Horaci - Non vides quanto

Quint Horaci Flac (65-8 aC)
Non vides quanto
 
Non vides quanto moveas periclo,
Pyrrhe, Gaetulae catulos leaenae?
Dura post paulo fugies inaudax
     proelia raptor,

cum per obstantis iuvenum catervas 
ibit insignem repetens Nearchum:
grande certamen tibi praeda cedat
     maior, an illi.

Interim, dum tu celeris sagittas
promis, haec dentes acuit timendos, 
arbiter pugnae prosuisse nudo
     sub pede palmam

fertur, et leni recreare vento
sparsum odoratis umerum capillis,
qualis aut Nireus fuit aut aquosa 
     raptus ab Ida.
                                              [Odes III,  20]
 
No veus amb quant perill?
 
No veus amb quant perill, Pirrus, t’emportes
d’una lleona els cadells, de Gètula?
D’aquesta lluita en fugiràs de pressa, 
         raptor covard,
 
quan entremig dels joves, la salvatge   
fera vindrà al rescat del seu Nearc;
un gran combat dirà de qui és la presa:
         si de tu o d’ella.
 
Mentre tu treies rabent les sagetes
i ella agusava els seus ullals temibles,
l’àrbitre, diuen, amb peu nu trepitja    
         del joc la palma
 
mentre, suau, un ventijol li esbulla   
els perfumats cabells per les espatlles,  
bell com Nireu o el noi que Zeus va endur-se  
         del plujós Ida.   
        

Un curiós poema que, aparentment, tracta d’un caçador que s’ha apoderat d’un cadell de lleó i ara ha d’enfrontar-se a la furiosa lleona que ve a recuperar-lo; però a mitja oda se’ns revela que tot plegat és una metàfora.

En realitat és una sàtira en què el poeta es burla d’un tal Pirrus que ha intentat seduir o conquerir un jove efeb de nom Nearc. Ara, Pirrus ha de fer front a una noia enamorada de Nearc, que li disputa aferrissadament, com una lleona, la possessió del jove.

Aquesta situació, el poeta la compara a un combat o un concurs, el jutge del qual és el mateix Nearc, que és qui al final haurà de decidir a qui dels dos atorga el premi de la seva companyia; però resulta que el jove es mostra indiferent a la discussió de què és objecte, i es mira Pirrus i la noia tot trepitjant la palma, símbol del premi, amb el peu nu, mentre el vent li esbulla la cabellera rossa sobre les espatlles, i el poeta el compara amb dos models clàssics de bellesa: el jove Nireu, fill del rei de Sime, que segons la Ilíada era “el més bell dels guerrers dànaus després d’Aquil·les”, i —sense anomenar-lo— el jove Ganimedes, que va ser raptat per Zeus a la muntanya de l’Ida per convertir-lo en el seu coper particular a l’Olimp dels déus.

Així, allò que en els primers versos semblava una contesa èpica acaba esdevenint una petita picabaralla privada amb el toc humorístic del desinterès del minyó, a qui es veu que tant se li’n fotia menjar caragols com cloïsses.

L’oda la formen quatre estrofes sàfiques clàssiques, cada una amb tres versos sàfics hendecasíl·labs i un adònic pentasíl·lab, que he adaptat en mètrica catalana en tres decasíl·labs i un tetrasíl·lab.

Imatge: Bertel Thorvaldsen, ‘Ganimedes donant aigua a Zeus en forma d’àliga’, escultura en marbre (1817), Thorvaldsen Museum, Copenhague.