Horaci - Font de Bandúsia

Quint Horaci Flac (65-8 aC) Versions de cinc odes

 
1/ O fons Bandusia
 
O fons Bandusiae splendidior vitro,
dulci digne mero non sine floribus,
     cras donaberis haedo,
     cui frons turgida cornibus
 
primis et venerem et proelia destinat.               5
Frustra: nam gelidos inficiet tibi
     rubro sanguine rivos
     lascivi suboles gregis.
 
Te flagrantis atrox hora Caniculae
nescit tangere, tu frigus amabile               10
     fessis vomere tauris
     praebes et pecori vago.
 
Fies nobilium tu quoque fontium
me dicente cavis impositam ilicem
     saxis, unde loquaces               15
     lymphae desiliunt tuae.
 
                             [Odes III, 13]
 
Font de Bandúsia
 
Font de Bandúsia, transparent com el vidre,
digna d’un vi dolç i de flors perfumades,
         demà t’oferiré un cabrit
         ja amb banyes que en el front turgent
 
li apunten, destinades a l’amor i al combat.
Endebades: les fredes aigües del riu, de vermell
         demà es tenyiran amb la sang 
         del plançó del ramat lasciu.
 
Però tu, l’hora atroç de l’estiu ardorós
no t’afecta: ofereixes una amable frescor
         als bous fatigats de la rella
         i al bestiar que s’hi arrecera.
 
Tu esdevindràs també una font de les nobles,
car jo canto a l’alzina que s’aixeca damunt
         la balma de roca d’on brolla
aquest teu corrent remorós.
 
Us ofereixo una senzilla versió lliure que he fet de cinc odes d’Horaci (la tercera, revisant una versió meva anterior). He escollit cinc odes curtes —les llargues em fan mandra de traduir, bé que no pas de llegir-les: per això, per exemple, no hi ha la coneguda oda 2 del llibre III, la que diu que “és dolç i honrós, de morir per la pàtria”, o la 29, a Mecenes—, i totes del llibre tercer de les Odes, simplement perquè casualment s’ha escaigut que n’havia emprès la relectura començant pel segon volum de l’edició de la FBM. En totes he procurat adaptar-me fins on ha estat possible, i sense matar-m’hi gaire, val a dir-ho, als esquemes mètrics originals.
 
Horaci va viure a la Roma del segle I abans de Crist, contemporani doncs de Virgili (70-19 aC), Catul (84-54 aC), Tibul (55-19 aC), Properci (57-15 aC), Ovidi (43 aC – 17 dC), Titus Livi (59 aC – 17 dC), Octavi August (63 aC – 14 dC) i Mecenes, el protector dels artistes (73-8 aC): una època daurada de la literatura llatina. La poesia horaciana, mètricament i temàticament molt rica, és considerada un model d’equilibri i harmonia. Horaci era epicuri, mai no va voler càrrecs polítics, i va destacar pels valors humans i intel·lectuals de la seva obra poètica, formada per un llibre d’Èpodes i quatre volums d’Odes, més una col·lecció d’Epístoles i Sàtires i un Himne Secular per als Jocs Seculars que va organitzar August l’any 17 aC.
 
En català hi ha versions d’alguns poemes horacians des dels segles XVIII i XIX, i el 1922 Isidre Vilaró i Codina va publicar una versió de les Odes i de l’Epístola Ad Pisones, que no conec. Sí que va servir de model inspirador per al poeta mallorquí Miquel Costa i Llobera, que va escriure les Horacianes (1906). A partir de 1927, la Fundació Bernat Metge va publicar les Sàtires i Epístoles, i després, les Odes i Èpodes, en versió en prosa de Josep Vergés, acurada i amb moltes notes que són d’agrair i de bon aprofitar. En castellà hi ha diverses traduccions, com per exemple les de Manuel Fernández Galiano i Vicente Cristóbal (Cátedra, 2004) i les de José Luis Moralejo i el mateix Vicente Cristóbal (Gredos, 2019), així com la d’Ana Pérez Vega (Universidad de Sevilla, 2005), totes en prosa.
 
Aquest poema 13, Horaci el va compondre amb quatre estrofes anomenades asclepiadees segones, cada una amb dos versos asclepiadeus de 6+6 síl·labes, més un ferecraci de 7 i un glicònic de 8, que m’he permès d’adaptar en dos alexandrins i dos octosíl·labs catalans), és una oda a una modesta font que hi havia en una vil·la propietat d’Horaci, una font d'aigua clara i abundant dedicada a la nimfa Bandúsia, a la qual li sacrifica un cabrit i li dedica aquests versos elogiant la frescor del recer on brolla, en una balma sota d’una alzina; i li diu que el seu poema ennoblirà la font i la farà famosa.
 
Imatge (Wikimedia Commons): monument a Horaci, obra d’Achille d’Orzi al segle XIX, a la plaça del poble natal del poeta, Venosa. província de Potenza, regió de Basilicata, a Itàlia.