Maria Callas sings "Casta Diva" (Bellini: Norma, Act 1)

Felice Romani / Vincenzo Bellini
Casta Diva
 
Casta Diva, che inargenti
Queste sacre antiche piante,
Al noi volgi il bel sembiante,
Senza nube e senza vel!
Tempra, o Diva,
Tempra tu de' cori ardenti,
Tempra ancora lo zelo audace.
Spargi in terra quella pace
Che regnar tu fai nel ciel.
 
                            [Norma, acte I, escena 1]
 
Casta dea, que il·lumines  
aquest vell i sagrat vesc,  
gira l’esguard vers nosaltres
sense núvols, sense vel!
Calma, oh dea,
apaivaga els cors ardents,
l’audaç zel torna’l suau,
i sembra al país la pau
que tu fas que regni al cel.

[Versió més literal: Casta deessa, que (amb la teva claror) fas que semblin d'argent aquestes antigues sagrades plantes, gira envers nosaltres la teva bonica cara, sense núvols ni vel! Assuaveix, deessa, assuaveix els cors ardents, apaivaga també el zel audaç; i sembra a la terra aquella pau que tu fas que regni al cel.  

  
Versió lliure meva de la famosa ària del primer acte de Norma. Al Liceu l’han representada, entre moltes altres, Montserrat Caballé (amb Fiorenza Cosotto i el debutant Josep Carreras) el 1970; Joan Sutherland el 1985 o Sondra Radvanovsky el 2015. Ara, des del 16 al 31 de juliol, tanca la temporada amb una producció (per a mi, d’entrada, inquietant) d’Àlex Ollé per a la Royal Opera House (2016); amb les veus de Marina Rebeka, Ricardo Massi, Nicolas Testé i Varduhi Abrahamyan; l’orquestra titular dirigida per Domingo Hindoyan, i el cor del Liceu dirigits per Pablo Assante.
 
Norma és una de les grans òperes més representatives del Bel canto, amb una música fascinant, adés d’una bellesa etèria adés apassionadament abrandada, i amb unes àries i duets ben exigents. Estrenada el 1831, els gustos romàntics de l’època fan que el llibret estigui ple de situacions tràgiques increïbles, extremades fins al límit: l’amor de la gran sacerdotessa druida Norma, líder dels gals, pel procònsol romà, Pollione, governador opressor de la pàtria de la seva estimada, amb qui secretament ha tingut dos fills. Precisament a Casta diva, quan els gals esperen una proclama de resistència a l’invasor, es troben que la sacerdotessa demana a la deessa lluna que porti la pau al seu país, cosa que irrita els esperits indomables dels gals, rebels a l’invasor, encapçalats pel pare de Norma, el druida Oroveso, que volen matar el procònsol. Alhora, aquest resulta que ja s’ha cansat de Norma, i s’ha enamorat d’una jove sacerdotessa gal·la, Adalgisa. Aquesta, ignorant l’anterior relació  de Pollione i Norma, confessa a aquesta el seu amor; i això desperta la ira i la gelosia de Norma, que passa de propugnar la pau a liderar la revolta, i arriba a considerar la possibilitat de matar els seus propis fills, però decideix sacrificar la pobra Adalgisa, i, quan Pollione ve a alliberar-la, obliga el procònsol a triar entre salvar la vida a canvi de la mort d’Adalgisa, o bé salvar la jove a canvi de morir ell a la foguera. Ja es veu que el llibretista no es mocava amb mitja màniga!
 
El muntatge modern incideix en la contradicció de la sacerdotessa que fa servir el seu poder moral en benefici propi i no de la seva comunitat, i la del romà que es debat entre el seu deure i el seu cor. Malgrat moments de defallença, l’amor desmesurat i traït de Norma i el seu desig de revenja es barreja amb la violència de la guerra i la voluntat d’alliberament del poble. Recordem que el 1831, després del parèntesi napoleònic, el nord d’Itàlia tornava a estar ocupat per l’imperi austríac. Com després en Verdi (Nabucco, Macbeth), els cors expressen el sentiment d’un poble oprimit amb ànsies de llibertat.

Al vídeo (Youtube), en la veu màgica de Maria Callas.