel meu bé;

mentida m’és igual que veritat;

tot ho comprenc i no sé entendre re,

ben acollit, de tothom rebutjat.

Príncep clement, ara us plagui sentir

que soc prudent i de seny vaig mancat;

soc un rebel i les lleis he acatat;

què més sé, doncs? Que els deures cal complir,

ben acollit, de tothom rebutjat.

Versió meva molt lliure d’aquesta balada que juga amb la coincidència d’opòsits, un tòpic literari força estès, que ja es troba en Petrarca, els trobadors, els Carmina Burana, en Jordi de Sant Jordi... Des de ben jove que tinc una flaca per Villon (el 1969 vaig aconseguir una edició de la seva obra completa, i la vaig repassant sovint). En català hi ha una versió excel·lent dels seus poemes, a cura de Feliu Formosa, que no he tingut a mà a l’hora de fer aquesta modesta adaptació.

Imatges (Wikimedia Commons): a) Gravat que representa Villon, a l'edició del Grand Testament, 1489;  b) Monument a Villon, de Marius Van Beek, a Utrecht (1964); c) Ludwig Rullmann (1765-1823), retrat imaginari de Villon.  

Llibertat per als presos polítics, els exiliats i els processats.