François
Villon
(1431-després de 1463)
Ballade
du concours de Blois
Je meurs de seuf auprés de la fontaine,
Chault comme feu et tremble dent a dent,
En mon pays suis en terre loingtaine,
Lez ung brasier frisonne tout ardent,
Nu comme ung ver, vestu en president,
Je riz en pleurs et attens sans espoir,
Confort reprens en triste desespoir,
Je m’esjoys et n’ay plasir aucun,
Puissant je suis sans force et sans pouoir,
Bien recueully, debouté de chascun.
Riens ne m’est seur que la chose incertaine,
Obsucur fors ce qui est tout evident,
Doubte ne fais fors en chose certaine,
Scïence tiens a soudain accident,
Je gaigne tout et demeure perdent,
Au point du jour diz «Dieu vous doint bon soir ! »,
Gisant envers j’ay grand paeur de chëoir,
J’ay bien de quoy et si n’en ay pas ung,
Eschoicte actens et d’omme ne suis hoir,
Bien recueully, debouté de chascun.
De rien n’ay soing, si mectz toute m’atayne
D’acquerir biens et n’y suis pretendent,
Qui mieulx me dit, c’est cil qui plus m’actaine,
Et qui plus vray, lors plus me va bourdent,
Mon ami est qui me faict entendent
D’ung cigne blanc que c’est ung corbeau noir,
Et qui me nuyst, croy qu’i m’ayde a pourvoir,
Bourde, verté, au jour d’uy m’est tout ung,
Je retiens tout, rien ne sçay concepvoir,
Bien recueully, debouté de chascun.
Prince clement, or vous plaise sçavoir
Que j’entens moult et n’ay sens ne sçavoir;
Parcïal suis, a toutes loys commun.
Que sais je plus ? Quoy ! les gaiges ravoir,
Bien recueully, debouté de chascun.
Balada
del concurs de Blois
Moro de set a
prop de la fontana;
cremant com foc,
tremo dent contra dent;
al meu país soc
en terra llunyana;
vora el braser
tremolo tot ardent;
nu com un cuc,
vestit de president,
gemego i ric,
espero sense esper;
trobo conhort en
tot trist desesper
i soc feliç de no
sentir res grat;
soc poderós sens
força i sens poder,
ben acollit, de
tothom rebutjat.
Res m’és tan cert
com una cosa incerta
i trobo obscur
allò més evident;
dubtes no tinc,
tret d’evidència certa
i el meu saber és
un sobtat accident;
ho guanyo tot i
segueixo perdent;
de bon matí dic «bon
vespre tingueu»;
jaient dempeus
temo caure enfonsat;
tinc prou de tot
i no tinc ni un croat;
cerco heretatge i
soc de ningú hereu,
ben acollit, de
tothom rebutjat.
Res no deleixo si
esmerço la pena
adquirint bens
que no estic desitjant;
qui em parla bé
és qui més m’enravena
i el que em diu
ver, crec que m’està enganyant;
tinc per amic el
qui em va predicant
que un cigne blanc
és un negre esparver;
el qui em fa mal,
crec que ho fa pel meu bé;
mentida m’és
igual que veritat;
tot ho comprenc i no
sé entendre re,
ben acollit, de
tothom rebutjat.
Príncep clement,
ara us plagui sentir
que soc prudent i de seny vaig mancat;
soc un rebel i
les lleis he acatat;
què més sé,
doncs? Que els deures cal complir,
ben acollit, de
tothom rebutjat.
Versió meva molt lliure d’aquesta
balada que juga amb la coincidència d’opòsits, un tòpic literari força estès,
que ja es troba en Petrarca, els trobadors, els Carmina Burana, en Jordi de
Sant Jordi... Des de ben jove que tinc una flaca per Villon (el 1969 vaig
aconseguir una edició de la seva obra completa, i la vaig repassant sovint). En
català hi ha una versió excel·lent dels seus poemes, a cura de Feliu Formosa,
que no he tingut a mà a l’hora de fer aquesta modesta adaptació.
Imatges (Wikimedia Commons): a) Gravat que representa Villon, a l'edició del Grand Testament, 1489; b) Monument a Villon, de Marius
Van Beek, a Utrecht (1964); c) Ludwig Rullmann (1765-1823), retrat imaginari de Villon.
Llibertat per als presos polítics, els
exiliats i els processats.



Aquest "ben acollit, de tothom rebutjat", repetit, em fa pensar en E. A. Poe en la primera pàgina de El corb i altres poemes: "“Esdeveniments que no he pogut controlar m’han impedit de realitzar, ara i adés, cap seriós esfor en el terreny de la meva elecció. Per a mi la poesia no ha estat un objectiu, un propòsit, sinò una passió, i una passió vol ser atesa amb el més profund respecte; no deu, no pot ser promoguda per l’excitació, amb la mirada pendent de mesquines compensacions, o dels elogis encara més mesquins de la humanitat.”
ResponEliminaPoe era un geni, i en això trobo que hi toca!
Elimina