Guillaume Apollinaire (1880-1918)
Éclairent des formes de rêve
Et le songe dans l’entrelac
Des branches lentement s’élève
Voici les dédains du regret
Tout écorché comme une fraise
Le souvenir et le secret
Dont il ne reste que la braise
recollit dins Calligrammes, 1918]
Els focs del
bivac
Els focs del bivac inquiets
Fan llum a les formes del somni
I el somni s’enlaira lentament
Entre les branques enllaçades
Són el menyspreu del penediment
Tot estripat com una maduixa
Tant el record com el secret
Dels quals sols en queda la brasa
Quart dels set poemes del recull manuscrit d’Apollinaire Le médaillon toujours fermé. Al primer
vers, el manuscrit deia “feux morants”
(focs que moren): cito per l’edició impresa. Versió meva lliure.
Fan llum a les formes del somni
I el somni s’enlaira lentament
Entre les branques enllaçades
Tot estripat com una maduixa
Tant el record com el secret
Dels quals sols en queda la brasa
Imatge (Wikimedia Commons): Robert Delaunay, Retrat de Guillaume Apollinaire, guaix sobre tela (1911), Musée National d'Art Moderne, Centre Pompidou, París.
"Tant el record com el secret/ Dels quals sols en queda la brasa": m'agrada moltíssim. Aquesta brasa podria ser com els versos de Carner: "Jo sé d'on ve l'inesgotable foc/ que animarà la morta polseguera". Recordada i secreta. Els "focs que moren" s'escauria més al que dic.
ResponEliminaLa imatge del foc com a metàfora de l'amor és tot un clàssic. I quan s'apaga el foc, encara queda una brasa que sempre pot revifar.
EliminaI que revifi, la flama, si pot ser! Sóc tan sentimental!
ResponElimina