Massenet - Manon - Je suis encore tout étourdie - de los Angeles - Monte...

 
Henri Meilhac, Phillippe Gille / Jules Massenet
Je suis encor tout étourdie
 
Je suis encor tout étourdie...
Je suis encor tout engourdie...
Ah! mon cousin ! Excusez-moi !
Excusez un moment d'émoi...
Je suis encor tout étourdie...
Pardonnez à mon bavardage.
J'en suis à mon premier voyage !
 
Le coche s'éloignait à peine
Que j'admirais de tous mes yeux,
Les hameaux, les grands bois... la plaine...
Les voyageurs jeunes et vieux...
Ah! Mon cousin, excusez-moi!
c'est mon premier voyage!
 
Je regardais fuir, curieuse,
Les arbres frissonnant au vent !
Et j'oubliais, toute joyeuse,
Que je partais pour le couvent !
pour le couvent ! pour le couvent !
Devant tant de choses nouvelles,
Ne riez pas, si je vous dis
Que je croyais avoir des ailes,
Et m'envoler en paradis !
Oui, mon cousin!...
 
Puis... j'eus un moment de tristesse...
Je pleurais... je ne sais pas quoi.
L'instant d'après, je le confesse,
Je riais...  Ah ! ah !
Je riais, mais sans savoir pourquoi !
Ah ! ah ! ah !
Ah ! mon cousin... excusez-moi...
ah ! mon cousin... pardon !
Je suis encor tout étourdie...
Je suis encor tout engourdie!
Pardonnez à mon bavardage,
J'en suis à mon premier voyage!
 
         [Manon, acte I]
 
Encara estic tota atordida
 
Encara estic tota atordida,
encara estic ben entumida.
Ai, perdoneu-me, cosí meu,
aquest moment d’emoció...
Encara estic tota atordida;
perdoneu que xerri tant:
és el meu primer viatge!
 
Tot just el cotxe s’allunyava,
que jo admirava amb els meus ulls
les masies, els boscos, la plana,
els viatgers joves i vells...
Ai, perdoneu-me, cosí meu,
és el meu primer viatge!
 
Veia com passaven, curiosa,
els arbres, tremolant al vent,
i m’oblidava, tan joiosa,
que se m’enduien al convent.
Davant de tantes coses noves,
no us en rigueu de mi, si us dic
que em semblava tenir ales
i que volava al Paradís!
 
Després em vingué la tristesa
i vaig plorar, no sé de què;
però a l’instant, ho confesso,
ja reia, ha ha ha!,
sí, reia sense saber per què. Ha, ha, ha!
 
Ai, cosí meu, disculpeu-me,
cosí meu, perdó, perdó!
Encara estic tota atordida,
encara estic ben entumida,
perdoneu que xerri tant:
és el meu primer viatge!
 
L’Abbé Prévost, alhora sacerdot i bon vivant, va publicar el 1731 la novel·la Manon Lescaut, que de seguida va ser objecte de censura per considerar-la immoral. Narra la vida d’una noia jove que fuig quan el seu pare l’enviava al convent per fer-la monja contra la seva voluntat. Ella decideix viure la seva pròpia vida i ser lliure, però també li agraden el luxe i les comoditats, i així acaba sent víctima d’homes amb pocs o gens escrúpols, com el seu cosí, un vividor, i algun noble ric i vell. Alhora viu un intens i apassionat, però intermitent i autodestructiu, amor amb el cavaller Des Grieux, que, malgrat l’oposició del seu pare, acompanyarà Manon en el seu infortuni. L’obra, en principi, reflectia les convencions misògines de l’època (el càstig final de la pecadora que s’aparta del camí recte), però al segle XIX la protagonista es va convertir en un model de dona coratjosa i decidida, mestressa del seu destí malgrat les adversitats amb què una societat hipòcrita la marcava com a persona indesitjable i li barrava les portes de la felicitat. Això va fer que Daniel Auber (1856) en fes una òpera romàntica, avui oblidada; després, fou Massenet (1884) i més tard va ser Puccini (1896) qui hi van posar llur pròpia música. La de Massenet és melòdica, inspirada, brillant i seductora –tot i que personalment encara m’agrada més la de Puccini.
 
Ara el Liceu la posa en escena entre el 20 d’abril i el 3 de maig, en un muntatge que en diuen “aclamat” (ja patirem?) d’Olivier Py per al Grand Théatre de Génève i l’Opera de París, amb escenografia i vestuari “moderns” de Pierre Weitz; la canten els nord-americans Nadine Sierra i Michael Fabiano en els principals papers, amb l’orquestra titular del Liceu dirigida per Marc Minkovski i el cor del Liceu dirigit per Pablo Assante. El Liceu ha programat aquesta òpera en moltes ocasions des del 1894, però –a diferència de la de Puccini, que s’ha anat representant sovint – en els últims 50 anys només l’han muntat en tres ocasions: el 1976 amb Andrée Espósito i Jaume Aragall; el 1985 amb Ana María Gonzáles i Alfredo Kraus; i el 2007 amb Natalie Dessay i Rolando Villazón. Fa, doncs, més de quinze anys de l’última vegada, i trenta-vuit de l’anterior. Ja tocava.
 
Al vídeo (Youtube), sentim aquesta ària en la veu de la gran Victòria dels Àngels, de qui celebrem enguany el centenari del naixement. En homenatge.