[...] Né dolcezza di figlio, né la pieta
del vecchio padre, né ’l debito amore
lo qual dovea Penelopè far lieta,
vincer potero dentro a me l’ardore
ch’i’ ebbi a divenir del mondo esperto
e de li vizi umani e del valore;
ma misi me per l’alto mare aperto
sol con un legno e con quella compagna
picciola da la qual non fui diserto. [...]
"O frati," dissi, "che per cento milia
perigli siete giunti a l’occidente,
a questa tanto picciola vigilia
d’i nostri sensi ch’è del rimanente
non vogliate negar l’esperïenza,
di retro al sol, del mondo sanza gente.
Considerate la vostra semenza:
fatti non foste a viver come bruti,
ma per seguir virtute e canoscenza".
[Inferno, XXVI, 94-99, 112-120]
[...] Dolssor del ffill, ne pietat estreta
del pare vell, ne la deguda amor
qui devia Penèlope fer leta,
vençre pogué de dintre mi la ardor
que de venir haguí del mont spert
e dels vicis humans e del valor;
anans me mis per l’alta mar e ubert
sol ab un leny e ab cella companyia
poqua de què jamés no fuy desert. [...]
“O ffrares meus”, diguí, “qui per cent míl·lia
perills sots junts ab mi a l’occident,
en aquesta ten petita vigília
dels nostres senys qui és del romanent
no vullàs res negar l’esperiença,
derrera·l sol, en lo món sensa gent.
Considerans bé la vostra semença:
que no fos fets per viure com a bruts,
mas per saguir virtut e conexença”.
[Divina Comèdia. Versió d’Andreu Febrer, 1429]
Paràfrasi meva en prosa:
[...] Ni la tendresa del fill, ni la pietat d'un pare vell, ni l'amor legítim que havia d'alegrar Penèlope van aconseguir vèncer en mi el desig que tenia d'experimentar el món, els seus vicis i virtuts humanes; per això vaig entrar al mar obert, amb un sol vaixell i amb aquella petita companyia de la qual mai vaig ser abandonat. [...] "Oh, germans", els vaig dir, "que a través d’innombrables perills heu arribat a Occident [és a dir, a la fi del món], no negueu a l’escàs temps que encara ens queda de la nostra vida sensible, no li negueu el coneixement del món [l’altre, l’inexplorat] on no hi ha gent, no hi ha estat mai ningú; per anar-hi cal continuar seguint el sol [és a dir, continuant a l’oest, seguint el viatge sol més enllà del lloc on es pon: l’inframón]. Preneu consciència del vostre origen: no heu estat creats per viure com les bèsties, sinó per perseguir la virtut i el coneixement”.
A l’Infern, en el cercle dels estafadors i els fraudulents, Dante i el seu guia, el poeta Virgili, es troben amb l’esperit d’Ulisses, el rei d’Ítaca, expert en enginys, argúcies i enganys per assolir els seus objectius. Aquest els explica que, després d’estar un temps amb la maga Circe, va decidir emprendre el viatge, però —apartant-se en tot això de la versió homèrica— exposa que el seu principal desig, per damunt de les ganes de tornar a veure l’esposa, el fill i el pare ancià, era veure més món, aprendre més coses sobre les virtuts humanes i adquirir més coneixences. És, ja es veu, el mateix tema que segles després va reprendre Kavafis en el seu cèlebre poema sobre el viatge a Ítaca, poema traduït al català per Carles Riba i adaptat per Lluís Llach per a la seva cançó.
Ulisses explica com va navegar fins a les columnes d’Hèrcules, l’estret de Gibraltar, que es considerava la fi del món conegut, i va encoratjar els seus homes a continuar navegant més enllà, per poder veure allò que no havia vist mai ningú: l’altre món. I els exhorta a fer-ho dient-los que no li neguin a ell, ni es neguin a ells mateixos, la possibilitat d’experimentar una cosa tan important, ni que sigui arriscant-hi la vida, la curta vida que els resta. I els recorda que ells, en tant que humans, “no han estat creats per viure com les bèsties”, una frase que Carles Riba farà servir també a la seva famos Elegia IX de Bierville, un cant a l’esperança en la llibertat enfront de la tirania: “sé que no fórem fets per a un destí bestial”. D’aquesta manera, la nau d’Ulisses travessa tots els límits imposats a la humanitat i es planta en el més enllà, en un altre hemisferi, on troba la mort per voluntat divina. Però ell ja ha aconseguit el seu desig: hi ha estat, ho ha vist abans de morir, i per això sol ja valia la pena l’aventura.
De la Divina Comèdia en tenim tres prodigioses versions catalanes: aquí publico la més antiga, la d’Andreu Febrer, feta el 1429, en tercets rimats, tot i que amb abundor d’italianismes (com el “leta” del tercer vers, adaptació forçada per la rima del lieta original per dir ‘alegre, contenta’). N’hi ha una magnífica edició crítica a cura d’Annamaria Gallina (ENC, Barcino, 1974). A mitjan segle XX va ser publicada la versió de Josep Maria de Sagarra, també en tercets rimats, per al meu gust esplèndida, tot i que per mor de la rima sovint s’aparta de l’estricta literalitat, conservant sempre el sentit (Alpha, 1950); i al tombant del nou mil·lenni apareix la de Francesc Mira, també excel·lent, en tercets decasíl·labs sense rima, cosa que li permet ser molt més fidel a l’original (Proa, 2000). Us recomano molt que llegiu la Commedia en una d’aquestes dues traduccions modernes, i en totes dues, si pot ser, i que les compareu; i si a més ho voleu fer també amb la medieval de Febrer, i encara totes tres comparades amb l’original de Dante, us garanteixo que és un plaer. Justament podeu veure la versió de J. F. Mira d'aquest capítol, comentada per ell mateix, en aquest enllaç.
Això: "no heu estat creats per viure com les bèsties, sinó per perseguir la virtut i el coneixement" ho trobo deliciós. És el no voler tocar de peus a terra de Kafka. Tot i que al capdavall tenir-ho tot és el millor que et pot passar.
ResponEliminaHi ha moltes diferències entre els humans i les bèsties. la majoria, bones: el llenguatge més sofisticat, el simbolisme, la capacitat cognitiva profunda, el raonament abstracte, la creativitat, l'autoconsciència, la tecnologia, la cultura, la compassió... També de dolentes: la crueltat gratuïta, l'obcecació en creences irracionals, la guerra i l'ambició de poder, i en general tots els pecats capitals. Jo em quedo amb les coses bones.
Elimina