Jacint Verdaguer
(1845-1902)
Plus Ultra
estello, fai-te clara,
car cerque moun camin.
car cerque moun camin.
Allà d’allà
de l’espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l’afrau
una efímera lluerna.
—Estrelleta —jo li he dit—,
de la mar cerúlia gemma,
de les flors de l’alt verger
series tu la darrera?
—No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament,
lo que prenies per terme.
L’univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
I a on tu veus lo desert,
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l’infinit
són los mons la polsinera
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s’hi passeja.
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l’afrau
una efímera lluerna.
—Estrelleta —jo li he dit—,
de la mar cerúlia gemma,
de les flors de l’alt verger
series tu la darrera?
—No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament,
lo que prenies per terme.
L’univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
I a on tu veus lo desert,
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l’infinit
són los mons la polsinera
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s’hi passeja.
[Del llibre ‘Al cel’, publicat pòstumament el 1903]
Imatges (Wikimedia Commons): a) Ramon Casas, 'Jacint Verdaguer', dibuix al carbó, MNAC, Barcelona; b) Joan
Ferrés, monument a Verdaguer, escultura de bronze (2005) al santuari de la Mare
de Déu del Mont, a l’Alt Empordà
D'aquest em quedo amb els sis primers versos, que són una sola frase. Verdaguer no és el que sembla, és massa bo.
ResponEliminaTenia un gran domini de la llengua i un sentit innat de la melodia dels versos.
Elimina